Fent la viu viu

Es confirma la sospita: Mas fa política a Madrid, Carod i Montilla a Barcelona.

2006-12-18T12:19:00.000+01:00

Sí, és un titular que a simple vista pot semblar bèstia. Segur que suscitarà més d’un comentaris retraient-me ves a saber què del nou govern. No importa.

Quan es va fer el pacte rebaixat per l’estatut vaig dir que intuïa que era la torna del pacte per a fer president a en Mas. Van passar les eleccions i els socialistes, tot i perdre, van entendre’s amb ERC. No devia haver-hi hagut pacte, doncs. Aleshores no s’entenia a sant de què venia el pacte a Madrid per un estatut de saldo. Vaig creure que en Mas actuava de bona fe i que el van enganyar com un passerell, vist el resultat final. Semblava doncs que no havia rebaixat l’estatut de tots els catalans per interès propi i de partit, sinó perquè, pobre noi, no en deu saber més i amb la seva ignorància devia haver pactat allò de què va ser capaç.

Avui, però, l’insigne diari “La Razón” publica una entrevista a en Mas en què titula «Hablé con Zapatero de que en Cataluña gobernaría la lista más votada, es decir, CiU».

Concretament, i en el decurs de l’entrevista, entrevistador i entrevistat discorren:

- No hubo compromisos. Lo que había era una reflexión de CiU sobre que, si contribuíamos desde la oposición a grandes operaciones de Estado, las reglas del juego serían respetadas en todo momento.
- ¿Esas reglas consistían en que gobernara la lista más votada?
- Lógico. No hay que poner todo por escrito. En los más altos niveles de la política tiene que funcionar la relación de confianza.

És a dir... que no només es va dedicar a aigualir l’estatut (grandes operaciones del estado), sinó que a més va ser prou passerell perquè li aixequessin la camisa. Amb líders així anem bé per anar a Roma...

Mentrestant un comentarista m’ha demanat que parli de l’aixecada de camisa amb les hores de classe en castellà. A fe que ho vull fer, però atès el seu to i fent-ho venir a colació amb el timo estatutari, m’agradaria dir que mentre CiU utilitza barroerament el Sant Cristo gros Pujol per contra ERC dient que amb ella perilla la immersió lingüística, en Carod li respon,

recollit per l’AVUI, que "l'Estatut diu el que diu i punt, i ara que ningú pretengui fer-li dir coses que potser a alguns ens hauria agradat que digués".

Pinochet i la transició espanyola

2006-12-18T11:59:00.000+01:00

Se me’n refum que hagi mort el colpista i dèspota no il·lustrat Pinochet. Era un assassí, un colpista i un dictador.

Ara surten alguns factòtums de la branca neocon de convergència dient que els dictadors d’esquerres són tan dolents o pitjors que els de dretes. No faré judicis de valors.

Estic fart de veure i sentir a parlar d’aquest gran cabró a la televisió com si fos el gran maldecap mundial i la gran preocupació de la bona gent catalana i espanyola. Com si restablir la democràcia a Xile fos la missió històrica de la raça espanyola. Perquè els espanyols i determinats gregaris catalans no tenen més ulls que per veure les misèries hispanoamericanes? Perquè aquesta obsessió malaltissa? La unitat de destí dels espanyols és dur la democràcia a hispanoamèrica? No en tenen prou havent-hi realitzat en èpoques dels reis catòlics alguns dels genocidis més salvatges de la història?

Sembla que amb Xile es pretenguin amagar altres dictadures amb més morts a les seves esquenes que Pinochet. Perquè l’Àfrica no és precisament un continent pacífic. Tampoc l'Àsia. Perquè no es parla dels assassins, dictadors i dèspotes d'aquests altres països?

Més encara, a compte de què vénen tantes lliçons de democràcia si, a Espanya, encara campen pel carrer amb total llibertat i impunitat gent com Milans del Bosch, Fraga i companyia. A compte de què tantes lliçons de democràcia provenen d’un país que va fer una transició que va permetre a tots els responsables de la dictadura quedar impunes de les seves penes?

És mala consciència? No s’atreveixen amb els seus? Ja els està bé que aquí encara corrin lliures alguns governants franquistes?

Vostès tenen dos problemes, i es diuen...

2006-11-27T10:16:00.000+01:00

Sí, desafortunada la frase de l’expresident. Desafortunada i poc estudiada per la fiscalia, perquè possiblement s’haurien trobat algunes sorpreses en el sentit de les paraules de l’expresident i en el sentit contrari. Però no és d’aquest problema que vull parlar, sinó dels dos grans problemes amb què CiU s’enfronta, coma mínim, abans de les eleccions municipals.

Primer i principal l’hegemonisme. Hegemonisme és com s’ha denominat la política internacional de Bush i pren nom de la concepció i la voluntat d’aquest de ser hegemònic, poder fer i decidir el què li plagui en el moment que li plagui en ser el més gran i el més fort: el cosí de zumosol mundial. En aquest sentit CiU peca de sentir-se encara partit hegemònic, possible canalitzador de grans majories, en un moment en què aquestes ja no existeixen a Catalunya. CiU, doncs, no ha entès que a Catalunya, les majories absolutes són cosa pràcticament prehistòrica i no s’ha sabut adaptar a una nova situació, a un nou sistema de partits canviant, diferent, en què cal tenir cintura política i s’han de teixir complicitats per poder governar. El PSC ha estat més hàbil en aquest sentit i ha sabut guanyar confiances i complicitats. El problema, doncs, és voler ser “o cèsar o res”, menystenir als altres i presentar-los com a enemics a batre, més que com a possibles companys.

El problema de CiU és, doncs, que en ser hegemonista, en voler romandre sol i guanyar sol, sense ningú més, s’ha quedat sense amics, sense companys. I en una època sense majories absolutes vol dir que s’ha quedat sense governar.

El segon problema és la manca de respecte institucional, manca de respecte a les altres forces polítiques, al nou president, al president sortint i als resultats de les eleccions.

Fa temps vaig dir que una noia de CDC em va comentar que un cop l’expresident Pujol (ella n’hi diu president) la va renyar per criticar al president de la Generalitat. Ell li digué que pot criticar a en Maragall i als socialistes i a qui vulgui, però que la presidència i les institucions són sagrades i que no es toquen. Perquè si ens quedem sense institucions, què ens queda?

Doncs aquest és l’altre problema de CiU, menystenir als presidents i impugnar un resultat electoral per no estar-hi d’acord, posar els interessos partidistes per davant de tot. Reclamar la presidència moral per Mas quan aquest ha estat incapaç de formar govern. Perquè ara que en Mas ha guanyat per vots poden reclamar un sistema presidencialista, però quan Maragall guanyava per vots no el reclamaven aquest sistema i s’afermaven al parlamentarisme per argüir llur victòria.

I aquesta crítica, que pot semblar més lleugera que l’anterior és molt més de fons que l’anterior. Perquè CiU en les seves majories absolutes aconseguides gràcies a un líder indiscutible i indiscutit, més líder de país que no pas de partit, era el partit dels qui estimaven i respectaven Catalunya i per això i pel lideratge de Pujol, eren hegemònics, per això eren pal de paller. Però mancats de líder i de majories absolutes descobrim que desapareix també el respecte a les institucions del país i per tant desapareix la condició de pal de paller.

Per a tornar a aspirar a tot, CiU ha de deixar enrere la voluntat de l’hegemonisme i ha de tornar a confiar i estimar el país per damunt de les seves pròpies sigles. I per això potser necessitarà una altra generació de líders o, si més no, una altres dirigents.

L'estatut, un joc de polítics?

2006-11-24T09:51:00.000+01:00

Quan es debatia en seu parlamentària el contingut de l'estatut hi havia una colla de personatges més propers al lerrouxisme que a un autodenominat post-nacionalisme, que predicaven que l'estatut era una cortina de fum d'uns polítics que no es preocupaven pel benestar de les persones i que es dedicaven a parlar només de les coses que a ells els interessaven: llengua, cultura i país.

I els titllàvem de lerrouxistes i de ser gent que es dedicava a crear conflicte on no n'hi havia, a enrarir l'ambient polític català. Perquè l'estatut no havia de ser la resposta als problemes dels catalans, però sí que n'havia de ser una eina útil de resolució.

I amb què ens trobem ara? Amb un estatut que és incapaç de resoldre els primers problemes reals que ens han sorgit: RENFE i aeroport. I insisteixo, es tracta de problemes quotidians, de la gent normal, d’aquells a qui alguns invoquen com a obreres (treballadors) no preocupats pels temes identitaris.

Potser l’estatut que ens van fer aprovar no era altra cosa que un joc de polítics, potser no eren altra cosa que negociacions de saló que no tenien en compte l’interès de la Catalunya real, sinó els interessos dels polítics de quedar bé i de practicar allò de que “qui dia passa, any empeny”.

Potser sí que tenien raó els qui deien que era un joc de polítics, potser el temps i les negociacions els han donat la raó. L’estatut del Parlament parlava de trens i d’aeroports. D’inversions i de tributs. I en referèndum ens van fer dir que l’emperador duia un vestit nou, sense trens ni aeroports, sense inversions ni tributs. I els venedors / entabanadors han estat els qui ens l’han encolomat, els qui han jugat a jocs cortesans, de polítics, i van prescindir dels interessos de la Catalunya social de’n Montilla, de la Catalunya de tietes i padrines de’n Mas i de la resta de catalans.

Sorpresa

2006-11-07T17:51:00.000+01:00

Doncs sí, sorpresa, d’aquí la meva rectificació d’ahir. Sorpresa per dues coses:

Primera.- La independència del PSC que ha prescindit dels dictats de Zapatero. Tot i les clares preferències del PSOE per la sociovergència, els socialistes catalans han actuat amb autonomia política. Ara només cal veure si seguiran així. Si això de l’entesa nacional els fa prendre consciència i a les properes eleccions estatals recuperen el grup socialista al congrés. I CiU va trucar a Madrid per negociar, quan de fet els qui han decidit el govern ho han fet des de Barcelona i a desgrat de Madrid.

Segona.- Si l’Estatut que CiU va pactar a Madrid era descafeïnat i ho admetien tots els opinadors afectes i no es va pactar una entesa cordial a posteriori amb els socialistes a la Ciutadella, què es va pactar a Madrid? No s’hi val respondre que s’hi va fer un sacrifici pensant en el país més que en propi benefici. Perquè el país, per ara, no se n’ha beneficiat gaire. O és que els socialistes els han traït i per això en Duran ara amenaça que no els votaran les lleis pactades?

Sincerament, jo m’inclino per creure que els socialistes han traït a CiU, que per això li ha agafat l’emprenyada que li ha agafat i s’ha dedicat a anar instigant cassolades al mé spur estil “rojos pancarteros”. I Zapatero ha optat per desentendre-se’n i no emmerdar-s’hi més. Ja ho va dir en Guerra fa temps, en ZP és un bambi, però un “bambi de hierro”. En política els escrúpols són mala companyia segons Maquiavel, i ZP ho sap.

Finalment, com que encara no m’he refet de l’ensurt de diumenge, m’agradaria recomanar uns quants articles de molta més volada que no pas aquestes modestes anotacions que aquí publico. Els articles més lúcids que he pogut llegir entre ahir i avui (no n'he pogut llegir pas massa) són aquests:

D’hipòtesi a projecte, de Josep Maria Terricabras
Reflexió, de Josep Maria Terricabras
Esquerra travessa el Rubicó, de Vicent Partal
De rendicions, de Vicent Partal

¡Que error, qué inmenso error!, d’Antoni Puigverd (La ditxosa edició digital de La Vanguardia no em permet posar un enllaç, però un amable comentarista anònim ha deixat l'enllaç que adjunto)

“Esquerra travessa el Rubicó” i ¡”Que error, qué inmenso error!” és convenient llegir-los un rere l’altre. Es contraposen força bé l’un a l’altre. Donen una certa idea de la sorpresa que aquesta "entesa nacional i de progrés" ha causat.

Errare humanum est, ignoscere divinum

2006-11-05T22:27:00.000+01:00

Comença la sociovergència: CiU pacta uns pressupostos espanyols a ZP que no compleixen l’Estatut dues setmanes abans de les eleccions (titular d'un post, entre diversos, on vaticinava la sociovergència)

Doncs això mateix, errar és humà i perdonar és diví. Hi ha moltes frases llatines que s'hi refereixen. I tal com en el seu moment vaig dir en diversos comentaris, si m'errava ho admetria. I ho admeto.

Crec, també, que va ser Ulpià qui digué que "errore veritas non amittitur", és a dir, que la veritat no ho és menys per un error.

I posats a persevarar en les llatinades, a qui pugui agradar: "errare humanum est, sed in errore perseverare dementis".

113, 111, 110, 94, 108, 98, 85...

2006-11-03T14:17:00.000+01:00

Del 83% de l’hemicicle l’any 1984 (segones eleccions, el mapa polític català començava a assentar-se) al 63% enguany. Lentament, en 22 anys, els dos partits tradicionalment, històricament majoritaris a Catalunya han anat sofrint una lenta i suau decadència.

Al llarg d’aquests anys, doncs, la divisió entre dreta catalana i esquerra espanyola ha esdevingut insuficient, ja que la societat catalana no es limitava només a la divisió de la política en dos eixos, un de nacional i un de social. L’eclosió d’ERC i PP ho posen de manifest. I la reaparició dels post-comunistes reciclats demostra que, més enllà de l’eix dreta – esquerra també apareixen partits defensors dels valors post-materials, dels drets de tercera generació; partits d’estrats socials benestants amb una certa consciència social. La riquesa política i cultural del país, doncs, comporta, també, una major fragmentació electoral.

Sembla doncs, que més enllà de Ciutadans, es consolidi un sistema de partits a Catalunya que, totalment diferent de l’espanyol, es compon de 5 partits on els dos grans són cada cop menys grans i els dos petits cada cop menys petits. I ERC ja està enmig, a cavall entre els grans i els petits.

Sembla doncs, que es perfili un nou sistema de partits amb tres grans i dos petits. De fet avui en Desclot ja parla a l’AVUI dels tres grans. ERC serà gran, però per ara encara està a mig camí.

Possiblement aquest legislatura tingui encara un govern monocolor, però en el futur ens haurem d’acostumar a les coalicions de govern. Els polítics hauran d’aprendre a governar en coalició i els electors ens haurem d’acostumar a aquesta nova forma de govern.

Primera anàlisi en calent, encara

2006-11-02T11:41:00.000+01:00

Bufff... per on començar? Han passat tantes coses que semblen interessants i importants... Miraré de fer un munt de comentaris breus:

Resum

CiU ha guanyat, però poc. PSC s’enfonsa, però poc. ERC i PP es mantenen, però poc. ICV puja i Ciutadans irrompen.

Definitivament hi ha tres grans partits a Catalunya.

Participació

La participació ha estat baixa, molt baixa. D’un 56%

Els bots en blanc i nuls s’han multiplicat per dos i ja sumen un 2’5 de descontents. Les opcions no tradicionals (per dir-ne d’alguna manera, i sumant-hi els Ciutadans) sumen un 7’41%. Els partits tradicionals han perdut un 5’41% respecte del 2003.

Preocupant, doncs, que un 44% dels catalans no s’interessi o es senti desmotivat per a decidir sobre llurs institucions i, del 56% que vota, un 2’5% no faci confiança en ningú i un 7’5% no ho faci ens els partits tradicionals.

Crisi de partits? Campanya mal feta / enfocada? Probablement és el resultat mé simportant de les eleccions i respecte del que més s'haurà de reflexionar i més hauran de reflexionar els partits.

CiU

Han guanyat però només han guanyat un 0’5% de vots percentuals i n’han perdut 95.914 d’absoluts. Vaig dir que la campanya ultra-agressiva de’n Madí conduïa a la desmobilització republicana i socialista, però la mobilització convergent. M’he equivocat, vora 100.000 votants de CiU el 2003 s’han quedat a casa. Molestos amb el líder, amb el partit o amb la campanya.

No poden estar contents. Esperaven molt més. Només han guanyat 2 diputats.

S’haurien de replantejar l’estratègia i la continuïtat d’un estratega que ha laminat el creixement que tenia CiU fa uns mesos.

PSC

Moltes vegades he dit que tenien un candidat per perdre. I han perdut, que és del què es tractava. Han perdut un 4’5% dels vots ,i ho han fet, sobretot, a Barcelona i Tarragona, on impera el socialisme de tall espanyol més que a Lleida o Girona. Queden per sota dels resultats de Raimon Obiol.s i lleugerament per damunt de l’estrèpit de’n Quim Nadal (que també es presentava per perdre a canvi de recolzar també un president socialista a Espanya: González).

Pot ser interessant veure com afecten aquests resultats a les eleccions municipals i estatals que vindran.

Es queden a un 12% de vots i 17 diputats d’ERC. A cada elecció que passa la diferència és menor.

ERC

Han aguantat la caiguda que tothom s’entestava a preveure (no pas jo...). El 2003 Carod va prometre 1.000.000 de vots per al 2007 i es va col·locar en la sortida cap a aquestes eleccions en un lloc immillorable, segon de bord d’un president en retirada, per tant amb la possibilitat de heretar-ne el llegat.

Han estat tres anys llargs en què Carod ha dilapidat unes expectatives electorals i polítiques molt grans però, al mateix temps, 15 dies en què ha tornat a ser un líder d'un gran nivell, respectat, que li ha fet recuperar part d'allò, perdut durant la legislatura.

L’espai electoral d’ERC, doncs, tot i la davallada del 2’5%, ha quedat definitivament consolidat com a tercer pol polític del país. L’esquerra independentista.

Un detall: a l’Hospitalet, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs... la baixada ha estat mínima. A Gràcia, Osona i el Ripollès ha estat del 5% i més. Sembla doncs, que l’electorat d’ERC és ric, divers i transversal. La zona metropolitana més socialista no s’ha vist afectada per les acusacions convergents que el vot a ERC equivalia a fer president a Montilla. En canvi, a les comarques de tradició més convergent sí que s’han vist afectades per aquestes acusacions.

PP

Han estat els de sempre. Ciutadans els ha fet mal, perquè part de llur creixement ha estat als feus electorals del PP ( en part ha estat amb càrrec a vots del PP i en part del PSC).

ICV

Han demostrat ser els més motivats per anar a votar, els més orgullosos de sí mateixos, més encantats de conèixer-se. El què per ara segueix sent un club d’amics (a Lleida tenen un matrimoni per regidors que, a més, s’han succeït en encapçalar la llista al Parlament per Lleida. Al final ell ha sortit, ella no va sortir) ha de mirar d'evolucionar cap a un partit polític.

Han guanyat 40.000 en un context de clar abstencionisme i desconfiança en els partits tradicionals. Tot un èxit. Quants d’aquests 40.000 deuen venir d’altres partits, de l’abstencionisme o dels nous electors? És un creixement consolidat?

Ciutadans

La baixa participació ha fet que 90.000 vots hagin estat suficient. En altres circumstàncies, una major participació, no haurien arribat al 3%.

Sense cap mena de dubte, aquesta aparició és fruit d’una legislatura en què el PSC ha abraçat el catalanisme i, empès per ERC, ha engegat el procés de reforma estatutària. Per tant el PSC ha estat el seu principal graner de vots. Però també, en menor mesura, el PP.

La seva irrupció al Parlament pot ser el pas previ a llur desaparició (com el partit socialista andalús de la primera legislatura) o, per contra, acompanyat pels poder mediàtics espanyols (Ones pastorals i delinqüents costaners) pot dividir l’espanyolisme en tres (fer per tant més petits els partits referents de l’espanyolisme: PSC, PP i ells mateixos) i introduir un conflicte a Catalunya que, o no hi era, o quedava amagat per l’oasi català.
La seva aparició pot ser nacionalment danyosa, pot obligar a PSC i PP a escorar-se cap a l’espanyolisme i fer aparèixer ERC i CiU com a únics referents del catalanisme polític. També pot fer despertar un catalanisme latent, adormit i autcomplagut transversal a la societat catalana.

El meu pacte, el que m’hauria agradat

2006-10-31T14:30:00.000+01:00

(aquest és el meu mapa en els Democraciaweb als quals feia referència uns posts més enrera i un lector atent va trobar a la xarxa)

Diverses vegades he dit que m’agradaria que Catalunya fos un país normal. Per ser país normal, entre moltes d’altres coses, Catalunya hauria de disposar d’un sistema de partits polítics propi i normal. Això és, un partit de dreta o centre-dreta nacional i un partit d’esquerra o centre-esquerra nacional. Això és, CiU i ERC.

Jo entenc que aquesta va ser una de les principals raons del pacte tripartit per part d’ERC. Però tampoc pretenc que aquest raó susciti debat. El debat el vull enfocar per una altra banda.

El què realment m’interessa és, pensant en el futur del país, escatir quin eventual pacte, vistos els resultats que pot haver-hi demà (gran abstenció socialista que farà que CiU, que ha fet una campanya per fidelitzar el vot propi, pugi mantenint vots o pujant poc i que PP i ERC es mantinguin un o dos diputats per sobre o per sota dels que actualment tenen), pot ser millor per al futur del país.

I sincerament el què se m’acut millor, en aquesta clau apartidista, és el què em va comentar un amic convergent que desitjava: un govern en solitari de CiU. És a dir, un govern de col·laboració d’ERC amb CiU. Amb ERC en una oposició concertada amb CiU. Amb càrrecs d’ERC al govern, però no consellers, amb bon tracte d’ERC en mitjans afins a CiU, representació a la CCRTV... però no dins del Govern de manera oficial.

Tal i com van fer Batasuna i el PNV. Reunint-se i pactant cada setmana. Amb un objectiu: normalitzar el mapa política català, anar a carregar-se el PSC (no a guanyar-li les eleccions, fer-los minoritaris en un mapa on CiU i ERC fossin els dos pols majoritaris, l’esquerra nacional i el centre-reformista nacional).

Òbviament això necessitaria d’una concertació i d’un sentit patriòtic per al qual no sé si hi ha gaire predisposició.

No sé, però, si el partit que es nega a pactar amb ERC i corre a aixoplugar-se sota les faldilles de Zapatero per retallar l’Estatut i aprovar uns pressupostos contraris als interessos de Catalunya tindrà la capacitat de perdre una eventual posició confortable a Madrid estarà gaire per la feina.

I que no em diguin que són situacions equiparables amb la de la legislatura 2003-2006. Que no ho són.

La campanya polonitzada

2006-10-31T14:23:00.000+01:00

El meu vot i el vot útil

2006-10-30T22:20:00.000+01:00

Fa uns anys el projecte democraciaweb i la Fundació Jaume Bofill van fer, crec que per les eleccions nacionals de 1995 o 1999, una colla de jocs sobre les eleccions. En un d’ells s’havia de dir prop de quins posicionaments polítics i fragments de programes electorals et senties. Més tard et demanava la teva posició ideològica en els eixos dreta-esquerra i catalanisme-espanyolisme en unes escales de l'1 al 10.

La màquina em deia que, per les opcions polítiques escollides, coincidia políticament amb ERC i, per la situació que jo vaig donar de mi mateix en plànol cartesià (esquerra i només català), també.

No és que me’n sorprengués, sincerament. Però em va fer gràcia comprovar allò que ja imaginava abans de començar amb el joc. Vaig votar ERC.

I això, aquest record de tendre joventut política i electoral em va estupendament bé per fer venir a tomb una anotació de’n Jordi Casals sobre el vot útil.

Tal com diu ell, el vot útil, més enllà de les crides desesperades de totes les formacions polítiques, és el vot a aquells qui més propers són a tu i, per tant, millor et representen i que, a l’hora de formar govern, ho faran en la clau política amb què tu has votat, no en altres claus polítiques.

Per això crec que és necessari optar per allò més proper al què hom vol i desitja. Votar en clau post electoral només condueix a frustracions, no pels pactes a què s’arribi, sinó per les polítiques que s’apliquen.

El vot útil, doncs, és el vot més sentit i més volgut. El meu vot útil, doncs, no podia ser cap altre que ERC, ja que era la força política que millor em representava i que millor defensava el què a mi m’interessa. La que en el Parlament defensaria, pactaria i transigiria en favor d'aquells interessos que jo vaig votar.

Perquè el parlamentarisme es basa en la transacció i el jocs dels acords entre diversos, a diferència del què CiU i PSC volen fer-nos creure defensant l'unilateralisme polític (política exterior de George W. Bush, sigui dit de banda) i el presidencialisme. És a dir, jo guanyo, jo governo com em dóna la gana.

Llàstima que aquells jocs ja no siguin a la xarxa...

Gràcies Antoni Soy

2006-10-29T22:39:00.000+01:00

Per mi l’Antoni Soy és un dels blocaires mes respectats de la blocosfera, catosfera o com punyetes es digui. N'hi ha d'altres, però ell n'és un. Alcalde, professor d'economia de la UB, negociador de l'estatut, dirigent d'ERC... algú que dedica hores i feines a fer el món una mica millor cada dia i que, per les seves inacabables labors, cada dia s'apropa més al prototipus d'home renaixentista. Per això ha estat un massatge a la meva autoestima blocaire llegir a l’entrevista que li fa en Saül Gordillo (un altre dels blocaires de referència per a mi) el següent

Saül Gordillo: Recomani’m cinc blocs d’altres polítics.
Antoni Soy: No és el mateix “altres blocs polítics” que els “blocs d’altres polítics”. Jo prefereixo recomanar els “altres blocs polítics” que més m’interessen, tenint en compte el temps de que disposo per a seguir-los:
El Bloc sense fulls, de Saül Gordillo.
Fent la viu viu.
Josep Lluís Carod Rovira, bloc.
Joan Puigcercós, bloc.
Miquel Iceta, bloc.
Josep Maria Terricabras, bloc.

Moltes gràcies, doncs, Antoni Soy, per fer-me pujar l'autoestima. Gràcies també als altres vistants anònims i públics. Sense cap mena de dubte el seu, de bloc, també seria entre els meus cinc favorits.

Parlem de pactes?

2006-10-22T19:18:00.000+02:00

CiU i PSC qüestionen públicament els eventuals pactes a què pugui arribar ERC passat Tots Sants per abrogar-se part del seu electorat més nacionalista els uns, més d’esquerres els altres.

Suposo que en dec haver parlat fins l’extenuació de pactes, però és clar... de llegir-ne i sentir-ne tantes beneiteries hom se n’atipa i vol dir-hi la seva... Aquí va, doncs, la meva teoria de la conspiració. Suposo que alguns em diran paranòic, però peer ara fins i tot els militants de CiU amb qui he parlat m'han donat la raó.

En Zapatero tenia quatre temes que li impedien treure una majoria confortable, qui sap si absoluta, en les properes eleccions i volia posar fil a l’agulla per a solucionar-ho: L’estatut català, un govern socialista a Catalunya que li exigia més per a Catalunya, els pactes amb ERC aquí i a allà i el tema basc.

A Espanya, tot i les armes, tot i els morts, sempre ha estat més rendible electoralment el tema català. Assotar-nos i escopir-nos a nosaltres ven més quer assotar i escopir als bascos. Perquè? Això podria ser objecte d’una tesi electoral. Seria pretensiós insinuar-ho en un simple post.

L’Estatut va possibilitar matar tres pardals d’un sol tret. Quins acords crec que van signar-se a La Moncloa? Els següents:

1.- Un estatut rebaixat que ZP pogués aprovar i mitjançant el qual en Mas fes aparèixer CiU com la garant d’una manera de fer política, el peix al cove, que fins ara no havia provocat altibaixos en la política catalana i que havia fet avançar Catalunya. I que ell fins i tot estava disposat a sacrificar-se per Catalunya quan no només no governava, sinó fins i tot quan havia estat desallotjat del Govern tot i haver guanyat les eleccions. Guanys per a Espanya i CiU.

2.- Carregar-se en Pasqual Maragall. Maragall és un dels darrers polítics que no és un simple gestor, sinó que és una persona amb carisma i una trajectòria política intensa. Només ell podia vèncer en Mas. És el polític més valorat de Catalunya. Era un personatge incòmode per al socialisme perquè és imprevisible. I un líder pot ser imprevisible, però Maragall no mana a casa seva. Per carregar-se en Maragall només podia fer posant tota l’artilleria, el pes pesat de l’aparell a la graella I així ha estat. La jugada de fer fora en Clos i promocionar a en Jordi Hereu ha estat únicament una oportunitat aprofitada.

3.- Situar un candidat perdedor a les properes eleccions, és a dir en Montilla. L’home que quan parla fa patir com el nen tonto de la classe...

4.- Aconseguir que Mas sigui president de la Generalitat. Als socialistes sempre els ha resultat molt incòmode que a Catalunya governi un d’ells perquè de cara al seu electorat els és incòmode trobar-se un president socialista que ha estat molt més agosarat que cap altre president en l’aprofundiment de l’autogovern.

5.- Recolzar-se mútuament al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats. Tornar, doncs, al recolzament confortable de Suárez, González i Aznar. Aprovar-se els pressupostos, com ja ha passat amb els pressupostos espanyols, aquí i allà. Practicar la política de no fer-se mal l’un a l’altre i gaudir de la simpatia i la interlocució del govern espanyol els uns i del nacionalisme responsable que mira de transformar Espanya, els altres.

De fet ja va passar quelcom molt semblant quan va plegar en Germà Obiols (Raimon Obiols home tant expressiu com Montilla, però apassinonant intel·lectualment...) i van posar un altre candidat perdedor, Quim Nadal, l’home de les mil vides, que sobreviu a Girona, a l’enfonsament del Carmel, al pitjor resultat en unes eleccions nacionals...

En Nadal ha sobreviscut, com sobreviurà en Montilla. Personalment no sé ni si arribarà a prendre possessió del seu al Parlament. És clar que en Montilla només ha estat l’eina per fer fora Maragall i perdre les eleccions. No és un líder de futur del socialisme català.

Personalment crec que, abans d’acabar la legislatura bé en Toni Castells, bé en Jordi Valls seran presidents del grup parlamentari dels socialistes al Parlament i en Montilla estarà rehabilitat en la política espanyola després d’haver acomplert amb la seva missió, petar-se en Maragall i permetre que Mas sigui president per a poder facilitar la revàlida per majoria absoluta de Zapatero a Madrid.

Gent de tos els colors m’ha comentat que aquesta teoria de la conspiració és força versemblant. Els esdeveniments polítics han anat avançant de manera indefectible en aquest sentit, sense que res ho pogués aturar.

Inclús aquest cap de setmana en Zapatero ha dit a en Montilla que respectarà aquells pactes que ell vulgui fer, talment com allò de “Pasqual: aprovaré la reforma del estatut que salga del Parlament de Catalunya!” d’uns mesos abans de retallar-lo, escapçar-lo i deixar-lo totalment irrecognoscible, el que havia aprovat el Parlament de Catalunya. Quina por les promeses d’en ZP...

Per això em molesta que demanin a ERC amb qui pactarà. Perquè no es demana a en Montilla si, en perdre, renunciarà a encapçalar el Govern de la Generalitat? Perquè no es demana a en Mas si, en cas de ser elegit, buscarà el pacte i la transacció permanents amb els socialistes aquí i a Madrid o si acceptarà un pacte no estable ni signat amb el Partit Popular? Perquè no els demanen a ells si volen pactar amb ERC?

Els minuts minutats

2006-10-22T18:42:00.000+02:00

El Pep Giménez escrivia que li sembla bé que els espais electorals en els telenotícies estiguin cronometrats i que discrepa dels periodistes qui, al·legant llur professionalitat, demanen poder fer les notícies electorals no per blocs minutats, sinó com a ells els plagui, amb criteris de professionals.

Doncs jo també sento discrepar dels intrèpids periodistes d’aquest país, tot i que no sento coincidir amb el Pep Giménez. I el més important de l’afer no crec que sigui la difícil determinació dels criteris objectius (recorda que les persones som subjectes i no objectes i, per tant, els nostres interessos són subjectius i no objectius), sinó precisament els qui demanen aquesta llibertat.

Molts ciutadans es queixen, indignats, que la política és un niu de corruptes que es dediquen a quedar bé només per a guanyar unes eleccions i sucar quatre anys. Sempre he discrepat d’aquesta afirmació, però si hi ha alguna cosa de lletja i bruta en la política és la relació d’aquesta amb la premsa i els mitjans de comunicació. I la deriva anti-deontològica d’aquesta cap a una premsa dirigida. La pública també.

Quan són precisament els periodistes els qui demanen que se’ls tracti com a professionals la pregunta que hom es fa és: Són prou professionals com per tractar-los com a tals?

Sincerament, una professió coneguda per les guerres polítiques entre mitjans, els seguiments diversos de les campanyes electorals, l’ús partidista de les enquestes... No sé... sincerament em fa dubtar... Una professió amb sequaços ecoloxistes dedebò com l’expresidenta del col·legi de periodistes (paladinat de l’ètica professional i progressista del periodisme) Montserrat Minobis, que ja ha signat per Joan Saura... em fa dubtar. L’existència de sequaços com l’Ángeles Barceló, que m’han comentat (i desconec si és cert) que és una assídua a psoetv o Ismael Carbó, periodista del convergentíssim AVUI que és regidor del PSC a Sant Martí Sarroca (en ell els dubtes sobre la professionalitat poden arribar a prendre unes dimensions màgiques i àdhuc místiques) també em fan dubtar, per posar-ne uns exemples. Segurament en trobaríem molts més.

Sincerament, em sembla que aquestes peticions del col·lectiu periodista són normals, com normal seria que els contribuents demanéssim que es confiés en la nostra provitat i no existissin les inspeccions tributàries o que els polítics no creguessin oportú crear una oficina per controlar eventuals casos de frau i corrupció.

Ah, és veritat, que l’Oficina Antifrau no va arribar-se a aprovar per la negatva psoevergent...

El debat que jo vaig veure...

2006-10-22T18:02:00.000+02:00

Afortunadament, un divendres a la nit tenia altres coses a fer que veure un debat que s’esperava soporífer. Però gràcies als prodigis de la tècnica vaig poder-lo veure ahir mentre, efectivament, sucumbia als efectes soporífers del propi debat.

Conclusió? La que m’esperava, que només hi ha dos candidats amb cara i ulls. Piqué i Carod van sobresortir, per raons diferents, en un debat que només va ser un despropòsit de retrets, crítiques i males maneres.

Montilla feia patir cada cop que parlava, com el nen tonto de classe quan ha de dir la seva única frase a l’obra de teatre de final de curs.

En Mas feia ràbia cada cop que obria la boca, per la seva xuleria i el seu narcisisme exacerbat. No n’hi ha prou només en dir que ell liderarà, no estaria de més que expliqués allò que es proposa liderar.

En Saura va superar les meves expectatives, el seu discurs prim, escàs i unidireccional, cada cop més simple i menys articulat, més prim i més escàs. Creia que tres anys de Govern l’haurien fet madurar, però no... Semblava que ell i la realitat anessin en paral·lel sense arribar mai a posar-se en contacte. Ell deia...

En Piqué va resultar, com sempre, brillant i outsider. Va anar a passar-s’ho bé i s’ho va passar bé. I va fer patir la resta.

En Carod va aconseguir en moltes ocasions defugir l’insult per erigir-se com l’únic candidat capaç de presentar propostes enmig dels punyals que en Cuní veia passar pels seus morros. Va demostrar ser l’únic candidat que va proposar mirar més enllà de la crítica i la proposta electoralista. L’únic amb un mínim sentit del què és la política, un servei públic i un projecte de país més enllà de les simple propostes conjunturals.

En Cuní, en la seva línia, un moderador que semblava un altre candidat, un candidat que va arribar a bromejar amb Carod-Rovira sobre la seva eventual condició de diputat candidat a la presidència de la Generalitat. Tot un bàlsam per a tanta vanitat.

Comença la sociovergència: CiU pacta uns pressupostos espanyols a ZP que no compleixen l’Estatut dues setmanes abans de les eleccions

2006-10-17T17:39:00.000+02:00

A tres setmanes de les eleccions es confirma el què era un secret conegut de tothom: CiU pacta els pressupostos de l’Estat amb els PSOE.

En el seu moment CiU ja va procurar que la votació es realitzés passades les eleccions al Parlament de Catalunya. Però no va poder ser, la qual cosa va suposar una emprenyada monumental de Duran, Mas, Madí i la resta d’estrategs convergents.

Ara, a més, tal com informa La Vanguardia, “Duran aclaró que el método que se consensúe no se podrá aplicar en 2007, sino que se hará en los próximos seis años, y si con el nuevo cálculo lo presupuestado para el próximo ejercicio resultara ser menor, se deberá compensar la diferencia”.

Es a dir, que aquest acord pressupostari ja assumeix que el primer any d’aplicació del migrat Estatut que es va negociar a Madrid (no dic qui per no ferir susceptibilitats) ja s’incompliran les disposicions que teòricament havien de representar un avenç substancial.

I tots sabem per la història político-constitucional espanyola que, si el primer any et prenen pel pito del sereno (xiulet del serè), aquesta disposició transitòria tercera ja no hi haurà qui la compleixi.

Amb què pot haver amenaçat Zapatero a Mas? Que els seus sequaços a Catalunya no li facilitin la investidura si no li aprova uns pressupostos infumables que incompleixen l’Estatut?

Sort que en Mas va dir que en 8 anys desplegaria l’Estatut. Això deu ser perquè els primers 7 anys se’l passaran pel folre de ves a saber què. Els primers set anys en què transitòriament l’estat havia d’invertir l’equivalent del PIB català en infrastructures no es complirà res de res i, al vuitè, com que ja no quedarà pràcticament res que s’hagi de complir...

A veure com ens ho justifiquen. Tenen 14 dies perquè no descobrim la veritat de l'engany. Quins líders!!

Algú s’ofereix a fer un altre ConfidencialCAT?

_________________

La Vanguardia

El Periódico

Telenotícies

Enquestes dominicals

2006-10-17T13:38:00.000+02:00

Fa uns dies que vaig molt de corcoll i no m’ha donat temps de fer un post sobre les enquestes pre-electorals publicades aquests darrers dies. Com que segueixo anant de corcoll us recomano de llegir l’excel·lent post Enquestes: de la ignorància a la mala fe del Bloc Diari Republicà.

Aquests dies encara ens n’hauran de ploure un munt més: les dels partits, mitjans de comunicació, oficials... Està bé veure una mica quines són més o menys fiables i quines no tenen altre finalitat que la de la propaganda addicta al partit afí.

Felicitats, doncs, Diari Republicà. Els qui no siguin republicans, que no pateixin, que l'anàlisi és ineterssant i seriós, independentment de tendències i colors.

La premsa addicta i amiga

2006-10-17T10:48:00.000+02:00

Ahir el Busot va fer un post titulat Els apòstols mediàtics de Mas i Madí van a cop d’argumentari per aconseguir per tots els mitjans que CiU guanyi l’1-N i pugui governar en solitari.

En aquest post es comentava un article de’n Barbeta, intel·ligent mercenari, on aquest afirmava que el tripartit és allò desitjat per Rajoy i, per derivació, pel PP, contravenint unes declaracions de Jaume Matas on deia que volia que guanyés Artur Mas. Doncs fent memòria vaig recordar que aquest article era pràcticament calcat d’un de l’inefable Jordi Cabré que també seguia la fàcil, però efectiva, estela de la campanya socialista per l’estatut: dir que el PP vol tripartit perquè ja gent voti en clau anti-PP.

Tres cosetes al respecte:

1.- Barbeta i Cabré, tant poca imaginació teniu? Tant lligats esteu? Sou prou intel·ligents per ser intel·lectuals orgànics, perquè us limiteu a fer de papagais que repeteixen els argumentaris de CiU?

2.- David Madí, amic, em podries enviar l’argumentari a mi també? A fentlaviuviu@gmail.com.

3.- Si sabeu de més articles similars podeu comentar-ho. Serà benvingut, com sempre.

La Vanguardia entra en campanya

2006-10-16T11:25:00.000+02:00

Al marge de les enquestes que aquests dia publica, que més que enquestes semblen elements de campanya pels quals CiU hagi fet u pagament conjunt per l’encartament del vídeo i la divulgació d’unes enquestes que no tenen res a veure amb les altres que s’estan publicant, La Vanguardia entra en campanya.

Ja que CiU s’entesta en recordar-nos l’informe apòcrif atribuït a Miquel Sellarès, fem memòria d’aquest i de quelcom més.

Què deia, entre d’altres coses el dit “Informe dels mitjans”? Doncs que La Vanguardia rebia, amb els governs de CiU unes prevendes multimilionàries que no rebia cap altre diari. El seguien El Periódico a distància, El País... i en darreres posicions la premsa en català, acusada sempre de se subvencionada i deficitària.

Més tard, el conseller primer va ratificar aquestes sospites de subvencions multimilionàries (multimilionàries en pessetes i en euros) i va relatar quines eren les subvencions rebudes pels diferents mitjans de comunicació directes i indirectes (subscripcions, anuncis, encartamets...). La Vanguardia guanyava per golejada.

Aquests dies sembla que els amos del Grup Godó han optat per pagar els serveis prestats amb unes informacions que no aguanten el contrast amb tres o quatre diaris, una ràdio o la televisió. No només les enquestes, que estan perdent aquell prestigi que en altres temps havien tingut i que no s’apropen, per res al què el racòmetre del mateix grup predica. També les notícies i le somissions de notícies, però sobretot, avui una entrevista en què el Montilla s’ha hagut de trobar la mala educació i arrogància d’un personatge, Sala i Martín, que deu fer enrogir fins al pobre del José Antich, que s’ha hagut d’empassar la publicació de l’entrevista en contra del seu criteri professional (que sembla increïble que es pugui parlar de criteris professionals de Pepe Antich, però sí) a causa de l’arrogància dels qui prometen recuperar les velles subvencions i subscripcions.

Els tributs a pagar per recuperar el mecenatge governamental són durs, però els guanys poden ser sucuelnts. I sembla que des de la seu del Grup Godó estan disposats a pagar-les amb il·lusió i plaer.

És trist veure que el diari degà de la premsa barcelonina està disposat a caure més baix encara que El Peródico , El País i El Mundo junts en sectarisme. Veure’l convertir-se ne un altre pamflet partidista. I que amb La Vanguardia, també l’AVUI, governat per les mateixes mans, està seguint el mateix camí capa a la misèria moral i periodística amb portades com la d’avui (Tots contra Mas). Recordem que la periodista que fa les cròniques de la jornada electoral a l’AVUI és la dona del cap de política de La Vanguardia.

Després de la Brunete espanyola, i de la brunete sociata, ja tenim Brunete convergent.

________________________________

PS.- Per variar, no sé trobar l'entrevista al nou web de La Vanguardia. És un desastre. La imatge que he posat no es veu gaire bé... tot i que clicada es pot llegir. Qui pugui llegir les pàgines 16 i 17 de La Vanguardia, que les retingui a la memòria o les guardi. És un document històric d'allò que es pot arribar a publicar en un diari durant campanya.

ConfidencialCAT: quan el preu per la lluita pel poder és la degradació moral i política de CiU i la negació del passat

2006-10-15T18:31:00.000+02:00

Vaig veure aquesta espècie de producte audiovisdual fa un parell de dies. Si la factura fos una mica més acurada, els guionistes més professionals i hi hagués més vergonya aliena a l’hora de editar i produir el producte, podríem comprar-ho amb algun film de Lenie Riefenstahl per a Goebbles. Però no és el cas, és massa groller.

D’aquest vídeo (jo ja he dipositat els meus tres vídeos, regalats per sengles diaris a la seu de CDC al carrer Còrsega) en vull fer vuit apunts:

1.- Estil de fer política.- Fa uns dies en Mas va comprar l’estil de fer política català amb les bufetades entre PSC i PP a Martorell. Això va valer una portada d’El Periódico on deia que en Mas es dedicava a separar catalans. Aara Mas i Madí escupen a la cara de tots els partits. Tots? No, tots llevat del Partit Popular. Casualitat? No ho sé.

Aquest estil de fer política era inaudit fina ara. No crec que els vídeos de la FAES d’Aznar fossin tant pornogràfics.

L’estil de fer política català, si se’m permet, és un estil educat. On es pot dir a l’adversari que és això, un adversari i no un enemic, que s’equivoca o que està equivocat. Una altra cosa és titllar-lo de criminal, comparar-lo amb la màfia o vorejar la difamació en més d’un moment.

Aquest estil només pot provocar dificultats per entendre’s amb els partits afectats. Aquest estil dinamita els ponts de diàleg i entesa amb ICV, el PSC (però no el PSOE) i, sobretot, amb ERC: Només se’n salven, doncs, PSOE i PP. Perquè serà?

Aquest vídeo crispa l’ambient polític, si és que no estava prou enrarit fins ara.

2.- Despesa.- No crec que aquest vídeo pugui ser considerat com a vídeo de campanya i, el seu cost, pugui imputar-se com a cost de la campanya. Però no crec que sigui barat produir aquest vídeo, editar-ne 1.000.000 de còpies i encartar-les als principals diaris. Uns dos o tres milions d’euros en total?

D’on surten tots aquests diners? D’on surten els diners per una pre-campanya tant agressiva, realitzada amb tants mitjans? De donatius anònims? Del departament de treball?

3.- Visió amargada.- Aquest producte audiovisual transmet una visió amargada de tot plegat, no només del país i dels qui l’han governat. Gent que ha estat 3 anys pensant més en allò que va passar després de les eleccions de 2003 que en el futur del país. Gent que mira més enrere que endavant.

Perquè posats a mirar enrere, es podria mirar més enrere encara?

4.- La biga a l’ull propi.- Hi ha un capítol intitulat “Tots els homes del president”. En acabar-lo penso en allò de la biga a l’ull propi i la palla a l’ull aliè. Els homes i dona són els següents:

Salvador Milà per haver fet una visita d’obres en helicòpter acompanyat de la família. No recorden quan Mas, en plenes nevades, va haver de menester un helicòpter quan era en una inauguració d’una discoteca de Sánchez Llibre?

Xavier Vendrell per haver exigit presumptament diners a funcionaris de la Generalitat. Va ser absolt per la fiscalia mentre fa unes setmanes escasses Ignasi Farreras, exconseller de treball dels governs Pujol, estava declarant a fiscalia pel cas Treball. Declarava a instàncies del fiscal, no de cap partit. Cues de panses, Madí!!

Montserrat Tura per parlar de turisme de borratxera. Entre nosaltres, quin mal hi ha en dir les coses pel seu nom. Si fins ara s’ha dedicat el Turisme en monocultiu de les tres S (Sun, sand & sex), cal que algú ho digui i hi comenci a posar remei. Com, per exemple, el nou casino de Lloret mirarà de canviar el tipus de turisme. Què s'havia fet en 23 anys? Promocionar-ho?

Miquel Sellarès per un informe anònim que se li atribueix (personalment crec que de manera falsa i injusta, en Sellarès sap fer coses més elaborades que un simple treball de secundària). Oblida Goebbles Madí els seus problemes amb les fotocopiadores de Palau? Oblida per què va haver de plegar?

5.- Feina que queda per fer.- Un capítol diu que el país ha quedat paralitzat i que hi ha obres que no s’han fet com el quart cinturó, Bracons, la línia de molt alta tensió...

No sé si els productors del vídeo desconeixen que Catalunya, en els anys de govern de CiU mai va planejar el desenvolupament territorial del país? En aquests tres anys s’ha començat a establir el futur territorial, d’infrastructures, de l’energia, ferroviari... del país per als propers anys? No n'hi ha prou amb dir que tens el país al cap i exprémer-lo políticament. També has de preveure com es desnvoluparà, com creixerà, com arribar+à al segle XXI.

Obliden que els governs de CiU com a gran element de foment de la cohesió territorial només han fet un eix transversal que, després de incomptables inauguracions, en dos mesos ja estava col·lapsat i caldrà amplia perquè no van tenir visió de país ni de futur?

6.- Estatut.- Em sembla senzillament lamentable tot el què es diu respecte de l’estatut. Només cal dir-ne dues coses:

a.- No recordo qui diu, però hi és dit que amb l’estatut de 30/9 es marca l’objectiu de Catalunya. CiU marca el seu objectiu polític a llarg termini. Un estatut bo per avui, insuficient pel futur.

b.- Els catalans ja el veuen insuficient i, sinó, al darrer estudi del CIS post-referèndum em remeto.

7.- Aeroport del Prat.- No entenc com pot fer-se casus belli de l’aeroport d’El Prat quan aquest va ser una renúncia de Mas en negociar l’Estatut. Precisament, contra l’única persona que noe s carrega és l’única culpable, Magdalena Álvarez, qui va licitar i canviar de contractista el handliing de l’aeroport abans de les vacances d’estiu.

8.- Omissions.- Òbviament no parla d'allò que s'ha fet bé, com és lògic.

Aturaran el vídeo a la TV, però no a la xarxa

2006-10-07T20:01:00.000+02:00

Una imatge val més que mil paraules

2006-10-06T09:31:00.000+02:00

La imatge és d’ahir i és absolutament verídica. M’agradaria poder enllaçar l’entrevista a La Vanguardia, però des que la Creu de Sant Jordi sociovergent al periodisme independent ex-aequo amb Antonio Franco, Conde de Godó va renovar la pàgina web del seu diari, no hi trobo res. Per tant aquí va una captura escanejada.

Dues preguntes:

1.- Perquè el PP deu veure en CiU una mena d'esperança blanca?

2.- Piqué està més mort que viu?

Votants en terra de meravelles

2006-10-05T16:48:00.000+02:00

Les eleccions les guanyen els qui saben transmetre il·lusió. Els qui estan il·lusionats per un projecte de país, de societat i de futur comú amb els seus conciutadans, compatriotes.

Això és molt bonic i sona, fins i tot, desitjable. Fins a cert punt quimèric o il·lús. Recordo que en Piqué va dir, d’ERC, que li recordava a l’abeja Maya per allò de “en un país multicolor”. Però, sincerament, i sense voler provocar comentaris (tot i que sempre m’agraden i s‘agraeixen), primer, m’hi recorden força més les propostes d’en Montilla i en Mas i segon, m’agrada més l’Alícia en terra de meravelles. Entre les colònies pagades, els lloguers pagats, les colònies dels nenes pagades, el dentista gratuït, l’estada dels nenes a a prendre anglès que desgraven... De fet avui, per corroborar-ho, l’AVUI publica avui (tautologia recurrent i empipadora) un estudi econòmic que devia fer l’ex-conseller i ex-roquista Francesc Homs quan assegurava que el model de finançament previ a l’estatut ens duria 400.000.000.000 pessetes (2.404.048.417,53€) de més i una fotografia de’n Montilla encomanant-se a Poblet, a posteriori del pare abat de Montserrat i prèviament a la visita al pare abat de Poblet, a veure si en gràcia de nostre senyor els números quadren.

I probablement això, aquest reguitzell de proposta, probablement inassumibles, només responen a la necessitat de il·lusionar a l’electorat quan aquests candidats són incapaços de seduir amb un projecte de país perquè, senzillament, no el tenen, l’han perdut o l’han oblidat al llarg de congressos de viratge cap un centre amorf on tot s’hi val.

Les recompenses pel vot, inassumibles per l’administració, han esdevingut quelcom assimilable a les ideologies en alguns partits que ja les han oblidades com a residus del passat.

A mi, però, m’agrada més que no m’enganyin. De fet em molesta, m’agrada aquella frase, antiga, que deia que la política és l’art de fer possible la utopia. No m’agrada la subhasta a la barata. I aquesta mia havia estat tan ferotge, desacomplexada i mancada d’escrúpols i rubor.

Segurament, si ERC, PP i ICV-EUiA aconsegueixen posar una mica de sentit comú en la campanya i en les seves propostes, si aconsegueixen arribar als seus electors potencials amb serenitat, pot tornar a passar com en eleccions passades en què els dos grans van baixar en benefici de les propostes minoritàries, convertit a ERC en un tercer partit a mig camí entre grans i petits.

El què està clar és que CiU i PSC van desesperats, desaforats a recuperar terreny perdut els uns i a mirar de guanyar de manera humiliant per als socialistes els altres. I les presses i la necessitat mai no són bones conselleres.

CiU (50).- Desfer la feina feta, tot i mantenir unes bones expectatives

2006-10-03T16:40:00.000+02:00

Posts previs:
Porra pre-posts
PSC (37).- Renunciar a tot per principis, lleialtat i sortir a la fotografia
ERC (25).- Partit consolidat i amb camp per a créixer

A finals de 2003, quan es va consumar (alguns en dirien perpetrar) el tripartit, els opinadors professionals ja donava per naufragades les naus del nacionalisme conservador. No va ser el cas de la seva militància que, com tota bona família, en cas de dificultats, va fer pinya.

En tres anys CiU ha fet el més difícil, ha fet una oposició molt dura, tot sovint vorejant la deslleialtat al govern i desestabilitzant-lo, però ha fet una oposició eficaç que ha desgastat el govern. Ha fet una oposició que ha donat solvència a CiU com a partit i l’ha cohesionada. Ha fet, però, una oposició molt basada en el màrqueting polític i en la despesa econòmica sovint sumptuosa. Tot plegat l’ha duta a un carreró sense sortida: o guanyar o no poder mantenir el tren de vida o, el què és el mateix, el tren de l’oposició.

Aquesta necessitat imperant, doncs, de vèncer, convèncer i guanyar la presidència de la Generalitat de a les urnes, al Parlament i moralment a tothom pot jugar males passades a CiU i perdre part de l’avantatge que tenien i, amb la proclamació de Montilla com a candidat, havien guanyat.

Un altre problema que veig en la campanya de CiU és la repetició amb les crítiques cap a ERC (i d’ERC cap a CiU). Ja vaig dir en el post sobre ERC que la frontera electoral entre ambdós partits és cada cop més minsa, menys viscosa. Cada cop són menys els electors que poden passar d’un a altre partit (llevat de casos concrets i de fidels d’un partit que escenifiquin un fals canvi de partit). La gran pedrera de vots, tant de CiU com d’ERC, han de ser els que provenen del socialisme catalanista.

De totes maneres, CiU, malgrat la campanya actual en què sembla que intentin fer un home a en Montilla i perdre part de l’avantatge aconseguit, crec que pujarà substancialment. Gràcies a errors del tripartit i gràcies a haver sabut fer una oposició que ha fet errar al tripartit. I gràcies, sobretot, a demostrar que han pogut resistir 4 anys a l’oposició, quelcom que, insisteixo, molts observadors no creien fa tot just un parell d’anys.

Sociovergència

2006-09-30T20:20:00.000+02:00

El govern amic de Madrid llença senyals de fum: dos alcaldes convergents reus de la justícia han estat indultats, és a dir, segueixen sent culpables però, grciosament, el govern, mitjançant el rei els perdona els delictes, fa la vista grossa. Un, reu de prevaricació administrativa, l'altre reu de prevaricació mediambiental.

Vaja, que la justícia és igual per a tots. Sobretot si tens un govern amic.

Info Catalunya

2006-09-27T23:42:00.000+02:00

Ahir vaig rebre la bona nova pre-electoral. L’Ajuntament de Barcelona envia una guia de la ciutat cada 4 anys, coincidint amb l’any en què s’inauguren les obres i hi ha eleccions. La Generalitat ha continuat allò que en Mas va iniciar fa uns tres anys llargs, també abans de les eleccions, que consisteix en un opuscle d’autobombo i plateret.

Què ens ven, doncs, el govern socialista com a obra de Govern amb marcat caràcter pre-electoral? Què ens expliquen que han fet?

Mirat per pàgines, les iniciatives iniciades per consellers d’ERC són, a part del missatge del president de la Generalitat sobre el pacte nacional per a l’educació, i llevat de les pàgines 1, 2 i darrera, són aclaparadores respecte de les propostes de les conselleries conduïdes pels altres partits. El còmput és el següent:

ERC 16 pàgines (Pacte nacional per l’educació, televisió digital terrestre, gespa artificial en camps esportius, nou sincrotó i supercomputador, llei de prestacions, modernització del DOGC, noves delegacions territorials del govern i crèdits per a l’emancipació juvenil).

PSC 2 pàgines (prevenció del càncer de mama, desplegament dels mossos i metro directe al Prat)

ICV 2 pàgines (memorial democràtic, pla de sanejament de les aigües residuals urbanes i ampliació del parc d’aigüestortes)

Hi a pàgines que les sumo com a mitja perquè hi ha pàgines amb dues notícies diferents.

En resum, i ja ho he dit algun cop, em molesta que es menystingui la tasca d’ERC al govern més enllà dels pollastres que han creat els socialistes al govern (3%, Maragall col·locant la corona, túnel de Carmel...). I em molesta que els socialistes facin demagògia i em fa riure que els ecos s'autodenominin l'única esquerra responsable i intel·ligent.

És ridícul que el govern bipartit socialista intenti apropiar-se d'una manera tan espúria d'una obra de govern que no només no és seva, sinó que, a més, probablement no l'haurien protagontzat tal com s'ha fet, perquè moltes iniciatives republicanes van quedar bloquejades per les reticències socialistes, com l'oficina antifrau, la divisió territorial de Carretero, la llei de prestacions socials...

I perquè el Marc Ponts, de Terrassa, no se m’enfadi, dues coses. Primera, defenso la feina feta pels consellers d’ERC davant en el sí del govern tripartit i davant de la, crec, escassa feina de la resta dels consellers del Govern. Res més. De l’altra, comparteixo les paraules del Carles Agustí (llaaaaaaaaaaaaaaaaaarg currículum), de CiU i que utlitza el mateix logo del PSC-PSOE i de la mateixa agruipació canària que jo, dient que els socialistes, d’esquerres, en tenen ben poca cosa. Certament sempre he pensat que els socialistes de socialistes en tenen tant com jo de capacitat per resumir

Maoistes

2006-09-26T16:44:00.000+02:00

Fa uns dies vaig dir que la campanya s’embrutava i entrava en el pantanós terreny de la corrupció. Pantanós pels partits i els sicaris d’aquests que l’empraven com a arma llancívola. Ara, però, tot plegat s’estan superat i estan entrant en la desqualificació personal pel currículum. Pel currículum d militància política, perquè si fos pel currículum acadèmic, Piqué ja podria ser investit president i en Montilla i en Saura fer-li les fotocòpies.

Resulta que en Montilla critiqués a Mas per no haver lluitat per Catalunya des de cap altre lloc que no fos la poltrona oficial. Al marge de convenir aquesta afirmació com a certa, podríem afegir-hi la afinitat temporal que va tenir amb la família Valecasas, quan festejava amb la germana de l’ex-ministra i ex delegada del Govern a Catalunya. Filla del qui era aleshores rector de la Universitat de Barcelona, en la qual Mas va ser un bon escolanet, aplicat estudiant amb unes conviccions democràtiques encara per revelar-se. Els socialistes contrastaven que en Mas mai no va lluitar contra el franquisme ni contra el seu antic sogre.

Suposo que la desesperació socialista i les ànsies de golejada convergents ho provoquen. Però les invectives infantils sociovergents, tanmateix, només poden conduir a la desconfiança de la política i a fer confiança en qualsevol de les altres opcions possibles. Inclosa la dels intel·lectuals outsiders.

Madí, el potro de la Bonanova

Ahir Madí, “potro de la Bonnova”, va contraatacar afirmant que en Montilla “defensava més aviat la política de la Xina” quan estava al Partit dels Treballadors d’Espanya. Per descomptat, la nota dels serveis de premsa de CDC no recull les paraules que el seu cap va proferir amb la boca calenta.

Però en Madí, que si seguim mirant els currículums estaria al costat de Montilla i Saura, tot i que no perquè hagués estat pencant per llaurar-se un futur millori sortir de la pobresa precisament, ha col·laborat a mantenir alt el to de la campanya. Ell és un animal, però no polític, sinó un animal en el sentit de ser incapaç de contenir els seus sentiments d’odi racial més baixos i de classisme més antic.

Per cert, si ha quedat contrastat que algun dirigent hagués lluitat contra el franquisme i per Catalunya des del front que sigui, aquests són els altres tres candidats: Piqué, Carod i Saura.

Camarada Teixidor

Però si seguim en la família del marxisme i les seves derivades, a més del roig Piqué, també hi trobarem a l’ínclit i de moda Fernández Teixidor. Avui en la premsa digital amiga hi apareix un article demolidor sobre el qui va ser conseller de CiU. Tal com vaig dir fa uns dies, no sé si és ruc o corrupte, però amb amics així, no el vull de diputat i, menys encara, de conseller del govern del meu país. Espero que si d’aquí a les eleccions es clarifiquen una mica les seves relacions amb la màfia russa, en Mas el faci plegar.

Campanya convergent

No entenc perquè des de CiU s’està intentant realitzar una campanya d’alta intensitat, radicalitzada i que tendeix cada cop més a l’insult. No entenc perquè tanta ambició en voler guanyar de golejada quan l’Aznar ja va demostrar que el millor és la “lluvia fina”. El gran actiu de CiU són els escàndols i la mala imatge del tripartit. Per guanyar, CiU només necessita presentar-se com el partit que va gestionar amb mediocritat i grisor Catalunya durant 23 anys. Han de demostrar que són com La Caixa, aquells que, tot i indesitjables, són seriosos i la gent sap que hi pot confiar els diners.

Aquesta il·lusió de’n Madí per escopir a la cara dels rivals, només els durà a perdre vots.

Manual de campanya socialista

2006-09-26T15:58:00.000+02:00

1.- Eleccions al Parlament de Catalunya

Alliberament d'algun peatge (¿?)
Traspàs de les rodalies de RENFE (¿?)
Increment pressupostari de les inversions a Catalunya (ja veurem fins on es negocia i qui ho vota)
Pública predisposició a parlar de l'aeroport (¿?)
...

2.- Eleccions municipals

Traspàs del castell de Montjuic a Barcelona (¿?)
Compliment de Carta Municipal de Barcelona (¿?)

Tant de bo hi hagués eleccions més sovint...

ERC (25).- Partit consolidat i amb camp per a créixer

2006-09-22T14:36:00.000+02:00

Posts previs:
Porra pre-posts
PSC (37).- Renunciar a tot per principis, lleialtat i sortir a la fotografia

Fins fa uns dies totes les enquestes i totes les persones vaticinaves un futur negatiu per a ERC. La porra que jo vaig fer com a pòrtic d'aquesta sèrie de posts era una porra que vaig fer amb un grup d'amics abans dels racòmetres i de les enquestes d’El Periódico. De fet aquestes enquestes encara retallen els resultats d’ERC respecte de les actes de dipuatts que actualment ostenta ERC, però força menys que el què deien lesfonts pretesament ben informades.

Jo, en canvi, creia i crec que no, que ERC no baixarà (xarxa de blocs convergents no m’ho tingueu present...), inclús que potser pujarà. Els motius? Aquí en van alguns:

1.- Després de les darreres eleccions al Parlament i al Congrés ERC ja no és un partit petit. Ja no és aquell partit que calia votar carregat de consciència i militància i que de manera conscient i militant se li exigien responsabilitats i una actitud tant heroica o més que la del propi votant. Votar ERC és una opció més al mercat, probablement més carregada d’ideologia que d’altres, però una opció més.

2.- La frontera electoral amb CiU és cada cop més definida. Els transvassaments de votants entre aquestes opcions són cada cop menors. De fet la darrera enquesta del CIS ho indicava amb un claredat espectacular. Els electors de CiU menyspreen ERC i els d’ERC a CiU. No crec, doncs, que gaires vots puguin anar d’un a altre partit. Aquest aclariment de la frontera electoral entre ambdós partits va produir-se a les generals de 2004 quan ERC ja havia optat pel Maragall enlloc de Mas.

3.- La mateix enquesta del CIS denota una cosa que els estrategs de PSC-PSOE i CiU potser esperaven que passés més tard. Esperaven que el bluff de l’estatut durés més i més. Però aquesta enquesta ja denota que la majoria de catalans creu que “l’estatut ha quedat molt retallat i no satisfà les aspiracions de Catalunya” i que “aquest estatut no solucionarà els problemes de finançament de la Generalitat de Catalunya”. No crec, per tant, que la ciutadania comparteixi el no a l’estatut que va fer ERC, però sembla que ja ha entès el perquè i que comparteix el perquè. Pot no compartir l’exteriorització del descontentament, però sí el fons. I en tot debat polític, el més important és guanyar el combat ideològic, perquè aquest és el que assegura la victòria electoral en el mig i llarg termini.

4-. Personalment crec, i ja ho he manifestat algun cop, que ERC pot vendre una bona obra de govern. L’ha de saber explicar i contextualitzar i ha de saber explicar que tot allò que ara intenten vendre els consellers del Pozo (sisena hora, pacte nacional per l’educació...), Figueras (subsidis, llei de la infància...), Castells (pla territorial sectorial dels equipaments comercials...), Sabaté (millora de finançament dels ajuntaments catalans) entre d’altres és obra d’ERC, encara que els fessin fora del govern.

5.- Després de mesos de decaïment de la moral republicana, d’ençà l’expulsió del Govern, em fa l’efecte que aquest està remuntant. I no hi ha arma més potent que la il·lusió i la capacitat d’engrescar

Per això crec que ERC pujarà, ja sigui fins els 24 diputats, 25 o... ves a saber...

La corrupció arriba a la pre-campanya i apunta a CiU i PSC

2006-09-21T16:35:00.000+02:00

No hi ha campanya complerta sense acusacions de corrupció I aquesta pre-campanya comença forta i els mèdia ja han començat a esbombar acusacions a tort i a dret i a apuntar amb el dit a alguns membres de PSC i CiU; de CiU i PSC, els dos clàssics catalans en parlar de corrupció.

En Lluís Bou fa, avui, una excel·lent crònica relatant com s’han esdevingut i acompassat les diferents filtracions dels diversos casos de corrupció i quin paper hi ha jugat els mitjans de comunicació. Per exemple el paradigma del bon periodisme, El País i la SER, es va dedicar a propagar la informació sobre la relació entre la màfia russa i l’exconseller, número 4 de Mas, Fernández Teixidó el dia abans que es fes pública la relació amb els mateixos individus d’Eduard Planells, subdelegat del govern central a Barcelona, socialista, doncs. Per descomptat, la filtració sobre Fernández Teixidó ha eclipsat la sospita sobre la provitat del governant socialista. Ètica en la política i ètica en el periodisme; perquè polítics i periodistes sempre han estat dues espècies que es retroalimenten.

De l’Eduard Planells no se n’ha sabut gran cosa, doncs. De’n Fernández Teixidó sí. Que la cúpula de CiU la marginat i condemnat a fer sol, abandonat, lluny de la seu de CDC, una roda de premsa per desmentir-ho adduint que no coneixia la condició de mafiós del seu interlocutor. Algun cop m’han demanat què és pitjor, si la ignorància o la indiferència. En política, tant perillós és ser ruc com ser un corrupte. I el número 4 de CiU, o és un ruc o és un corrupte. D’això no n’hi ha cap mena de dubte.

La màfia russa, a més del socialista Planells i el convergent Fernández Teixió, sembla que també ha extès els seus tentacles a alguns alcaldes de la federació. Segons filtren alguns mitjans, la investigació policial podria afectar algun ex-president de la Diputació de Tarragona i alcalde del Baix Camp. Res confirmat, però tres sospitosos i tots tres amb càrrecs presents o passats molt rellevants en els seus partits polítics. Vaja, que no eren militants que anessin per lliure...

Al mateix moment, el Partit Popular ha dut a la fiscalia als socialistes de pagar summes sumes de diners a amics seus per fer informes copiats d’internet i, més encara, copiats d’altres informes que s’havien cobrat prèviament. I dic amic perquè resulta que Antoni Gutiérrz Rubí és l’amic de Miquel Iceta que realitza, al bloc del portaveu socialista l’apartat “Zona Web núm. 52 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.”

I mentrestant el PP, que mai no ha governat a Catalunya i, per tant, li resulta difícil corrompre-s’hi gaire, ICV i ERC, resten al marge gaudint de l’espectacle.

I em deixava el clàssic: Ignasi Farreres. No es pot parlar de corrupció a Catalunya sense citar Unió, Ignasi Farreres i els casos Treball i Turisme. Ara la fiscalia li demana 5 anys de presó. Però el cas és que, per ara, en Farreres encara no ha visitat el Trullo, Chirona, ni hi ha hagut de lluitar per una pastilla de sabó com ja ho va fer el responsable de la formació dels socialistes catalans, Josep Maria Sala, per l’afer de FILESA-MALESA i TIME EXPORT.

Podríem parlat de molts casos més per ambdós costats, però per ara no n’han sortit més. Encara... i esperem que no en morin més a Laos...

Llàstima que PSC-PSOE i CiU no van voler revisar la llei de finançament dels partits polítics tal i com va demanar ERC; tampoc van voler crear l’oficina antifrau com demanava ERC, també van estigmatitzar ERC per unes pràctiques que, conduents a un finançament independent dels donatius anònims i la generositat desinteressada o no de terceres persones, són plenament legals segons la fiscalia.

El festival ha començat. A veure si, un cop acabada la campanya, descobrim qui s’ha aprofitat més dels calés que els catalans paguem mitjançant els nostres impostos i que ells es comprometen a gestionar amb transparència i provitat.
I un cop hagin acabat de rebolcar-se pel fan de la corrupció i acabin dient “i tu més”, els catalans els puguem enviar a pastar fang.

Màximes ecosocialistes

2006-09-20T21:54:00.000+02:00

Deixa el comunisme i abraça la nova fe de l’ecosocialisme quan descobreixis que el vermell no t’escau tant com el verd festuc.

No llegeixis llibre i, si en llegeixes, que siguin curts, altrament estaràs col·laborant en la desforestació el planeta.

PSC (37).- Renunciar a tot per principis, lleialtat i sortir a la fotografia

2006-09-20T18:51:00.000+02:00

Ho he repetit fins a la sacietat. El PSC-PSOE ha renunciat al seu millor candidat. En conseqüència, doncs, ha renunciat a guanyar les eleccions. És plàcida l’opinió pública en convenir que els socialistes perdran pistonada.

L’acord de la Moncloa els va costar i els va permetre als socialistes, al mateix, temps ventilar-se en Maragall i, ventilat aquest acabar amb la doble ànima socialista: catalanista i socialdemòcrata. S'ha acabat doncs aquesta dicotomia. L'aparell del PSC, transfigurat en un conat de Freud, ha mort el pare, la mare i ha forçat la tieta. Ha exercit de senyor Esteve que s'ha venut l'empresa familiar per anar-se'n de viatge a Punta Cana (això sí, tot inclòs).

I si d’un tot en treus una part, per petita que resulti, el resultat és sempre inferior.

Personalment sempre he cregut que les interpretacions dels resultats electorals basades en una hipotètica abstenció diferencial són una farsa que no s’aguanta ni amb cola i que té una certa component etnicista. I d’aquesta manera interpreto com a inútil i etnicista la crida desesperada de’n Montilla a la participació dels “catalans nascuts a fora”. Tal com deia en Pep Giménez, què dirien els intel·lectuals lliurepensadors socialistes si, des d’ERC o des de CiU, es digués que seria convenient una major participació dels catalans amb avantpassats a catalunya de més de 4 generacions? Els dirien nazis. I tindrien raó.

Si a això hi afegim que la majoria de problemes que ha tingut el tripartit pengen de conselleries socialistes (Carmel) o provenen directament de militants socialistes (Maragall i el 3%) o que els consellers més inútils que han passat pel govern són socialistes (Mieras i Rañé estan d’enhorabona perquè la Carme Figueras encara els ha fet bona), la baixada és lògica i necessària.

El PSC-PSOE només pot salvar-se d’una baixada major gràcies a fer desaparèixer ICV en aquest nou govern bipartit i recollir alguns vots que l’eco-dels-socialistes hauria recollit en un govern coral i tripartit. ICV no podrà fer ús dels tentacles del govern perquè la maquinària socialista controla i esborra del mapa mediàtic molt més fàcilment dos passerells d’ICV que 6 consellers d’ERC i dos consellers d’ICV.

Per tot plegat imagino que, dels 42 diputats que té actualment el partit socialista, no arribaran a la quarantena.

Però això no importa, perquè aquest sacrifici l’haurà fet l’aparell del PSC de manera conscient. Així com s’ha fet també amb diversos alcaldes (la pobra Montserrat Gibert de Sant Boi està rebent “mobbing polític”, la qual cosa es podria tipificar com a delicte electoral, potser).

Als socialistes els importa manar als ajuntaments i diputacions i, mentre els tinguin, la Generalitat no importa. Per això es poden permetre perdre conscientment unes eleccions, més encara si amb això tendeixen ponts amb CiU per a explorar un eventual pacte de governabilitat a Madrid.

Ja ho deia en Guerra que “quien se mueva no sale en la foto”. I ni en Montilla, Iceta, de Madre, Castells, Zaragoza, Nadal... s’han mogut.

Sociovergents a les creus de Sant Jordi 2006

2006-09-19T22:57:00.000+02:00

Simptomàtic del què ens espera són les creus de Sant Jordi 2006:

Polítics nacionals: Miquel Roca (l'home que va aconseguir que una nefasta constitució no fos nefasta. Fos pèssima.) i Narcís Serra (cunyats i exponents d’una transició mal feta)

Polítics bascos: Josu Jon Imaz (la revolució espanyolitzadora del PNB en contra d’Arzalluz i Egibar) i Odón Elorza (un mohicà com Maragall? una cara amable del jacobinisme socialista?)

Casualitat? Tornem al país que quan vol fer un teatre en fa dos, un per cada facció de polítics? Que quan vol repartir un premi en reparteix dos?

...malament anem... malament pinten les coses si això és el què ens espera per quatre anys...

Porra pre-posts

2006-09-19T10:48:00.000+02:00

Les vacances i una reentrada a la feina d’un ritme endiablat no m’han permès reprendre el bloc amb l’assiduïtat que desitjaria. I quan hom s’habitua a escriure un bloc, li resulta difícil deixar de veure pastilles de la realitat com a píndoles, com a anotacions.

Generalment en aquest bloc només parlo de política i, de política i de fets rellevant, aquest estiu n’hi ha hagut un munt i, tots aquests afectaran d’una manera o una altra en els resultats amb què, per Tots Sants, els catalans renovarem el Parlament de Catalunya.

Per tant, per fer referència a aquest cúmul d’esdeveniments ho faré individualitzadament, partit per partit. Ara proposaré uns resultats possibles, que jo crec que es produirien a data d’avui (per Tots Sants potser en serà un altre...) i miraré donar-ne l’explicació, partit per partit, en posts successius.

Com a deveu saber, aquest exercici no serà ni científic ni infal·lible, ja em vaig equivocar vaticinant la Tira com a possible número 2 del Montilla. Però són els que el nas em fan ensumar i les orelles intuir.

CiU -> 50 diputats
PSC-PSOE -> 37 diputats
ERC -> 25 diputats
PP -> 15 diputats
ICV -> 8 diputats

Aquesta porra la vaig fer abans del primer Racòmetre, que llevat de l’ascens que dóna a iniciativa, coincideix a grans trets amb el meu nas.

Un apunt sobre l’empresa que fa aquestes enquestes. Els de RAC1 afirmen que és l’empresa que va acotar més el resultat de les eleccions de 2003 d’entre totes les enquestes. Crec recordar, però, que les enquestes de feed-back eren les enquestes encarregades per CiU, no ho eren de cap mitjà de comunicació.

El ministre – candidat

2006-09-05T12:55:00.000+02:00

Són coses que deu tenir el poder això d’emprar-lo de manera que no respongui a la seva finalitat, a l’interès social en suma. En dret, de l’ús de l’administració i les potestats administratives per raons distintes de les que les fonamentes se’n diu desviació de poder i està prohibida per l’ordenament jurídic.

Doncs bé, en la nostra tradició (cultura si ho preferiu) política sempre hi ha hagut una figura que m’ha regirat les entranyes, la del ministre candidat (o la del conseller candidat en el cas català, que només s’ha produït clarament en el cas del conseller en cap Artur Mas).

Avui apareix la noticia que el ministre Montilla ha signat un conveni amb la Generalitat de Catalunya per fomentar l’ús del català en les noves tecnologies. No és matèria del Ministeri del Cultura? Òbviament aquesta subvenció, aquest dispendi de cabals públics per una finalitat tan encertada, no té altra finalitat que pal·liar el gir espanyolista del PSC.

Aquest ús barroer, però, d’un ministeri com a plataforma electoral no és nu en absolut, recordem, sinó, el ministre Jaume Matas, de Medi Ambient. Mai les Illes Balears havien estat tan visitades per un ministre de medi ambient, ni mai tantes coses havien tingut relació amb el Ministeri de Medi Ambient en les balears.

Repeteixo doncs, que de la mateixa manera que em vaig alegrar que el conseller candidat no guanyés, desitjo que els electors catalans penalitzin l’ús partidista que estan fent els socialistes en general i el ministre – candidat Montilla en particular de l’administració pública, és a dir, de tots, siguiem o no socialistes.

Governar a qualsevol preu i amb qualsevol soci (menys amb ERC)

2006-09-05T12:46:00.000+02:00

Excepte el titular de Duran Lleida (que ja vaig citar fa uns dies) tots dos són d'avui a Vilaweb i a El País.

Apunts estivals II: El cercle tortuós (socialista, per descomptat)

2006-09-04T16:47:00.000+02:00

Tinc la fortuna de treballar en quelcom que m’agrada i envoltat de companys de feina agradables, però la tranquil·litat de l’estiu és molt agraïda. Més encara quan pretens bolcar qualsevol ocurrència en un post. La mandra, el “dolce far niente” et fa deixar les coses per més endavant, madurar-ho...

Generalment sempre hi ha una notícia que s’endú tots els titulars en la reentrada dels assalariats a les seves feines. Anys enrere eren els articles de Carod-Rovira sobre els eventuals pactes a dues bandes amb CiU i PSC i enguany ha estat el cercle tortuós del PSC.

Respecte d’aquesta tirallonga de notícies, declaracions i contradeclaracions que s’han anat succeint, enlloc de fer-ne diverses anotacions, miraré de fer-ne alguns comentaris tan succints com pugui:

Primer.- En Montilla i en ZP han aconseguit en un tres i no res eliminar tota resta de catalanisme polític del PSC. Els Obiols, Maragall, Armet, Raventós, Pallach i companyia van començar el seu ocàs a Sitges, quan els capitans van agafar el timó del partit, però no van fer-se amb el liderat públic. Ara en Montilla i en ZP han fet el què ni Sala ni González van atrevir-se a fer: acabar amb tot vestigi catalanista al PSC.

Segon.- Control absolut del PSC des de Madrid. Subjugació definitiva dels socialistes catalans als espanyols. De fet un intel·ligent blogger socialista ja ens diu que la importància del PSC no serà per ser català o no ser-ho, sinó per ser com el PSOE andalús, més integrat a Espanya i més partícip del PSOE.

Tercer.- ERC va pactar el 2003 un govern catalanista i d’esquerres presidit per Pasqual Maragall. Ara un govern catalanista no pot comptar amb el PSC. Ja no es donen les circumstàncies que es donaven fa tres anys. ERC ja no pot intentar dur el PSC al catalanisme polític quan se n’ha autoexclòs de manera voluntària. Les diverses baixes de militants del PSC parlen per sí mateixes.

Quart.- El Govern de la Generalitat és, per als socialistes, secundari del de Barcelona, ja que han descavalcat el millor candidat possible a la Generalitat per un perdedor (un bon amic meu diu que la campanya aquesta del Monti mirant cap avall és d’autèntic perdedor, “loser” tal com ho diu) i han forçat una retirada digna del pitjor candidat per Barcelona per un de millor. El què els importa, doncs, són les menjadores menys exposades al públic que la Generalitat: Ajuntament de Barcelona i Diputació de Barcelona.

Cinquè.- Què ens queda a partir d’ara? No crec que CiU pugui abrogar-se la paternitat d’un cert catalanisme d’esquerres orfe després de la sortida de Maragall si s'ha dedicat a criticar-lo tota la legislatura. Crec que aquesta feina és per a ERC i iCV.

Queda per veure què faran els pocs fidels a Maragall (ell, la seva dona, el seu germà, en Mercader, la Margarida Obiols i no sé si algú més... en Xavier Rubert de Ventós?) d’aquí a les eleccions. En la valoració de 1.000 dies de govern en Maragall ja no hi fou, diuen que es reserva la seva tribuna particular, que pot ser explosiva, com explosius han estat els dos darrers articles dels germans Maragall a la premsa amiga (Periódico i País). Poden dedicar-se a laminar qualsevol intent de Montilla de reconciliar-se amb el catalanisme polític...

________________

No sé què passa que no em deixa carregar imatges... en Clos deu haver començat a fer de les seves a indústria i comunicacions...

Apunts estivals I: L’estatut i el Partit Socialista d’Euskadi

2006-09-01T10:45:00.000+02:00

Em va fer molta gràcia llegir una notícia a l’AVUI on deia que el secretari general del PSE-EE d'Àlaba, Txarli Prieto (aquests noms bascos m’encanten), havia dit que l’estatut català no era bo pel País Basc, perquè en qüestió de competències, els bascos en tenen moltíssimes més i que és un magnífic Estatut per traslladar-lo a les altres comunitats de l'Estat, però no està en línia amb el que ja és una realitat al País Basc.

Tots aquells socialistes catalans, nacionalistes d’ordre i eco dels socialistes que deien que ja estàvem a l’alçada del País Basc devien quedar astorats. Cert és que ningú no se’n va fer ressò (o jo no me’n vaig adonar des del meu feliç estiueig), però aquestes paraules d’en Txarli queden per la posteritat.

El president va dir que ja érem la regió amb més autonomia d’Europa i que l’Estat era residual a Catalunya. Potser per això diuen que la primera dama catalana ha abandonat la militància socialista. Per això o perquè li han defenestrat el marit i ara l’haurà d’aguantar a casa cada dia.

He estat un mes de vacances i, en tornar, trobo que encara han passat prou coses al nostre oasi particular: recanvis socialistes a Barcelona i Madrid, pollastre del Prat i tres reunions de la Diputació permanent al Parlament (o dues, no hi posaria la mà al foc), crisi amb la proposta de vot dels immigrants mentre arribaven pasteres (ara cayucos) plens de votants a diari... Deu ser perquè toquen reformes a l’oasi, toquen eleccions i això excita a tothom...

Aparentar o queixar-se?

2006-08-04T13:37:00.000+02:00

Molts i molts anys el catalanisme polític s’ha debatut, entre molts d’altres debats absurds i estèrils, entre fer veure que s’és qui sap què i anar per Europa amb el cap ben alt tal com el Quixot intentava abatre molins de vent o adonar-se de la crua realitat, que és que Catalunya no deixa de ser una província espanyola amb les competències que la metròpoli generosament li transfereix i, sempre, guaitades per un comissari (ara en Rangel).

És a dir, part del catalanisme polític s’ha decantat històricament, amb un cert cofoïsme, a anar fent allò del “som més que un club” (en el cas concret llegeixi’s més que una comunitat autònoma). L’altre catalanisme s’ha dedicat, de manera constant, a fer de consciència crítica i a reivindicar millores concretes, a predicar en el desert. Ha passat amb reclamacions tan evidents i necessàries com minoritàries al començament: un nou estatut d’autonomia de Catalunya, concert econòmic, espai social català...

Algunes d’aquestes reclamacions antigues han quallat i han estat assumides pel catalanisme cofoïsta. Algunes fins i tot han esdevingut majoritàries en la societat catalana.

Per exemple, s’han aprovat un nou estatut i una revisió del sistema de finançament. Tal i com feia el filòsof Pangloss a Càndid o elogi de l’optimisme, de Voltaire, aquest catalanisme ja s'ha afanyat a dir que el món (en aquest cas l'estatut i Catalunya) va de la millor de les maneres possibles.

L’altre catalanisme, el catalanisme conscient o crític al meu entendre, es va afanyar a dir que no, que no era bo.

I pam!!! Vaga a l’aeroport del Prat i les nostres autoritats no hi fan res perquè estan de vacances i perquè no tenen cap competència al respecte (molt bo l’article d’ahir de La Vanguardia on explicava què feia cada conseller: President a Rupià, Nadal de concert amb Gilberto Gil, Saura, cortesia del Busot, a l’aeroport en bermudes... i la Tura, com sempre, al peu de canó).

I qui demana responsabilitats a la responsable de tot plegat, Magdalena Álvarez? Ningú. La vaga es va produir perquè el dia abans es va resoldre el concurs del handling de l’aeroport del Prat, responsabilitat, d’AENA, responsabilitat del Ministeri de Foment. A qui se li acut, en plena operació sortida de vacances resoldre un contracte com aquest? A algú que no deu voler el millor de la imatge de Catalunya.

I el catalanisme cofoïsta en culpa el gestors catalans que, a més d’unes penques governamentals impressionants, no en tenen cap mena de competència.

Com a mínim s’ha demostrat que les competències aeroportuàries no eren una nimiesa. Com a mínim aquesta vaga ha demostrat que no ens trobem en el millor dels móns possibles i que no tenim el millor dels estatuts possibles.

Fa un parell de dies en Ferran Sáez feia a l’AVUI una ràtzia contra els independentistes que se’n diuen i que no es reconeixen nacionalistes. Podríem fer venir a col·lació els conceptes de nació cultural germànica més propera al nacionalisme convergent i la nació revolucionària francesa més propera a l’independentisme d’ERC. Però no vénen al cas... I acaba reconvenint, en Sáez en aquell article, aquella vella cançoneta que distingeix entre la gestió i la política per distingir entre l'independentisme programàtic real i el purament retòric, adduint que jugar als terminis inconcrets, sine die, o basar tot un programa polític en una pura metàfora condueix a una simulació sostinguda que, tard o d'hora, desemboca en el desànim.

Doncs sincerament, admirat Sáez, crec que més val polítics amb els peus a terra que sàpiguen què ens manca que polítics que venguin fum i il·lusions vanes i ens facin creure que som al millor dels móns possibles. Perquè creient que som al millor dels móns possibles no podrem aspirar a res més.

___________________

P.D.- Parlo de catalanisme cofoïsta i catalanisme crític o conscient perquè n’hi ha a totes les cases, per això no parlo de partits.

Política i politiqueig

2006-07-26T11:54:00.000+02:00

Política

Fa mesos que ha començat la campanya electoral. De fet, algunes vegades sembla que no l’haguem deixat. NO sentim a dir altra cosa que si el candidat socialista és anadlús o és un nou català, que si uns són corruptes i els altres ho són més i si els d’aquí han de demanar perdó o no als de més enllà.

I això no és política, la política són les propostes, a gestió... l’art de gestionar i fer possible la utopia.

I de moment cap partit està començant a explicar quina és la seva, d’utopia. Quin és el model de país que volen.

De moment la campanya està sent de molt baix nivell i de simple confrontació partidista i no ideològica, programàtica o política. I això òbviament beneficia als grans, als que menys difereixen políticament.

La política, doncs, brilla per la seva absència aquests dies.

Politiqueig

Polítiqueig és el què hi està havent aquests dies realment. Això de si tu pactes amb l’un o amb l’altre, si tu ets corrupte o no i si demanes perdó o no. Això no és política i amaga debats més importants que han de mostrar als diferents polítics tal com pensen.

I com que fa uns dies vam estar creuant comentaris al respecte de les eventuals coalicions post-electorals, sobre si ERC i CiU s’entendrien o no i si no s’entenien perquè seria, només transcriuré dos titulars, un de La Vanguardia (26/VII/2006): Duran a Unió: "Defenderé que no se pacte con ERC" i ABC (26/VII/2006) CiU se niega a hablar con ERC de pactos si antes debe pedir perdón a Vendrell

ERC segueix tenint les mans netes segons la fiscalia: quatre apunts sobre el finançament dels partits polítics

2006-07-20T12:21:00.000+02:00

Quan ERC va sortir (això de sortir és un eufemisme) del Govern en José María Mena es va llençar al coll dels republicans per dos afers: un conveni urbanístic de Carretero pel qual s’autoritzava una benzinera a canvi de la construcció d’un ascensor al municipi celebrat per tots els veïns i, per l’altra, el famós afer de les cartes d’ERC als càrrecs electes i lliurement designats perquè complissin amb la carta financera dels republicans per a finançar el partit.

En Mena diu que només que s'hagués "doblegat la voluntat contrària al pagament" d'algun afectat a través de "l'ombra de la destitució" a la qual s'al·ludeix en una carta o s'hagués creat un "clima comminatori", hi hauria delicte de coaccions. No s’ha intentat, doncs, doblegar cap voluntat.

Aquesta ràtzia de Mena sembla que ha acabat. No han trobat cap indici delictiu. Ha estat una flor que no fa estiu, tot i que molts sembla que ho hagin desitjat. Canviarà, per exemple, Convergència Democràtica de Catalunya el contingut acusador de Vendrell, al que se li atribueixen delictes, de la seva capsa negra? (iniciativa friki que cap partit seriós s’hauria de permetre).

El què molts catalans no deuen entendre, però, és com pot haver-hi hagut tant de sarau amb el finançament d’ERC mentre l’esfondrament del túnel del Carmel o l’acusació del President de la Generalitat, en seu parlamentària, que CiU cobrava el 3% (i no precisament per a solidaritat) de les obres que adjudicava es va esbandir amb cosa de setmanes. Molts deuen demanar-se perquè hi ha hagut aquesta coincidència sociovergent per martiritzar ERC.

Durant aquesta legislatura hi ha hagut una colla de fets simptomàtics:

1.- ERC va demanar la modificació de la llei de finançament de partits polítics i, per acord de PP, PSOE i CiU aquesta encara no s’ha tramitat.

2.- ERC va proposar la creació d’una Oficina Antifrau perquè vigilés les contractacions de les administracions públiques i evitar, així, casos de corrupció. Aquesta encara no s’ha creat pels enormes entrebancs que hi han posat CiU, PSC, PP i ICV (ara mateix hi ha pendent un informe del Consell Consultiu sol·licitat a iniciativa d’aquestes quatre formacions que deuen tenir por de l’oficina).

Personalment jo no crec que s’hagi de modificar la llei de finançament dels partits polítics. Només crec que s’han d’eliminar les donacions anònimes. Les donacions anònimes són el càncer del sistema de finançament dels partits polítics. Allò que atorga beneficis comparatiu injustos, deutes polítics a qui fa els donatius...

No crec que els partits polítics hagin de rebre, però, més fons públics del que reben, perquè de fet, del què es tracta és de tenir un avantatge comparatiu respecte dels altres partits. No és important disposar de molts o pocs diners, es tracta de poder competir amb els rivals en millors condicions que aquests. Millorar el finançament dels partits, doncs, no farà que aquests necessitin més fons. El què cal, doncs, és limitar que, mitjançant donacions anònimes, 3%, FILESA’s... els partits puguin rebre uns diners que els donin uns avantatges comparatius que no han guanyat ni per les urnes ni pels afiliats.

Només espero, ara que tot aquest sidral ha estat arxivat, que els qui van llençar tot tipus de diatribes contra Xavier Vendrell se’n desdiguin. Amb ell ha quedat clara la provitat d’ERC.. Ha demostrat un caràcter i una personalitat durs, molts durs, propis dels qui tenen les coses molt clares i la consciència molt tranquil·la. M’agradaria creure que aquells qui tant l’han criticat comptin amb persones de la seva integritat en els seus partits (i estic pensant, per exemple, en el corrupte Josep Maria Sala, que s’encarrega de la formació dels socialistes).

CiU vol governar en solitari. De qui acceptarà el recolzament parlamentari?

2006-07-19T16:51:00.000+02:00

Avui en David Madí diu a l’e-notícies que hi ha dues opcions possibles per ocupar la presidència de la Generalitat: Mas o Montilla, CiU o tripartit.

És a dir, segons en Madí, barreja d’IZ i Zaragoza, en la propera legislatura només hi ha dues opcions de govern: monocolor de CiU o del tripartit. Diu que des de CiU sí que optem a la presidència, a una presidència forta en solitari.

Com m’he afartat de repetir insistentment, si totes les enquestes diuen que és impossible que hi hagi cap majoria absoluta, quina majoria parlamentària calcula en Madí? Fa temps va dir que els càlculs de CiU eren els de treure 53 diputats i aconseguir que el tripartit no arribés a la majoria absoluta. Els càlculs, doncs, eren i són els mateixos. I només poden ser dos:

1.- Recolzament del partit socialista, per tant, sociovergència

2.- Recolzament del Partit Popular, per tant, Majèstic

Com ja vaig dir, vol dir que si el tripartit no treu majoria absoluta tindran mans lliures per pactar altre cop amb el Partit Popular?

La sociovergència que arriba...

2006-07-17T16:17:00.000+02:00

Fa uns dies vaig fer un post sobre els eventuals pactes post-electorals i un altre sobre la candidatura de la Montserrat Tura. Alguns comentaristes van opinar que el que els semblava més factible era la reedició del pacte tripartit. Jo crec que no, ja he anat comentant que el què em sembla més factible és la sociovergència. Enlloc de respondre-ho comentari per comentari ho faré en una anotació/post.

Hi ha dues premisses, gairebé apriorismes, que d’entrada no crec que qüestioni ningú. Primera, que el pacte Mas – ZP no és un pacte circumstancial o conjuntural, és un pacte estratègic i de futur i; segona, que en Pasqual Maragall és un home incòmode per al socialisme oficial.

El pacte Mas – ZP per l’estatut era un pacte que debilitava, i molt, a Maragall i reforçava a en Mas i era, també, un mal pacte per Catalunya, però bo per als seus protagonistes. No obstant això, el pacte Mas – ZP no liquidava del tot a Maragall, perquè no hi havia ningú per a substituir-lo. Calia un recanvi digne.

Personalment crec, i pel què m’ha arribat per persones terceres es confirma, és que el pacte incloïa quatre compromisos secrets dels socialistes a en Mas a canvi del seu vot favorable:

Primer.- La promesa a Mas que feien plegar en Maragall, el candidat socialista més ben valorat i amb més possibilitats de guanyar en les eleccions. D’aquesta manera en Mas, tenint les eleccions més senzilles de guanyar s’avindria al pacte i els socialistes es desempallegarien de Maragall. Aquest compromís satisfeia a les dues parts.

Segon.- El compromís que el candidat amb més diputats fos el president de la Generalitat, és a dir, obviar el sistema parlamentari i assimilar la Generalitat a un sistema presidencialista, la gran dèria de Mas.

Tercer.- Polaritzar la campanya posant com a única díada possible a CiU o al PSC amb tripartit, eliminant del mapa, per tant, opcions com ERC o ICV.

Quart.- Recolzament acrític de CiU al govern socialista i a l’estatut.

Sota aquestes premisses el PSC ho ha tingut molt senzill: per desempallegar-se de Maragall només podien fer-ho portant el pes més pesat del socialisme després de Maragall: Montilla. I així ha estat. Com vaig comentar, la idea socialista és mantenir un cert catalanisme progressista i diletant, que fins ara encarnava Maragall, amb una Montserrat Tura de número dos que actua com a defensora de Maragall i del catalanisme del PSC, ja que a Montilla aquest paper li és de difícil interpretació.

Un cop passades les eleccions si, tal com es preveu des de Ferraz i Nicaragua (seus socialistes) en Mas és president de la Generalitat, en Montilla podrà tornar a l’executiu de Madrid.

Per tant, si tot surt com ho han parit les ments sociovergents, en Montilla haurà fet un viatge d’anada i tornada de la manera que tant agrada a l’aparell socialista: sense qüestionar allò que és millor pel partit, sense pensar què és allò que prefereix personalment: amb vocació de servei als seus, al seu partit.

Per tant, com he dit en diverses ocasions, parafrasejant a Lampedusa, hauran hagut de canviar moltes coses perquè tot segueixi igual.

Tàndem Montilla – Tura per confondre l’electorat

2006-07-13T17:38:00.000+02:00

És indiscutible que la Montserrat Tura és una persona d’ordre, per això és la consellera d’Interior, dels mossos, de la seguretat.

Ha estat alcaldessa una pila d’anys i no ha tingut massa problemes per governar amb certa seriositat. No fa l’efecte de ser una dona passional, d’aquelles que, com en Maragall, s’ha de penedir i desdir d’allò que ha dit quan se li ha escalfat la boca en un atac de sinceritat. Més aviat sembla una dona freda i calculadora. Una gran consellera d’Interior, una dona seriosa, complidora i fidel a la seva paraula a la qual no sembla que res se li escapi del guió.

Per això han sorprès les seves declaracions defensant en Pasqual Maragall, passant de’n Pepe Montilla, quan en Montilla clavava l’estilet (la puntilla en llenguatge taurí) i deia que el seu govern resoldria problemes i no en crearia i anava fent propostes que fins ara en Maragall no estava complint. I no ha estat una declaració desafortunada, ha estat per dos cops (que jo sàpiga) que s’ha arrenglerat al costat de Maragall quan els capitans de Montilla començaven a despotricar obertament i pública del qui els ha fet arribar a la plaça Sant Jaume.

Com s’han d’entendre unes declaracions com les de la Montserrat Tura, dona d’ordre i del sector catalanista i maragal·lià del PSC?

A mi, personalment, em sembla d’allò més senzill. Aquestes fugides d’estudi, aquestes defenses acèrrimes de’n Maragall davant dels mitjans de comunicació (mai davant dels òrgans del partit, perquè mai els òrgans del partit li ho han qüestionat) són allò que ha de fer a la Montserrat Tura rebre l’herència del maragallisme que Montilla mai no podrà rebre. Ungir Montserrat Tura com l’hereva de socialisme de tradició catalana exportada i exportable arreu del país. L’hereva dels Raventós, Obiols, Maragall, Serra... aquests dinosaures caducs de la política que han estat sempre la cara amable de socialisme català.

Perquè mort Maragall no quedava ningú que pogués fer la funció de guanyar uns vots als quals el PSC i el seu aparell mai no podran arribar sinó és amb un candidat amb un cert perfil catalanista. No podia ser cap home (Valls, Nadal, Castells) si en Montilla era el candidat i una dona havia de ser el dos. No podien ser ni Chacón (propera cap de llista a Madrid) ni Manuela de Madre pel seu perfil idèntic al de Montilla.

Havia de ser la Montserrat Tura.

La Montserrat Tura és l’encarregada de fer tàndem amb en Montilla per a oferir, entre els dos, els dos perfils que han de poder oferir a uns electors d’allò més diversos. Un perfil de fill de la immigració que, amb esforç s’ha integrat i ha triomfat a Catalunya i una filla de la burgesia benestant catalana, paternalista i ben connectada a unes elits culturals amb síndrome d’Estocolm.

Perquè aquest és el seu país

PD La fotografia és de la Montserrat Tura amb en Joandomènec Ros a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (amb uns maulets darrera dient-li de tot menys guapa), cosa que exemplifica bastant bé aquesta teoria de la conspiració...

Possibles escenaris post-electorals

2006-07-13T17:14:00.000+02:00

En Mas diu que només governarà si guanya en diputats, i que si guanya en diputats ha de governar ell. No deu saber que en unes eleccions parlamentàries qui governa és, a diferència de les eleccions presidencials, qui és capaç de formar una coalició de govern. No li devien ensenyar a classe...

Diu que vol governar sol. Sense ningú.

En Montilla, que es dedica a anar fent propostes de govern mentre desatén el seu ministeri, diu que està disposat a governar de qualsevol manera mentre segueix fent retrets a ERC i demana un govern fort amb hegemonia del PSC. Diu que vol tenir les mans lliures per fer el què li doni la gana.

Sembla que ambdós creguin cegament en llurs possibilitats de ser presidents en solitari, sense necessitar l’ajut de ningú. Això, però, només és a l’abast de les majories absolutes. Els governs de Pujol, o han estat en majoria absoluta o han hagut de comptar, en les primeres legislatures, amb el concurs d’ERC des del Govern i, en les darreres, el del PSC-PSOE de González o el PP d’Aznar.

Per tant, sembla que ambdós creguin cegament amb llurs possibilitats de majoria absoluta. Però enlloc, cap enquesta, cap futuròleg, ningú no sembla capaç de preveure una majoria absoluta en cap partit polític a les properes eleccions (el dia dels difunts per l’enterrament de’n Maragall?). Per tant, si cap d'ells no treu majoria absoluta, i encara que no ho plantegi en públic, quins són els escenaris post-electorals que contemplen Mas i Montilla per ser presidents? Jo personalment descarto que CiU recolzi en Montilla i contemplo, per tant, les següents possibilitats:

A.- El PSC recolza en Mas pels serveis prestats amb l’estatut i l’amistat amb ZP des de fora del Govern. Convergents i socialistes diuen que no s’entendran els uns amb els altres.

B.- El PSC recolza en Mas pels serveis prestats amb l’estatut i l’amistat amb ZP entrant al Govern. Convergents i socialistes diuen que no s’entendran els uns amb els altres.

C.- Tal com diuen alguns convergents, el tripartit no arriba a sumar majoria absoluta i el PP recolza a CiU i a l'Artur Mas. Per ara CiU ha negat cap mena de col·laboració amb PP, sigui per activa o sigui per passiva.

D.- ERC decideix i opta per reeditar tripartit amb Montilla de president.

E.- ERC decideix i opta per entendre’s amb CiU amb Mas de president.

És a dir, que si posin com vulguin, que si CiU manté la seva paraula de no entendre’s amb el PP i de no fer recolzar un govern en minoria de’n Montilla i el PSC, tal com ha dit, compleix la promesa de no recolza un govern de Mas en minoria, ERC tornarà a poder decidir per quin president opta.

I segurament és això el què molestà i segueix molestant a la sociovergència del dolce far niente, que decideixin els qui fins ara no havien decidit res. Els qui fins ara no havien manat.

Per això jo, personalment, crec que tindrem sociovergència, és a dir, o la opció A o la B. Perquè amb l'estatut moltes coses han hagut de canviar i moltes màscares han hagut de caure perquè tot segueixi igual i manin els de sempre.

PD.- Els dibuixos són de'n Joan Vizcarra, el del Jueves i de l'AVUI.

Problemes tècnics... miraré de veure què passa...

2006-07-13T16:34:00.001+02:00

Govern de lladres a precari

2006-07-12T23:58:00.000+02:00

Tenim un govern indigne de ser-ho. No només perquè està instal·lat en la provisionalitat més profunda sinó perquè actua com a veritable corsari de la política i pretén governar i fer campanya electoral des de la minoria parlamentària mentre allarga la seva agonia en no convocar les eleccions i mentre demana responsabilitat a l'oposició per a aprovar uns projectes fets amb presses per simular una acció de govern que no és, reclamant lleialtat institucional a aquells qui han fet fora del govern i a aquells que no hi ha estat en tota la legislatura.

El govern de Maragall i Saura és un govern que, des que es va expulsar ERC del govern té les hores comptades. No té majoria parlamentària que el recolzi. I no es convoquen eleccions. Es manté un govern provisional que no pot legislar, que no pot fer política; que només pot executar allò que ja estava en marxa i, en part, estava en marxa per aquells a qui van fer fora.

El govern de Maragall i Saura és un govern corsari, filibuster perquè pretén rendibilitzar allò que els expulsats feren. Inclús aprovar algunes lleis amb les quals els socialistes o l’eco dels socialistes no estaven d’acord. Aquests dies es pot llegir als diaris que s’estan intentant dur més lleis que mai al ple del Parlament a veure

En Maragall, a més, jugant fort, va advertir a en Montilla que ja n’hi havia prou de criticar-lo. Que sinó no el recolzava durant la campanya. I ara resulta que en Montilla toca campanes i va a la processó. Defensa el govern i es dedica a fer, al mateix temps que de ministre, campanya proposant beques, infraestructures...

Vaja, que a Catalunya, no sé si tenim el què ens mereixem o no; no sé si som un prostibulari (com deia en Miquel de Palol) o no, però que tenim un govern que fot pena sí. Que no el recolza més que els hooligans d’ICV i el PSC perquè toca, perquè no hi ha altre remei...

La família, el laïcisme, l’aconfessionalitat...

2006-07-10T17:24:00.000+02:00

Benet XVI, el papa dels barrets (entre ells el tricorni), ha beneït benintencionadament (al·literació poc reeixida que podríem allargar...) el forat del metro de València. Van morir en gràcia de nostre senyor i això, a dia d’avui, ja és molt...

Les visites papals són una cosa curiosa. Recordo quan era petit, crec que si fa no fa l’any del naranjito, que el papa va passar per davant de casa meva. Tant li fa si la gent és creient o no, el papa gaudia d’una teatralitat important, lligada a una gran capacitat de seducció. Major que la de les estrelles del cinema o els cantants més aplaudits. Encara a dia d’avui les grans reunions humanes són per raons polítiques (vegin-se manifestacions, mítings...) o espirituals (misses del papa, visites a La Meca...).

D’aquest happening a València, però, m’agradaria destacar-ne quatre coses:

La família.- Sempre m’ha fet molta gràcia veure homes pretesament cèlibes i dones que mai no han tastat els pecats de la carn, que han lliurat la seva vida a una espiritualitat omnímoda, pontificar sobre la família. Què en saben ells de la família? Quants plats han hagut de netejar als seus fills i marits? Quantes vegades han anat a cercar als fills a l’escola? Quantes nits han passat en vetlla patint pels éssers estimats?

El Papa.- El papa que mana ara per ara és un papa molt diferent del que hi havia fins ara. Més enllà de la solidesa intel·lectual i l’escàs vedetisme mediàtic, no deixa de sorprendre’m la recuperació d’antigues i en desús peces de roba papal (només ens falta veure una desfilada de moda religiosa...) i actituds tan pietoses com la fer-se crear un mico-clima a la zona de l’altar on havia de fer la cerimònia as València. Franciscans arremangueu-vos els sacs!!

La indissolubilitat.- No sé per quins set sous ha causat tanta adhesió en l’església aquelles coses indissolubles, tan bo com és el cacau soluble (per no dir marques ni colors)... Primer comencen amb les homilies per la indissolubilitat d’Espanya dels germans i monsenyors Rouco i Cañizares i ara segueixen amb la indissolubilitat de la família (d’home i dona, of course).

El Govern espanyol.- Si l’estat espanyol és un estat aconfessional no em sembla bé que el president del govern no vagi a la cerimònia del cap d’una església amb la qual hi ha un concordat celebrada a l’estat que ell presideix si no hi ha causa verossímil que ho impedeixi. No es pot limitar a una simple reunioneta. Això fóra lògic en un estat laic, però l’estat espanyol no ho és, és un estat aconfessional.

Tot i això, també em molesta la demagògia que alguns empren en dir això perquè, si en ZP anés a una cerimònia musulmana, jueva o evangèlica, probablement, molts d’aquests es posarien les mans al cap. I amb aquestes confessions també hi ha concordat (crec que no se'n diu concordat, però).

Com a mínim aquest cop la vice-presidenta de la Vega no estava fent exhibicions de danses a l’Àfrica austral...

El metro del Carmel li el metro de Jesús

2006-07-06T17:18:00.000+02:00

Molts diuen que la política és un estadi de la vida, una etapa de servei públic i d’altres coses per l’estil per denotar que no és llur professió, perquè en tenen d’altra, de professió. Per altres, la política és una professió, una dedicació, la seva feina, allò que saben fer. Però com a feina, és una feina ben diferent de les altres i és que fer les coses bé o malament no és garantia d’èxit ni de fracàs professional, ni tampoc tot el contrari...

Als Països Catalans en tenim dos exemples ben clars. Dos exemples, a més, pràcticament idèntics... deu ser que els Països Catalans encara existeixen...

Un exemple (Exemple 1) és el de Joaquim Nadal. Diuen que és catedràtic d’història, però això talment ja deu haver passat a la història perquè la majoria dels seus alumnes ja deuen estar jubilats. Des que fa d’alcalde de Girona, de conseller multimediàtic, apagafocs i portaveu del Govern que a classe el deuen trobar a faltar.

Fet 1: En Quim, just arribar a la conselleria d’obres públiques, ell que és historiador, va decidir que calia canviar el traçat del nou metro que s’estava fent a Barcelona.

Fet 2: Conseqüència: túnel avall, pisos avall i un munt de gent a l’hotel, al psicòleg, al psiquiatra i munts de diners per indemnitzar sense que ningú denunciï al Govern.

Estalvi: Si s’haguessin fet alguns estudis s’hauria estalviat sofriment i diners públics, a part del temps que el metro trigarà de més a més.

Conseqüència: En Quim Nadal, com que deu resultar tan bon conseller i la conselleria li queda petita, assumeix les funcions de presidència que el defenestrat Bargalló va heretar del defenestrat Carod:

Lliçó: Que se t’enfonsi un túnel t’ajuda a promocionar-te laboralment? Com a norma general no... però a voltes sí...

Un altre exemple (Exemple 2) és el que abans d’ahir va tenir lloc desafortunadament a la bonica vila de València, terra de falles, taronges, paelles i, sobretot, de falleres. Allí tenen de conseller d’Infraestructures i Transports un tal José Ramón García Antón (aquí els pares de la criatura van tenir gràcia i van fer un rodolí).

Fet 1.- Fan un metro a València, com a tota ciutat que es preï, moderna i dinàmica. També tenen la ciutat de les ciències i les arts i moltes altres coses. Com que fer totes aquestes obres és molt car i cal inaugurar-les totes (tal i com es van inaugurar tots els trams de 100 metres del transvasament de l’Ebre en el seu moment) calia estalviar per algun costat. I segons sembla i es desprèn de la premsa, van estalviar en mesures de seguretat i en formació dels conductors (el devien ensenyar allò de “para se un conductor de primera acelera, acelera...” i els devien regalar 50 fitxes dels autos de xoc)

Fet 2.- Aquest metro s’estampa sota el túnel de Jesús. Va al doble de la velocitat adequada i no frena ni pel conductor ni per les mesures de seguretat. 41 morts, diversos ferits i traumes diversos.

Fet 3.- La Generalitat Valenciana anuncia que s’avançarà a l’empresa del metro i a les asseguradores i que pagarà 60.000€ per mort (deu ser la cotització a dia d’ahir...) per evitar denúncies i mals majors. Psicòlegs, traumes, pasiquiàtres, desesperació i vides (les unes mortes i les altres amputades per les morts terceres)...

Conseqüència.- El propi conseller diu que no és moment de parlar de responsabilitats ni de mesures de seguretat. No sembla que pretengui plegar ni que el vulguin destituir*.

Lliçó: Et descarrila un metro, et moren 41 persones i com si res. Vas fent declaracions i rodes de premsa. Com si no anés amb tu el pollastre.

Conclusions als dos exemples:

Conclusió 1.- Els metros estan predestinats a estampar-se. És una conseqüència natural de la vida i no se’n pot culpar a ningú. És una llei que es compleix inexorablement

Conclusió 2.- Hi ha certs polítics (en aquest exemple, tant socialistes com populars) que tenen més barra que el Bailèn 22 i que costa més desaferrar-los de la poltrona que arrencar-los quan juguen a arrencar cebes.

Conclusió 3.- En política no es pot dir que hom s'ha equivocat ni quan hom se n'adona, i cal aprendre que, en equivocar-se, cal treure pit i dir als altres: "I tu, més!" (bo i parafrasejant Salvador Cardús).

L'ocàs dels líders

2006-07-05T10:23:00.000+02:00

No... no em refereixo a la selecció espanyola. Van perdre a mans d’un català i ja són a casa, van tornar-hi amb la cua entre, però això no és l'ocàs dels líders, no eren líders de res.

L'ocàs dels líders és la conclusió de l'entrevista de la Mònica Terribas ahir al president Maragall de fa uns dies. Tot sigui dit, gran entrevista per la periodista i pels realitzadors. Mai no s'havia parlat tant d'aquest gènere periodístic vingut a menys i mai no s'havia valorat la realització d'una entrevista com s'ha fet aquests dies.

Fa uns anys a Catalunya hi havia un colla de líders més o menys carismàtics que defugien de les cotilles dels seus partits. Líders amb idees pròpies i ritmes propis. Intel·lectuals més que gestors.

I ahir va quedar clar que aquesta espècia de polítics s'ha extingit. Enterrat Pujol, superats Ribó, Benet, Barrera i tota aquella generació, només quedava Maragall. Maragall ja és enterrat.

Potser quedava en Carod... ja veurem si sobreviurà més andanades mediàtiques...

Alguns han volgut veure, amb encert, que amb la desaparició de Maragall, desapareix l'antipujolisme i, per tant, el pujolisme. Que entrem, en fi, al postpujolisme. Però més enllà d'això, deixem una era de lideratges inqüestionats per entrar en una altra amb uns dirigents sòlids, ben preparats i bons gestors, però que no emocionen ni són capaços de vorejar la fina línia que separa l’exabrupte de la genialitat.

Aquest és un debat que fa anys va haver-hi a Espanya. Plegaven González i Guerra (de la primera línia política, que no mediàtica...), plegava el dinosaure Fraga (de la política estattal, nod e l’autonòmica), plegava Suárez, Anguita... i donaven pas a uns líders més grisos: Zapatero, Aznar, Llamazares...
La majoria d’ells són els líders d’una transició que hem trigat massa a jubilar...

Continua la lànguida desaparició del socialisme català: Barcelona TV dóna pas a La Sexta per ordre ministerial, com Maragall a Montilla...

2006-06-29T16:40:00.000+02:00

Això és el resum d’un extens correu que va arribar a l’adreça de correu electrònic d’aquest bloc per part d’un anònim. Em, sembla prou interessant... no estaria de més fer-hiuna llegida...

Des de l'època Tàpia, durant el darrer govern Pujol, BTV tenia el contracte de difusió amb Tràdia (aleshores encara amb participació de la Generalitat i a la planta 12 de la Torre de Collserola), però el Sr. Tàpia, amb l'excusa que el terme municipal de Barcelona també s'estén darrera Vallvidrera, va demanar emetre també cap al Vallès, de la mateixa manera que ho feia aleshores Citytv. Tràdia, però, li digué que com a televisió local no podia ser. En Tàpia, amb una emprenyada monumental, es passà a la competència, Retevision, i muntà els nous equips a la planta 11, i així a finals del 2003 BTV també començà a arribar al Vallès.

Des de la fusió de les dues en Abertis Telecom que les dues plantes són dirigides des de la Zona Franca, juntament amb les autopistes i d'altres empreses del gran grup. I ara, just en començar el Mundial de futbol, el ministre del ram (Montilla, el flamant candidat a la presidència de la Generalitat socialista) decideix que ja n'hi ha prou, i li passa la freqüència d'emissió analògica als de Mediapro. D’aquesta manera, el grup comunicatiu amic dels socialistes s'estalvia l'antenització, ja que ja havia estat feta per BTV.

Ara s'ha sabut que a la pobra gent de BTV els concedeixen l'emissió en TDT també cap al Vallès, pel canal 26 UHF. Deu ser l'almoina. A mitjan d’aquest mes l’encara ministre Montilla (sí, ell, personalment, segons diuen per l'empresa) va ordenar als capitostos d'Abertis que es passin per l'entrecuix la llicència que la Generalitat va donar a BTV a finals del 2003 (primers mesos de l'antic govern tripartit) i que en desconnectessin l'emissió cap al Vallès perquè La Sexta (llegeixi's Mediapro) reclamava la mateixa freqüència per a poder tenir l'antenització feta. I Madrid els hi ha concedit, trepitjant l'anterior autorització de la Generalitat.

Mentretant, al Vallès la gent s'està trobant que on tenien BTV els hi apareixen els partits del Mundial.

Primer pas: BTV per La Sexta
Segon pas: Maragall per Montilla
Tercer pas: La Generalitat per un cortijo?

L’error d’ERC

2006-06-28T16:56:00.000+02:00

ERC ha estat, històricament i tradicional, un partit reactiu, un partit que ha viscut sempre en contra de tot: contra Espanya, contra el Partit Popular, contra els governs de la Generalitat de Catalunya, contra els governs de torn de Madrid...

Entrar al Govern de la Generalitat havia de demostrar que, més enllà de proclamar la utopia des de l’oposició, ERC també era capaç de gestionar-la des del govern. Entrar al govern li havia de donar la pàtina de partit radical en el fons, però capaç d’actuar de manera moderada i de governar de manera responsable i ordenada. Com diria en Sellarès, amb sentit d’estat.

Aquesta voluntat d’aparèixer com un partit d’ordre, menys reactiu i menys opositor li ha fet empassar-se gripaus i li ha fet guanyar-se complicitats. Una mica de tot. Talment com aquest bloc, ha hagut d’anar fent la viu-viu...

Aquest pactisme i aquesta moderació, però, té uns límits. I resulta de cabdal importància saber quan es superen aquests límits.

L’entesa entre el líder de l’oposició al Parlament de Catalunya i el cap del govern espanyol, no superava cap límit. Era una baixada de pantalons del líder de l’oposició davant del cap de govern espanyol, res més.

El límit el van sobrepassar els socis de govern d’ERC en assumir com a propi allò que havia negociat el cap de l’oposició del seu propi govern enlloc de la representació del Parlament de Catalunya. El van sobrepassar quan van obviar les fidelitats de govern per assumir la retallada.

En aquest moment ERC s’havia d’haver plantat. Havia d’haver dit prou, deixar el Govern, evitar-se xous com el de les darreres modificacions del Govern i deixar en evidència Mas i socialistes. Marxar abans que la foragitessin.

En política els continguts són el més important; però també ho són els temps. Més quan ens movem en una política mediàtica. I ERC mai hauria hagut d’esperar que li expulsessin dos consellers primer i a ERC mateixa del govern. Hauria hagut de plegar abans. Probablement aquest fet hauria simplificat, i molt, el referèndum per a ERC (si n’hi hagués hagut) i les eleccions.

El referèndum perquè, havent pres la decisió ràpidament, abans que el Partit Popular, ja s’hauria tret del damunt la pressió de coincidir-hi o no.

Les eleccions, perquè haurien coincidit amb una situació menys enrevessada on ERC hauria liderat la seva pròpia opció enlloc d’aparèixer dubtant i canviant d’opinió, insegura de si mateixa...

Per això crec que ERC va errar... per això crec que ERC va dur més enllà del què calia aquesta imatge de partit de govern, responsable... perquè se li ha acabat girant en contra. No havia d’assumir una responsabilitat que no li corresponia, que corresponia a CiU, PSC-PSOE i ICVPerò també crec que els escassos vots NO són una petita passa per començar un llarg viatge, una llavor sembrada que germinarà d’aquí a un temps i que haurà de generar consciències i opinions d’aquí un temps escàs.

I no crec que ERC, malgrat aquest error, hagi de caure en el derrotisme o l’alarmisme. Perquè governar, ha governat bé. I perquè les enquestes sobre l’estatut que s’han demostrat més encertades del què alguns crèiem i volíem, diuen, també, que ERC es manté i, per tant, que per poc que recuperi la iniciativa política i sàpiga explicar l'obra d egovern, pujarà altre cop.

Si Montilla torna a Catalunya, qui anirà a Madrid?

2006-06-22T11:10:00.000+02:00

Montilla ha fet tots els papers de l’auca en la política catalana: ha estat regidor, alcalde, president de diputació i ara és ministre català a Madrid (gairebé és un càrrec institucionalitzat això del “ministro catalán”).

Un cop en Mas i en Zapatero foragiten Maragall de la política catalana i Montilla aterra com a candidat per perdre les eleccions, sacrificant la confortabilitat i el poder que tenia a Madrid, cal trobar un nou ministre. Per descomptat, si cal substituir al “ministro catalán”, cal un nou ministre català. Aquestes dues setmanes m’han comentat dues possibilitats i quatre noms.

Primera possibilitat.- Zapatero vol avançar les eleccions per fer-les coincidir amb les municipals i fa una remodelació del govern per encarar l’any escàs que encara queda. L’abast dels cavis seria una incògnita en aquest cas. Tothom ho valora com una possibilitat, tot i que remota.

Segona possibilitat.- Buscar una persona que substitueixi a Montilla. Segons les travesses, els quatre més ben situats, per ordre, són:

A) Manuel Mas.- Ex-alcalde de Mataró i diputat al Congrés. Economista i blocaire bilingüe (català i castellà), ha ocupat tots els càrrecs possibles i és pare d’una jove promesa de l’aparell socialista, l’Eulàlia Mas, recentment nomenada assessora per a la direcció de programes de Joventut (amb un sou gens menyspreable, tot sigui dit de pas).

B) Maite Costa.- Catedràtica d’economia, presidenta de la Comissió Nacional de l’Energia i ex-diputada al Congrés pel PSC-PSOE. Recordo amb carinyo els debats que tenia amb Rodrigo Rato, quan aquest era ministre; eren debats de poca volada intel·lectual i poca finesa política, amb molta bilis (especialment quan Rato li comentava que semblava que veiés visions, com la Kidman a "Los Otros").

C) Joan Majó i Cruzate.- Maresmenc com en Manuel Mas, enginyer industrial de formació, és el director general de la Corporació Catalana de Ràdio o Televisió. Va ser ministre d’Indústria amb Felipe González i, si tot va tal i com esperen els socialistes, a l’octubre perdrà la feina (quan els socialistes cedeixin el testimoni a Mas a la Generalitat) i, per tant, no costaria gaire fer-lo anar a Madrid uns mesos abans.

D) Xavier Vives.- Economista de reconegut prestigi a nivell global. Ha exercit de professor i catedràtic a diversos països i ha sonat com a possible en moltes ocasions, entre d'altres per a la presidència de la Comissió Nacional de l'Enregia, que al final va presideir la Maite Costa. Ara també.

Però vaja, a mi la meva mare sempre em deia allò de... “si vols mentir, digue’s el què sents dir”. I tot plegat són rumors...

Article 1r: Catalunya és un negociat

2006-06-21T21:37:00.000+02:00

Acabo de fer un post al respecte i, segurament, en faré més. Acabo de veure a la televisió al president Maragall anunciar que plegara un cop convoqui les eleccions. Era un home derrotat de la manera més vil possible: per una conspiració cortesana dels seus amb els seus adversaris.

M'avergonyeixen certs dirigents que es dediquen a dir a nord i a sud que Catalunya és una nació, que negocien el contrari i que, tot dient-se catalanistes, mercadejes amb Catalunya i la presidència de la Generalitat.

Fa temps vaig comentar que una amiga de CiU m'havia explicat que en Jordi Pujol l'havia reprès per criticar al president de la Generalitat (ja era en Maragall). Explicava ella que en Pujol li havia dit que pot criticar a la persona, però no es pot devaluar ni menystenir la institució més alta del país, que s'ha de respectar el país i les institucions que el representen.

Aquests dies CiU i PSC no és que hagin devaluat o menysingut la primera institució del país, és que l'han negociat i l'han emprat com a moneda de canvi com qui regateja en un mercat a la barata (entengui's mercat a la barata com a mercat d'intercanvi de béns per béns i no de béns per diner o signe que el representi).

Ja ho podem dir: Catalunya és un negociat i, com tal, és negociable per quotes de poder, diner o béns.

Per cert, un dia d'aquests miraré de comprar el llibre del Sancho Panza de Duran Lleida (Sánchez Llibre, l'amo del 759 i germà del Dani de les escopinyes i de l'espanyol) en què narra com es fan les negociacions de l'estatut. Pel què diuen els mitjans de comunicació, promet carnassa i vergonya aliena de certa classe política que fa quelcom per aferrar-se o recuperar la poltrona.

El pacte Mas – ZP es va complint inexorablement: avui Pasqual Maragall confirma la supeditació de la política catalana als designis de Madrid. I demà?

2006-06-21T18:54:00.000+02:00

Un estatut i Catalunya adormida a canvi de la presidència de la Generalitat. Zapatero està confirmant que ha passat de Bambi a tauró sense deixar de somriure; això sí, perdent uns quants cabells i canviant de pentinat mitja dotzena de cops, cosa que ha dut de corcoll als seus assessors.

Fa unes hores el president Pasqual Maragall ha fet pública la seva renúncia a intentar revalidar la presidència de la Generalitat. Ha fet complir el destí que Mas i ZP havien escrit per a ell.

El pacte entre Mas i Zapatero incorporava que Zapatero serviria el cap de Maragall en una safata de plata a Artur Mas per tal que aquest fos president de la Generalitat. És a dir, que els socialistes renunciarien al seu millor candidat per a facilitar arribada de Mas al poder... i renunciar al teu millor candidat a Catalunya i renunciar a governar a Catalunya perquè en ZP governi tranquil·lament significa tant com subordinar el PSC al PSOE i Catalunya a Espanya.

Amb el Pacte del Tinell els socialistes a Catalunya havien de governar a Catalunya amb ERC i ICV i, per tant, havia de participar de Catalunya i del catalanisme, lluny de la seva cultura política fins aleshores. Però això, ni CiU ni PSOE, no ho han resistit. Han preferit tenir uns socialistes aliens a Catalunya, han volgut tornar a fer del primer partit polític del país (guanya totes les eleccions en vots) un partit aliè a Catalunya i les seves institucions d’autogovern. Han volgut retornar el socialisme a l’espanyolisme.

El preu doncs, per a CiU ha estat acceptar un mal estatut per a Catalunya i per als socialistes petar-se a en Maragall... i recolzar-se mútuament i tapar-se les vergonyes aquí i a Madrid. Recuperar l’oasi on l’aigua estancada gairebé hi put i on res no es qüestiona ni es debat, res no canvia ni evoluciona.

I Montilla és qui haurà de fer la llastimosa feina d’una candidatura electoral que no tindrà cap altre objectiu que recolzar a Artur Mas com a president. Montilla és un home de partit. Primer renúncia a Cornellà pel partit, després renuncia a la Diputació de Barcelona pel partit i ara renuncia a un ministeri pel partit. Tots els partits voldrien homes com Montilla... El Partit dels Socialistes Catalunya és un gran partit, llàstima que el seu objecte polític no sembli ser Catalunya. En canvi, l’objecte polític de Catalunya sé que sembla ser Catalunya, no renuncia a res i vol tenir-ho tot al preu que sigui.

El pacte de la Moncloa es va complint inexorablement.

I a principis de l’any vinent, quan Núria de Gispert, com a presidenta del Parlament de Catalunya, cridi a votar a José Montilla en l’elecció del president de la Generalitat, aquest respondrà, bé Artur Mas, bé abstenció. Permetent que tot torni a la calma de sempre, a la plàcida decadència, al “dolce far niente” polític català.

Com va recordar-nos en Joan Laporta citant el Guepard de Lampedusa, “han hagut de canviar moltes coses perquè tot torni a ser igual”.

Una petita passa per a començar un llarg viatge

2006-06-19T12:19:00.000+02:00

"Catalunya necessita victòries per sortir de la docilitat i el derrotisme que la caracteritzen”. En això coincidíem un amic filoconvergent i jo. Ell, però, va votar que sí. Ell em va dir que "Catalunya és així" (gairebé podria comparar-lo amb un filòsof del futbol), que Catalunya no sap dir que no, que Catalunya és un país derrotat, mancat d’autoestima.

Tot i que només va recollir el sufragi del 36’519% dels electors, pel 56’91% de l’any 1979, el sí va guanyar de manera inapel·lable. La indiferència també, tot i la campanya il·legal del govern i els missatges del president a darrera hora (els advocats en diuen prevaricació, d'això).

El sí, però, no era optimista, no era convençut. Vaig veure el meu col·legi electoral ple de gent gran que anava a consumar una altra rendició, derrota; que anava a consumar resignada i capcota, sense alegria ni il·lusió, allò que els havien venut, un 600 a preu de Masseratti.

Hi ha hagut, però, uns quants valents que, en contra de l’opinió pública, publicada i tergiversada, de les males llengües i del bon temps, s’ha atrevit a anar a votar i a dir que no. Un 20% és poc, molt poc, i part d’aquest 20% és de la dreta espanyolista, no s’ha d’amagar. Però tot camí cap al despertar de la consciència col·lectiva.

Un amic d’ERC em va dir, “sabíem que ens fotríem un hòstia, però és el que havíem de fer”. I efectivament, jo també crec que el país necessitava (es mereixia?) una veu valenta que comencés a remoure consciències.

El no ha estat escàs, només espero, però, que les consciències s’hagin començat a remoure i hi hagi hagut ciutadans que hagin començat a creure que el seu país es mereix més ambició. Encara que hagin votat que sí, encara que hagin optat pel blanc o per passar, avergonyit, davant del seu col·legi electoral. Espero que hagi començat a preparar el país per saber viure amb una mica més d’èpica els seus moments històrics, per saber-se rebel·lar contra la atonia i l’adotzenament i saber-se estimar una mica més.

Han estat poc vots, però tot camí comença per un petit pas.

...i la vida segueix, i les eleccions també, perquè n’hi haurà a la tardor i la primavera vinents. I aquest referèndum no crec que marqui moltes tendències... de fet El País en la seva enquesta deixava el repartiment d’escons del Parlament de Catalunya exactament igual com estan ara.

PSC i CiU ens fan responsables als ciutadans dels seus errors i ataquen una de les escasses manifestacions de democràcia directa que tenim

2006-06-16T14:40:00.000+02:00

En aquesta campanya els dos grans partits ens han posat en una difícil situació:

1.- Els sociates ens diuen que hem de votar o bé a favor de Catalunya o bé a favor del PP

2.- Els regionalistes ens han deixat optar entre passat i futur. Certament dóna força joc això, fins i tot metafísicament

Però què votem realment? Votem al Partit Popular, al Partit Socialista o a Convergència i Unió? Votem el present o el futur? Votem si volem un 600 o un mini? Votem per un telèfon de roda o per un mòbil amb la sintonia del PP?

No. Votem allò que els nostres legítims (sic) representants polítics han decidit que és el marc legal òptim, necessari on Catalunya i els catalans hem de viure. Van fer una proposta al Parlament de Catalunya i van modificar-la al de Madrid. Evitarem comentaris sobre aquestes modificacions. I sortint de Madrid van convenir que allò era el millor, allò que necessitaven. Ens van fer un vestit a mida.

Perquè els dos grans partits polítics ens han posat en la dicotomia d’escollir entre el què ells han cregut que mereixem i el caos (digui’s passat, diguis Partit Popular, diguis “contra Catalunya”)? Perquè ens intenten fer creure que les dues possibilitats de vot són o ells o el caos?

Posant-nos en aquesta situació només estan fent allò que un polític mai no hauria de fer, posar-nos a nosaltres, els electors, en la necessitat de salvar el país. Estan pervertint la democràcia, perquè el país no perilla. Fent-nos decidir entre la reforma que ells han pactat i el caos només estan eludint una responsabilitat que els és pròpia, ja que ells són els qui ens han dut a aquesta situació.

Si fa quatre anys cap d’ells la volia, aquesta reforma, la no reforma no els ha de suposar el caos.

Em sembla un acte d’una greu irresponsabilitat la campanya dels dos grans partits perquè estan procurant no deixar-nos triar lliurement en presentar-nos l’elecció en us termes que no és.

És, en una democràcia escassament participativa com la nostra, intentar adulterar una de les poques decisions que se’ns consulten de manera directa, una de les poques expressions de democràcia directa.
No deixar-nos emetre el nostre vot segons el què realment és objecte de la consulta: ”reforma sí, o no” i fer-nos triar entre ells o el caos és u atemptat a la democràcia participativa. Oi que sí, amics d’ICV, mamporreros dels socialistes, que això és atemptar contra la democràcia directa que tant dieu defensar?

1979 o futur?

2006-06-16T12:47:00.000+02:00

En Cristian Cimadevilla m’ha enviat per mail (opció que fa uns dies vaig posar al bloc i, de moment, ja han començat a ploure propostes interessants.)una valoració del projecte d’estatut en comparació a l’estatut de 1979, actualment vigent, i la proposta de modificació que demà passat votarem.

Aquests dies se’ns han intentat imposar unes falses veritats, entre les quals allò que diu que aquest estatut és millor perquè és més nou. Moltes frases fetes, aforismes, cançons (La mítica “buscando en el baúl de los recuerdos” diu que “qualquier tiempo pasado fue mejor”) ens diuen això i el contrari.

Doncs per donar resposta a aquest dubte, si 1979 o futur, si és millor allò proposat o allò existent, us enllaço amb l’article que li van publicar al Cristian a l’observatori de l’estatut brillant iniciativa d’Òmnium Cultural de lectura imprescindible abans d’anar a votar. L’enllaç és aquest i és molt interessant i recomanable de llegir.

Podeu fer que els vostres amics i coneguts el facin servir per reflexionar demà, jornada de reflexió. Perquè sempre es reflexiona millor amb algú que t'hi ajudi i, més, si té les idees clares com en Cristian, o no?

Perquè abans no volien un estatut i ara sí? Què ha canviat?

2006-06-15T13:55:00.000+02:00

Avui el madelman de la política catalana diu que sí, que és absolutament necessari un nou estatut perquè significa un salt endavant respecte de l’estatut de 1979.

L’any 1999 Jordi Pujol va ser investit president de la Generalitat de Catalunya amb els vots del Grup Parlamentari Popular, liderat per l’ara regidor barceloní Alberto Fernández Díaz, en base a uns acords d’investidura entre els grups parlamentaris populars i de convergència i unió, entre els quals destacava que en aquella legislatura no s’iniciaria la reforma de l’estatut d’autonomia de Catalunya.

ERC es va oferir al candidat convergent, Jordi Pujol, per votar-lo a la investidura a canvi del contrari, a canvi d’iniciar la reforma de l’estatut de Catalunya que ERC feia 20 anys que demanava (des de la seva promulgació l’any 1979).

El candidat convergent (mestre Yoda) va vexar el líder republicà, Josep Lluís Carod-Rovira, i la seva proposta. Va començar un distanciament entre convergents i republicans que encara ara no s’ha solucionat i que ha impedit que les polítiques nacionals del país poguessin ser acordades per les forces nacionals del país tal i com PSOE i PP ho han fet a Espanya.

Què ha passat de 1999 a 2003 perquè la reforma de l’estatut? Sincerament no ho sé. Més enllà de la conjuntura política no sé quina diferència estructural ha fet que l’any 1999 s’optés pels populars i no reformar l’estatut que per ERC i reformar-lo. No entenc que fa legislatura i mitja fos un tema que no s’incorporés a l’agenda política i ara sigui absolutament necessari.

Només se m’acuden com a explicacions la conjuntura política i l’estratègia partidista de curta volada... com per exemple que ara no manen i volen manar.

És més, en l’entrevista publicada avui a La Vanguardia al líder regionalista diu que els d’ERC “s’han passat 25 anys demanant l’estatut i ara pretenen quedar-se amb un estatut, el de 1979, que no volien, quina gran paradoxa!”

I mira que és senzilla la cosa... només cal entendre que Catalunya no porta 25 anys esperant per això. És com guardar la virtut 25 anys esperant quelcom especial i regalar-la al primer que et trobis una nit de borratxera. No és per aquest estatut que Catalunya porta 25 anys esperant. I si s’aprova aquest, no hi haurà altre estatut fins que aquest s’hagi amortitzat, i això és una generació com a mínim...

Si realment el regionalisme català fa legislatura i mitja creia que no calia un canvi estatuari i ara creu que sí per què ara hi ha la possibilitat, calia aprofitar-la a fons. Una altra cosa és que no els importin l’estatut ni el país... que els importi fer campanya, mítings, fotos...

NOTA: Això de fer notetes sota de les anotacions m’està agradant :D Ara m’agradaria dir que deixaria un enllaç amb l’entrevista, però la nova pàgina del diari del conde és una olla absolutament laberíntica. Gairebé com la pàgina de l’Ajuntament de Barcelona.

Lliçons de periodisme creatiu

2006-06-14T18:25:00.000+02:00

Aquest ha estat el titular que ha donat el centenari rotatiu barceloní del conde, La Vanguardia Española, i l'ha perpetrat el sicari major, Jordi Barbeta. Obria l'apartat de política, l'apartat dedicat al referèndum del 18J.

Probablement, en altres situacions, el titular no hauria estat aquest, hauria estat "radicales independentistas boicotean Piqué" o "el vandalismo independentista impide un acto electoral". Perquè, en canvi, quan el Partit Popular no combrega amb la sociovergència els atacs, justificats o no, a les seves activitats partidistes aquests atacs deixen de ser atacs per ser "movilización" i els independentistes deixen de ser-ho per ser membres d'un eteri i sociovergent "catalanismo"?

A ran d'aquest titular sembla que existeixi una mobilització del catalanisme light sociovergent contra el radicalisme catalanòfob del PP. Dels partidaris del sí contra els del no. I certament no és així, els únics que s'han oposat i s'oposen al partit popular són els acèrrims defensors del no. Els únics que estan en contra del Partit Popular no són aquells qui en diuen pestes als mítings i després hi pacten, són aquells que no hi han fet pactes de legislatura, pactes pel transvasament de l'ebre, per la llei de partits polítics... és a dir, els sociovergents.

Aquest post no és una justificació del Partit Popular ni dels boicotejadors, és senzillament una pregunta retòrica: perquè la premsa i els periodistes de l'establishment consideraven ahir "actes vandàlics de radicals independentistes" allò que avui consideren "mobilització del catalanisme"?

Tan forta és la pressió que fa el conde per criminalitzar aquells qui no combreguin amb l'estatut, siguin del color que siguin? Tant s'hi juga?

Més enllà d'això podríem qüestionar-nos la vàlua professional de certs periodistes; però com que aquesta vàlua ja ha sigut lapidada pels propis interessats al llarg dels temps, no la qüestionarem. Ens limitarem a dir que el periodisme de certs mitjans de comunicació cada cop té més a veure amb la literatura fantàstica mal escrita que amb la realitat.

Com rebentar l’estatut, perdre l’aeroport, tractar Catalunya com una colònia i forrar-s’hi pel camí tot reivindicant-se nacionalista

2006-06-14T12:40:00.000+02:00

...o com dir-se Miquel Roca.

Miquel Roca és l’home de les mil cares. Provinent del poc obrer i molt elitista Front Obrer de Catalunya va intentar entrar al PSC amb en Narcís Serra. Li varen dir que no, que era massa de dretes per entrar-hi. I es va fer de CDC (ara CiU). Va negociar la constitució i va renunciar als drets històrics i al concert econòmic perquè no li semblaven moderns. No era nacionalista/sobiranista, i va fer l’operació reforma, es va postular president del Govern espanyol des de Catalunya i a Madrid va tenir-hi homes com Antonio Garrigues Walker i Florentino Pérez. Va fracassar i encara ningú no sap com s’han pagat els deutes d’aquella campanya electoral.

Ara, després d’haver fet de “conseguidor” i de marxant de Catalunya a Madrid, en Roca té un prestigiós despatx d’advocats a Barcelona i figura a més consells d’administració dels que ell mateix deu poder recordar. Un d’ells el d’ACS, del seu amic d’aventures polítiques Florentino Pérez.

Després d’haver defensat l’estatut tal qual ha estat perpetrat, sense competències aeroportuàries, en Roca va seguir-lo defensant. Perquè? Doncs perquè ell pot ser un dels grans beneficiats d’aquesta sociovergència estatutària i aeroportuària.

Després que Ibèria hagi tractat Barcelona i Catalunya com una simple colònia anunciant que retiraria més de la meitat dels vols que fa des de l’aeroport del Prat de Llobregat, va anunciar que faria una companya de baratillo que operaria des de Barcelona i que es diria CAT-air (com si això la redimís de tots els pecats...).

I qui sona per dirigir aquesta perpetració de la sociovergència colonial i aeroportuària que suposa aquesta línia de baix cost? Doncs, oh casualitat de les casualitats, Miquel Roca.

En 25 anys haurà aconseguit, doncs, el què ningú: negar el concert econòmic, perpetrar el primer estatut, fracassar electoralment a Espanya, defensar el colonialisme aeroportuari, l’estatut colonial i forrar-s’hi.

Per cert, en Miquel Roca és firmant del manifest Estatut, jo sí. D’aquests ja en vaig dir el què creia que n’havia de dir.

NOTA: encara no em funcionen les fotografies...

La campanya de CiU

2006-06-14T11:32:00.000+02:00

Feia dies que em venia de gust parlar de la campanya de CiU i l’article d’avui a l’AVUI de la Marta Lasalas, dona del Pepe Antich, director de La Vanguardia (visca la sociovergència!!) m’hi ha fet posar en solfa.

No deixa de sorprendre que els socialistes inverteixin 1’7 milions d’euros en la campanya per 2’2 dels convergents quan les subvencions públiques es van calcular com una mitja ponderada (no sé com es ponderava, però devia ponderar-se, no?) entre els resultats electorals al congrés dels diputats i al Parlament de Catalunya. El PSC, doncs, en rebia més. Convergència en gasta més.

Quin interès, doncs, en fer una campanya tant visible? En gastar més duros que ningú en la campanya quan de fet ells no manen i, per tant, si l’estatut falla, falla Maragall i falla el govern?

Doncs molt senzill, CiU pretén donar la impressió que, tot i el tripartit, mai ha deixat de ser-hi i es prepara de cara a les eleccions del Parlament de Catalunya de la tardor. Pretenen crear la sensació escènica que, tot i el tripartit i les constants esquinçades de vestidures dels convergents, sempre han sigut a la banqueta per quan calgui tornar a manar.

Més encara, vistos els lemes i els missatges de la campanya de l’estatut els de CiU estan més en campanya per al Parlament que per a l’estatut i, conscients que això de l’estatut no fa trempar ni a un adolescent amb les hormones alterades es dedica a prometre rebaixes d’impostos i majories absolutes.

El què és evident és que l’estatut no importa, perquè qui es juga el futur amb l’estatut és Maragall i no Mas.

La voluntat de CiU de ser omnipresents al carrer per a preparar les eleccions de la tardor arriba a tal extrem de contravenir les ordenances de l’ajuntament de Barcelona col·locant pancartes lligades als arbres de la ciutat. Per cert, qui ha de ser ara qui retregui aquestes il·legalitats tal com l’Ernest Maragall les va retreure a ERC les eleccions municipals de l’any 2003.

I mentrestant, els socialistes, esporuguits, necessitats d’una victòria important del sí per a justificar les retallades i el tancament del procés autonòmic a mans de ZP, permeten qualsevol il·legalitat. On són els valents d’aleshores?

I CiU, si realment creu que aquest estatut que ens volen vendre, perquè no el defensen? Perquè no deixen de parlar del PP i dels antics sis-cents que ens volen vendre? Cal tenir molta barra perquè després de 25 anys d’intentar-nos vendre la moto ara ens pretenguin vendre un 600 espatllat.

NOTA: les fotografies (ara no le spuc penjar, el blogger no em deixa, però ja les penjaré...) són (seran) de la cantonada de pau claris amb Mallorca, a Barcelona, davant del consolat italià i del xamfrà entre els carrers de Balmes i de la Travessera de Gràcia, també a Barcelona, davant dels escolapis.

No vaig veure el debat, estic tip de la campanya, votaré que NO

2006-06-13T11:12:00.000+02:00

Hi ha una cosa d’aquesta campanya que em treu de polleguera: els partits polítics. Sembla que estiguem en plena campanya d’eleccions al Parlament o al Congrés. Hi ha mítings, hi ha espots electorals, hi ha debat entre els principals líders dels partits polítics amb representació parlamentària, hi ha anuncis electorals a la ràdio, a la televisió, a la premsa...

La veritat és que tot això m’atipa. Es tracta d’un referèndum i no d’unes eleccions parlamentàries. No es tracta de veure qui pot governar millor o qui pot desacreditar millor, es tracta de saber si hem de refrendar un projecte positiu, neutre o negatiu. D’eleccions polítiques amb llistes electorals de partits polítics ja en tindrem els mesos d’octubre (Parlament de Catalunya) i de maig (eleccions municipals). No cal anar atipant al personal...

Ahir, quan vaig arribar a casa i vaig encendre el televisor vaig veure que feien un debat electoral i vaig pensar diverses coses: com és que encara permeten que en Cuní aparegui a la televisió, no el volen al zoo? Montilla, de Madre i Maragall l’han espitxat i l’Iceta ha esdevingut el líder del socialisme català? Vaig apagar el televisor i em vaig posar a llegir (en Groucho Marx tenia tota la raó del món quan deia que el televisor és una gran eina educativa...)

Si aquests senyors tenen la lícita aspiració de ser presidents de Catalunya (Iceta, ets el líder socialista?), no poden fer de venedors d’un estatut al mateix temps. És allò de tocar campanes i anar a la processó. Vendre allò que tu has fet o negar allò que tu no has fet. No és que aquests senyors no tinguin credibilitat, és que no són les persones idònies per a explicar l’estatut. Perquè s’hi juguen massa i corren el risc de no ser objectius, perquè del resultat del 18J els en depèn el futur.

Les persones idònies per a explicar l’estatut són, per tant, els membres de la societat civil. Aquells qui coneixen i hauran de viure l’estatut. Aquells qui el poden valorar des de la independència o des de la tranquil·litat de no jugar-se el seu futur laboral.

I és en aquest sentit que em plau descobrir que per una plataforma pel sí (Estatut, jo sí, la plataforma de col·locats de la sociovergència de tota la vida), han aparegut infinitat de plataformes crítiques (Plataforma pel dret de decidir, Economistes pel no, sindicalistes pel no, perquè votem no, la campanya pel no...)

D’aquestes diferents plataformes pel no m’ha agradat la “perquè diem no”, dels homes que van protagonitzar la transició i que, des de punts de vista totalment diferents diuen que no. En són membres en Josep Benet, primer candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya del PSUC, historiador, ex-senador més votat en les primeres eleccions, ex-combatent republicà... en Paco Candel, que considera que el nou estatut no suposa les eines per integrar els nous catalans (o els novíssims, segons ho mirem), la Montserrat Carulla, en Josep Vallverdú, en Trinitario Rubio...

També m’agrada veure uns sindicalistes pel no que lluny de les centrals sindicals que viuen de les subvencions ens diuen que el projecte de reforma d’estatut no assegura unes condicions dignes per als treballadors catalans.

M’agrada veure també els economistes pel no, únics economistes no finançats per les generoses subvencions del conseller Castells, que neguen les bondats del finançament pactat a La Moncloa.

No m’agrada, doncs, l’excessiva politització d’una consulta que hauria d’estar presidida pe debat i la informació plurals. Però veient les iniciatives de la societat civil, silenciades per una premsa que cada cop sembla més una novel·la de fantasia que un recull d’informacions verídiques, cada cop tinc més clar que aquest no és un bon estatut i que cal votar que no.

Altres secrets sobre l'estatut a votar el 18-J

2006-06-13T11:09:00.000+02:00

Cara B dels afusellaments de La Moncloa

2006-06-09T10:11:00.000+02:00

Sobren les paraules...

La campanya, malgrat els mitjans

2006-06-08T16:56:00.000+02:00

Fa uns dies parlàvem amb uns amics que vam anar a l'acte de la Plataforma pel dret de decidir sobre la pobra assistència a l'encontre (ja vaig dir que la Mireia ho quantificava en uns 9 casaments ). Patíem per si era el NO que arrossegava poca gent. No ens vam desanimar.

Aquests dies n'hem tornat a parlar i hem canviat d'opinió veient l'escàs èxit dels partits pel sí en els seus mítings. Estan sent un gran fracàs, sobretot per la part socialista que, tot i tenir a Barcelona en ZP en un dels moments més dolços de la seva presidència, no s'atreveixen a anar al Palau Sant Jordi, lloc de les grans ocasions... i no crec que es tracti d'evitar d'anar al lloc on en ZP va prometre que aprovaria l'estatut que sortís del Parlament de Catalunya. Els de CiU ja s'han habituat als actes de petit format i els d'ICV tenen pràctica en fer mítings pels arbres, perquè per això són ecoloxistes de debò.

En aquests entit, pel què puc llegir i veure, la campanya pel NO d'ERC i de la Plataforma pel dret de decidir està sent un èxit relatiu. L'AVUI d'avui xifra en 300 assistents els que ERC va reunir a Deltebre. Si ho comparem amb l'ensulsida (es veu que va ser un míting per les cadires, com els d'ICV) d'ahir a Vic de la Tura o els 400 assistents a Badalona, els 300 a Deltebre són un èxit rotund. Si ho comparem amb els actes que ahir en Duran feia solet intentant vendre un 600 a Sant Feliu de Llobregat... més encara. I mira que en Duran és la darrera persona d'aquest món en qui confiaria per comprar un cotxe de segons mà...

La campanya està tenint un perfil molt baix, perquè als partidaris del sí no els interessa que es debati sobre l'estatut o sobre les renúncies. Els única que estan aixecant el cap i pujant lleugerament (tampoc no ens enganyem) el to de la campanya són els d' ERC, els de la Plataforma pel dret de decidir i plataformes com la d'economistes pel no .

I malgrat tot, els mitjans de comunicació segueixen informant sobre quelcom que no existeix, un món de fantasia, un món irreal. La informació està adquirint la condició de literaturà màgica o fantàstica i va camí de la ciència ficció.

A veure si amb un mica de sort i il·lusió el 18-J els donem un bon ensurt i jubilem als pares dels dos estatuts, de la constitució, de les frustracions i del peix al cove. A veure si jubilem la transició.

PSC, CiU i ICV contra el Partit Popular? Mentida, només estan en contra del Partit Popular els qui voten que no

2006-06-07T14:15:00.001+02:00

Em va agradar el què ahir li vaig sentir a dir a la televisió a en Joan Puigcercós. Ho deia en el marc de la campanya del referèndum, tot i que, per descomptat, no ho recull cap diari, ni de la metròpoli n de la colònia. Per cert, avui l’entrevisten a El Periódico.

Comentava una certesa com un temple. La campanya del Partit Popular és una campanya d’una intensitat baixíssima. Hom, quan va pel carrer, no distingeix cap banderola del partit popular. N’hi ha algunes, jo n’he vistes al carrer Mallorca. Són blaves, amb un missatge que no signaria cap publicista perquè no encoratja a ningú a votar res: Pensa en Catalunya, digues no. El mateix passa amb les falques publicitàries: les de la ràdio semblen un anunci d’un banc i els de televisió ni els he vist. A la seva pàgina web només hi ha quatre notícies sobre la campanya i els líders que porten són, per ara, d’allò més suaus. Ni un Aznar ni un Vidal Quadras. Intenten passar desapercebuts.

Perquè? Doncs és molt senzill, ahir ho deia en Puigcercós i avui li amaguen els mèdias. L’oposició furibunda del PP ja va aconseguir a Madrid el què pretenia: rebaixar l’estatut. Rajoy va fer de poli dolent, que a les espanyes té força predicació i ZP de poli bo, de poli amb talante. I entre els dos van aconseguir el què es proposaven: deixar a Catalunya sense la consideració de nació, amb unes competències, sense infraestructures equiparables en les actuals (en alguns casos més i en d’altres menys) i sense un finançament just.

El PP vol que s’aprovi l’estatut, perquè n’és tan còmplice com ZP. De fet el número dos del PP de Lleida ja ha demanat el vot favorable. El no que demana és conseqüència del debat parlamentari a Madrid i de la necessitat de poder fer un discurs agressiu a Espanya. Però aquío a Catalunya el demana amb la boca petita perquè no se’l creu.

Equiparar el NO catalanista al Partit Popular és tergiversar la realitat. El no del Partit Popular és un sí a les retallades de la Moncloa i el NO catalanista és un no a les retallades de la Moncloa.

La Declaració de Barcelona amb ERC i amb el NO

2006-06-06T12:11:00.000+02:00

La Declaració de Barcelona és aquella flor que, apareguda el 16 de juliol de 1998, no va fer estiu que agermanava Convergència i Unió, Parit Nacionalista Basc i Bloc Nacionalista Gallec.

Era una operació gestada pel sobiranista Pere Esteve i acompanyada pels també sobiranistes Xose Manuel Beiras i Xabier Arzalluz. Declaraven que “després de vint anys de democràcia encara no s’ha resolt l’articulació de l’Estat espanyol com a plurinacional”.

Pere Esteve va deixar la militància i va passar-se a ERC.

Xose Manuel Beiras va ser defenestrat i va ser substituït pel regionalista Anxo Quintana. Xose Manuel Beiras (que va aixecar el Bloque i treia uns resultats més dignes que no pas Quintana) va recolzar ERC en el seu acte central pel no.

Xabier Arzalluz, com recorden en Saül Gordillo i Josep Maria Terricabras, recentment va advocar pel no al suplement dominical del diari El Punt. Xabier Arzalluz va plegar del lideratge del PNB i el seu hereu, el sobiranista Egibar, va ser vençut pel regionalista Imaz, que va demanar el sí a un estatut que ell no voldria per al País Basc.

El regionalisme convergent de Galeuscat està pel sí. Aquest estatut deuen creure que resol l’articulació de l’Estat espanyol com a plurinacional.

El sobiranisme convergent hereu de la declaració de Barcelona està pel no. No creu que aquest estatut resolgui res.

Els animals ja tenen el seu menjar, senyor

2006-06-06T11:37:00.000+02:00

Els animals, com deia un conegut anunci publicitari, neixen creixen, es reprodueixen i, amb Cucal, moren. Els animals tenen unes funcions naturals limitades i intrínseques a la seva pròpia naturalesa. No necessiten res més perquè no són més i no necessiten més.

L’home (i la dona) són éssers diferents, perquè en ells es manifesta la raó i la irracionalitat, la força i la feblesa... em podria allargar, però no pretenc fer ni sociologia ni filosofia barata. Però en l’home es manifesta la voluntat com element determinant de la seva personalitat. Ho deia l’avi del president quan al Comte Arnau deia que “seràs roure, seràs penya, seràs mar esvalotat, seràs aire que s'inflama, seràs astre rutilant, seràs home sobre-home, perquè en tens la voluntat.” És a dir, que la condició humana, ja per l’avi del president, en ple romanticisme, era la voluntat de ser. Ho diu la Santa Espina amb allò de “som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol”.

Doncs ara, tot i que volem ser, no ens deixen. Políticament i administrativament, un estatut que no reconeix a Catalunya com a nació ni li permet decidir sobre res transcendent ens condemna a tenir un tractament infranacional, el què en el símil anterior diríem ser una bèstia: no tenir una estructura que permeti fer, voler i decidir.

Podrem voler ser, en tant que persones, però les estructures administratives que bastiran Catalunya seguiran incapacitades per a poder voler ser com a nació, com a poble. Les nostres estructures administratives seguiran incapacitades per a tenir un bri de personalitat pròpia i seguiran subjectes a la voluntat i als designis d’Espanya.

Si s’aprova el projecte de reforma de l’estatut de 1979, Mas i Montilla podran anar a veure al seu amo, ZP, a dir-li: Senyor, els animals ja tenen el seu menjar. I seguirem sent una colònia amb uns administradors que no manen ni decideixen, que es limiten a administrar...

Estat de setge mediàtic

2006-06-06T10:00:00.000+02:00

Avui, com cada dia laborable, anant a treballar he comprat el diari. Avui, però, he començat llegint els esports. En Nadal ha guanyat el seu partit a París i apunta a la seva segon victòria a Roland Garros.

Les pàgines de política em tenen tip. No perquè no m’interessi l’actualitat política o desconfiï dels intrèpids periodistes. N’estic tip perquè en aquesta campanya electoral pel referèndum hem passat de la tergiversació i la manipulació habitual en qualsevol mitjà de comunicació al simple estat de setge periodístic, mediàtic.

A voltes dubto si a part de mi i dels blocaires habituals hi ha algú més que pretengui votar que no. Llegeixo el diari i no en trobo ni rastre. El Partit Popular ha desaparegut (ja entrarem en la seva desaparició mediàtica) i sembla que ERC es dediqui a parlar del tripartit i no del referèndum de l’estatut i de la seva aposta pel no. Òbviament jo em debato sobre si els d’ERC són ximples o és que els mitjans de comunicació actuen al marge de la realitat. Miro la seva pàgina web i comprovo que és la segona de les possibilitats (al marge que molts segueixin creient que no s’han tornat ximples sinó que ja ho eren).

Fa uns dies la Mireia va dir que en l’acte convocat per la Plataforma pel dret a decidir a la plaça Catalunya hi havia sis mil persones i que la resta era pornografia (les dades oficials deien que n’hi havia unes dues o tres mil). Els diaris van optar per no parlar-ne o per veure-hi un fracàs estrepitós de les forces del no. Aquest cap de setmana uns trenta joves de CDC han desplegat una bandera estelada a la mateixa plaça de Catalunya. Eren una trentena i han rebut portades dels diaris de major tirada i han rebut qualificatius de “com una onada independentista pel sí” (potser els comparaven amb la difunta Jurado y la seva ola). Sobren comentaris i/o comparacions.

Vaja, que la realitat publicada i la realitat real (demano que se'm perdoni la tautologia) cada cop tenen menys relació i es debaten en una relaciódialèctica gairebé onírica.

El Periódico fa poc va rebre la seva dosi: van posar a dirigir-lo al germà del portaveu del govern socialista. L’AVUI ha rebut la seva: el professional (tot i que a voltes hi discrepi) Albert Sáez l’han plegat i, interinament, abans no arribi un altre professional, i tenen al hooligan i mercenari Vicent Sanchis com a amo de tot. El País i La Vanguardia no necessiten canvis, ja tenen tot el què els cal.

Solució: llegir els esports, ara que no hi ha futbol...

Un estatut blindat (ja ja ja)

2006-06-02T14:47:00.000+02:00

Aquest article ja circula en diversos comentaris d’aquest bloc i d’altres blocs. És notícia a l’e-notícies i a altres mitjans d’informació (o de desinformació, segons com es miri).

Avui l’altaveu socialista, el BOE, ja informa que l’estatut que pretenen embeinar-nos aconsegueix tan bé allò que es proposava del blindatge i del finançament fa aigües per tot arreu.

Per començar un lleugera explicació: Ara els impostos els recapten l’estat per mitjà de l’AEAT i la Generalitat per mitjà del Director General de Tributs (crec que Iu Pijoan). La gran novetat de l’estatut serà que l’agència espanyola seguirà dient-se AEAT, que l’Iu Pijoan es dirà agència tributària catalana (els catalans érem més discrets abans, això de l’agència és més pompós i més castís... més espanyol) i, pels impostos les resultes dels quals estan parcialment transferides, podrà crear-se una tercera agència en el termini de dos anys. Ja veus...

Doncs això, avui el BOE, el País, avui diu que l’estat ha decidit que serà un consorcio concebido como un "sistema de colaboración reforzada", sin personalidad jurídica propia, limitado a la dirección del impuesto sobre la renta y sin capacidad recaudatoria.

El propi BOE admet que la Generalitat quiere ir paso a paso en esta nueva vía para ejercer su autonomía fiscal, pero la idea que ayer avanzó Pedroche (Director de l’Agència Estatal de l’Administració Tributària) apenas supone un mínimo avance. És a dir, els prois socialistes catalans: Castells & cia.

Vaja... que teníem quatre coses per negociar: nació, finançament, competències i grans infraestructures. I havia de quedar tot ben blindat... tant que l’amic Mas demanava que les competències fossin exclusives i excloents...

I rera lo foto de les escales de la Moncloa que s’amaga? Una enredada... una foto... el mateix que l’any 1979... una nova ensarronada...

Com diu en Jordi Cuminal, amb quina cara es presentaran a les eleccions persones que públicament defensen que prefereixen que els joves ens quedem amb les (mateixes) eines de 1979 en lloc d'avançar? Però qui s'han cregut que som? Ells, que es van fer adults amb l'Estatut del 79, pretenen deixar-nos sense (un bon) Estatut a nosaltres? Que ens prenen per babaus? Jove, rebel·la't! Defensa el teu dret a tenir una vida més digna! Que no decideixin per tu!

Per tant, per ser coherent amb el què diu l’amic Cuminal, només hi ha un camí: rebutjar aquest estatut, exigir-ne un que pugui satisfer les necessitats dels catalans.

Albert, jo que no em sé ni em vull periodista...

2006-05-30T20:36:00.000+02:00

m’agradaria dir-te a tu, que et saps i et vols periodista, dues coses respecte de les teves ombres d’AVUI:

Primera.- Comparteixo plenament la teva primera afirmació. L’espanyolisme, el nacionalisme espanyol, mai hauria trencat files en fer front comú al catalanisme. Ni el PP ni el PSOE no han criticat Guerra per haver passat el ribot a l’estatut del Parlament. El PP i el PSOE van pactar la llei de partits, s’han negat a publicar les balances fiscals de Catalunya...

Les diferències entre ERC i CiU són diferències antigues i de mal resoldre. Tenen origen en el menyspreu de Pujol a ERC abans de pactar amb el PP i es mantenen amb el pacte tripartit. Ningú ha fet res per evitar-ho. Tenim un país (suposo que de nació ja no en podem parlar) de fireta, acostumat a la política petita, a la política de curta volada dels titulars i a no veure-hi més enllà d’una campanya electoral. I sinó a l’estatut em refereixo. Quin militant del catalanisme pot dir-hi sí, sinó és per la immediatesa mediàtica? Per la política espúria del culte a la imatge, als mèdias més enllà de cap altra aspiració.

Segona.- Les afirmacions que fas sobre en Colomines em semblen gratuïtes.

Sincerament no crec que fessin referència a mi. Com bé titulo, ni sóc ni em vull periodista. M’agrada la meva feina i m’agrada dedicar una estona de tant en tant en bolcar idees, emprenyades, propostes... en això que en el seu moment a Catalunya coneixíem com a DIP (diaris íntims i personals), per tant quan dius que el que s’escriu aquest dies sobre l'historiador Agustí Colomines com a president de la plataforma Estatut Jo Sí em semblen només ignomínies, encara que s'amaguin en les escombraries digitals autoqualificades de periodisme; dono per descomptat que no ho fas per mi.

Tot i que no rcec que et puguis referir a mi, jo vaig publicar un post, una anotació, sobre en Colomines. Crítica amb ell. I repetiré el què en vaig criticar i m’hi reafirmaré. Perquè ell ha decidit ser un personatge públic, ell ha optat per deixar l’equidistància que d’antuvi l’havia caracteritzat per esdevenir assot del què ell sembla qualificar amb una elegància digna de la teva crítica com a “catalanisme freak”. Ell ha optat per ser ariet i no intel·lectual, no pont de trobada. Ell ha optat per ser tertulià i opinador, no home de reflexió i opinió. Ell ha optat per deixar l’equidistància necessària del catalanisme política que, en un moment antic, va semblar que volia abraçar. Ell ha optat per ser un personatge públic i, per tant, susceptible de crítica sempre que no s’entri en la seva vida íntima i personal. I no hi penso entrar, però no m’estaré de criticar aquells personatges públics que cregui criticables i em vingui de gust criticar.

1.- Vanitós. Ell ha optat per ser personatge públic. Ell ha tingut la manca de modèstia de posar a la xarxa un currículum de 56 pàgines (en una entrevista de treball em van dir que el què passa de 3 pàgines és sobrer) on deu explicar om va fer pàrvuls i deu citar tots els articles erudits que deu haver publicat a qualsevol diari, revista o full parroquial. Ell ha deixat l’equidistància per a ser ariet d’un color polític, per a ser una quota d’intel·lectual d’un partit mancat d’intel·lectuals. La vanitat no és una opció, és una condició. Ecoltar-se en alguns casos és un plaer i un vici, és el seu cas.

2.- Sectari.- Albert, al teu mateix diari hi ha comentaristes exquisits. Per exemple en Salvador Cardús, que proper a ERC no deixa de ser-hi crític; i aquesta crítica lliure i reflexiva és el què el fa vàlid, interessant de ser llegit. Per exemple el lúcid i sempre interessant Ferran Sáez, que quan no està d’acord amb els seus escriu sobre el sexe dels àngels i no justifica allò injustificable. Ell en canvi, lluny de l’elegància dels anteriors, en Colomines es dedica a la kale borroka dels opinadors, titllant de freak al primer que li passa pel davant. Jo mateix admetia al meu post que aquesta és una expressió que puc dirigir a més d’un en un bloc anònim o amb uns amics fent una cervesa; però que assumeixo que és una expressió que, per poc edificant més val no dir en públic, perquè desqualifica més al qui la diu que al qui la rep. Potser en Colomines busca les adhesions i els odis més per les formes que per allò que cada cop sembla que li costi més de dir. Més per l’estètica que per l’ètica.

3.- Ignomínies.- “incendiari amb aspiracions político-socials i intel·lectuals útil a certes estribacions d’un catalanisme caduc”. M’hi refermo convençut en titllar-lo d’incendiari útil. Em refermo en el catalanisme caduc. Em refermo en les seves aspiracions.

De totes maneres, tot i considerar-te un bon periodista (t’he comprat algun llibre), no crec que tinguis cap mena d’autoritat moral per qüestionar res del què es publiqui a la xarxa. El diari que encara ara subdirigeixes (i al qual estic subscrit) és la vergonya més gran del país per publicar articles de’n SSalvador SsoSStreSS. De primer el vaig creure provocador, i el llegia. Fa molt temps em vaig cansar del verb amargat i furibund i de la mala educació d’un articulista i ex-col·laborador de Crónicas Marcianas que es la deshonra d’un bon diari.

Em saben greu, doncs, les teves ombres. No crec que siguin justes. Crec que les has fet des de l’estómac i no des del cervell. Perquè si fossin fetes des del cervell, cada dia tindríem ombres semblants. Diuen els cenacles opinadors d’aquest país que aviat seràs víctima dels nous amos del diari AVUI. No sé si és cert o no. En qualsevol cas et desitjo sort.

Agustí Colomines o el catalanisme tolerant

2006-05-29T23:35:00.000+02:00

Em fa l'efecte, i ho lamento, que hi ha un catalanisme freak que, a més d'ignorant, és radical fins a l'amenaça i les desqualificacions contra els col·legues. Potser és la veta carlina que no s'han sabut espolsar del damunt certs republicans. Però retornem a les raons que van empènyer la meva amiga a no adherir-se al Manifest pel Sí a l'Estatut.

Escric això ara que plego de veure Àgora, tip de tants cutres i feliç de retrobar l’Anna Sallés, una persona amb la qual tinc algunes diferències, però li reconec les neurones, la humanitat i la capacitat d’enfadar-se amb raó. L’Anna Sallés em reconforta amb la humanitat mentre en Colominas em torna a treure de polleguera. Mentre l’Anna és una pija d’esquerres que no va dient qui és i què fa, en Colomines és un trepa ressentit que ens plantifica a la web de UNESCOCAT un currículum de 56 pàgines. Entre nosaltres, només un trepa pressumptuós amb síndrome d’inferioritat pot tenir la falta de rubor, vergonya i sentit comú per mostrar orgullós un currículum així.

En Colominas crec que és germà d’en Joan Ramon, d’un dels primers blocaires del país, aranista consumat i també amant dels currículums.

Però vaja, el què no deixa de sorprendre’m és la frase que he col·locat al capdamunt de l’anotació. Frase extreta d'un article publicat encara avui a les pàgines d'opinió del diari AVUI. Aquest sectarisme d’una persona pública diu molt poc a favor d'ell i fa preveure molt poc de futur a allò que ell predica, com la unitat del catalanisme. Admeto que en algun post o en alguna conversa entre cerveses puc haver fet comentaris tan poc edificants com aquest, però mai els escriuria en un diari ni els faria en públic.

Hi ha dos tipus d’opinadors, els que opinen i els que fan campanya. En el catalanisme, uns basteixen ponts entre els principals blocs del catalanisme, els altres els enfonsen. Alguns exerceixen d’intel·lectuals (com en l’espanyolisme ho fan els Carreras, Espada, Boadella...) i d’altres en són.

En Colominas no passa de ser un incendiari amb aspiracions político-socials i intel·lectuals útil a certes estribacions d’un catalanisme caduc, burgès i decadent que practica en política nacional allò que només els burgesos es poden permetre en llur decadència despreocupada: el dolce far niente.

PSC i CiU s'alien amb la Plataforma de Catalunya de Josep Anglada a favor de les retallades a l'estatut

2006-05-29T16:51:00.000+02:00

Quant hi ha tants primats ignorants dissenyant les campanyes publicitàries, al final hom acaba agafant el gust a la simplificació, la manipulació i la tergiversació.

Si el bon amic Zaragoza ens diu que el PP emprarà el nostre no contra Catalunya, ara li podem respondre que Josep Anglada utilitzarà el seu sí contra Catalunya i contra la democràcia.

Si l'eco dels socialistes (els ecosocialistes) i els convergents ens diuen que el vot no independentista coincidirà i serà apropiat pel Partit Popular; els podem dir que el seu sí serà capitalitzat per la Plataforma per Catalunya.

Doncs sí, resulta que a Manlleu, bonica vila osonenca, PSC, CiU i PxC s'han unit per perdre la votació d'una moció de CiU en favor de l'estatut. Possiblement els escolanets de'n Josep Anglada a Manlleu estiguin d'acord amb els socialistes, l'eco dels socialistes i els convergents en què Catalunya no pugui disposar de polítiques pròpies en matèria d'immigració.

També els deu semblar bé el finançament, la consideració de Catalunya com a nació i les infraestructures transferides a Catalunya.

Diuen que la política fa estranys als companys de llit, però sembla que també faci companys de llit als estranys.

Demagògia? Segurament sí, però tal com està el pati no crec que aquest post destaqui per damunt dels eslògans d'aquesta campanya que arribarà amb la nit de dijous a divendres.

El retall de diari és del 9 nou, i sembla que els captiva més la coincidència d'ERC amb PP que de CiU i PSC amb la PxC. Veure per creure...

Que arribi la campanya electoral, per misericòrdia!!!

2006-05-29T12:30:00.000+02:00

Aquest dissabte cívicament uns quants catalans van dir que no a aquest estatut de manera catalanista, cívica i democràtica. Alguns d’aquests catalans devien ser votants o militants d’ERC.

Aquestes catalans, votants o militants d’ERC devien quedar sorpresos el diumenge llegint el diari. La Vanguardia no es recordava d’ells i l’AVUI i El Periódico els menyspreaven dient que eren quatre gats.

Mentrestant, La Vanguardia ja ha començat una sèrie d’entrevistes de gran interès: ahir el pare carbasser de Catalunya (Jordi Pujol, qui va pactar amb el PP no fer estatuts) i avui l’assot dels xarnegos de la Moncloa (Jordi Sevilla) es dediquen a fer campanya pel sí.

AVUI, els votants i militants d’ERC deuen haver tornat a llegir el diari i deuen haver vist que cap d’aquests tres mitjans escrits es recorda d’ells. Aquest matí, però, he sentit que en Maragall havia fet declaracions a Figueres, en Mas a Castelldefels i en Puigcercós a Viladecavalls.

La campanya ha començat als mitjans de comunicació i està clar que opten obertament pel sí. Esperem que aviat comenci la campanya electoral perquè els partidaris del no podran expressar-se als espais públics de propaganda electoral...

Desesperació

2006-05-26T13:27:00.000+02:00

Avui vaig de corcoll i no tinc temps de postejar / anotar res, però estava mirant la web del telenotícies i a la secció de política he trobat aquestes dues notícies presidint la meva pantalla. Em fa l’efecte que és el més fidel retrat de la desesperació política i del desgovern socialista.

En Maragall es juga en el referèndum la seva supervivència política (per això els sociates han posposat decidir el nom del proper candidat fins passat el referèndum, per estimular a en Maragall per buscar un resultat positiu i petar-se’l després, que sinó ja no s’hi esforçaria) i no té cap mena d’escrúpol per utilitzar els mitjans públics i el poder per forçar la màquina i utilitzar l’administració i el poder a favor del sí.

Bones expectatives pel no?

Estatut, ells sí. El sí generacional dels qui defensenels seus privilegis amb dents i ungles

2006-05-25T11:22:00.000+02:00

Davant l’allau de manifestacions de la societat civil en contra d’aquest estatut, ha aparegut una iniciativa, Estatut, jo sí. No em sorprèn ni qui recolza la campanya ni com s’ha realitzat aquesta.

La massa crítica d’aquesta iniciativa són les ments benpensants del país, aquella generació que va fer la transició quan tenia entre 20 i 40 i que ha viscut d’aquesta afortunada condició.

Aclareixo, aquesta generació és la generació que es va trobar, acabada una guerra, amb un país per fer. Són aquells que ni van fer la guerra ni van haver de fugir. Són aquells que, un cop mort el dictador es van trobar un país verge de comunicadors, pensadors, empresaris, catedràtics... Aquesta és la generació que ens va fer la transició i ens va fer el marc legal en el qual ara vivim. Aquesta és la generació de la constitució, de l’estatut, de la LOFCA... També és la generació que ha guiat el nostre país fins avui. És la generació que no va acceptar el concert econòmic per a Catalunya perquè no era modern (sic).

Aquesta és la generació que s’ha enganxat com una paparra al poder i que ha perpetrat, molt sovint des d’una mediocritat aclaparadora, que la generació més ben preparada que ha tingut el nostre país en tota la seva història es nodreixi de becaris, professors ajudants, juniors, assistents, estudiants perennes...

Aquesta és la generació que no desitja cap canvi, que pretén continuar igual que sempre, que evitarà de deixar el poder amb totes les seves forces i seguirà venent el país per poder continuar vivint del cuento.

Els qui acabada la guerra i la dictadura van sortir dels amagatalls on estrbaven per ocupar el poder, ara es revolten per què els qüestionen l’statu quo. S’ajunten i exigeixen que s’escolti la seva veu, encara uns anys més, encara unes renúncies més, encara uns sous i uns euros més, encara uns consells d’administració o unes càtedres més...

I tot sense pudor, sense amagar algunes de les vergonyes que en Vicent Partal ens descobreix. Per exemple que aquesta iniciativa pretesament transversal del catalanisme polític està acollida, hostatjada, pel mateix servidor que la web del PSC, la de COM Radio, La Malla (sobre la qual hi ha un brillant article al Busot), el diari de’n Sopena elplural... i altres webs de la kale borroka sociata.

Vaja, que cada cop tinc més clar que el no, no ha de ser només un no conscient, valent i polític, també ha de ser un no generacional contra la plaga dels qui ja ens van vendre el present i ens volen vendre, també, el futur.

...és comprensible que tots aquests prohoms de la Catalunya de sempre que fins ara s’han representat a sí mateixos com a políticament renyits (Raimon Obiols, el Guti, Narcís Serra, Miquel Roca...) s’uneixin contra els qui els qüestionen a ells i a la seva gestió. Però ells ja són grans, i han de plegar.
_____________________
Per cert, està molt bé la comparativa que en Josep Maria Aguirre fa d’alguns articles dels estatuts català i andalús.

Quatre apunts de la campanya sociovergent pel sí a l’estatut de la Moncloa

2006-05-23T16:29:00.000+02:00

1.- Absència propositiva

Ja vaig comentar-ho fa uns dies i m’hi refermo. Per ara els arguments a favor del sí brillen per la seva absència. El lema socialista carrega contra el Partit Popular amb tanta elegància com els populars carreguen contra Catalunya i els convergents carreguen contra un passat del qual ells són protagonistes destacats.

Millores? Els del sí no en diuen res, de fet qui en parlava ahir era l’Hèctor López Bofill en un article dur, molt dur, contra el moniato jurídic que ens proposen refrendar el 18J.

2.- Els socialistes fan campanya amb el fetge

L’inefable Miquel IZ reconeixia que la campanya la feien contra el PP perquè “els teníem una mica de ganes”. Benvolgut Pompeu Fabra, no et rebolquis a la teva tomba, és un ignorant i no pot fer-hi més.

Més enllà de la ignorància de Miquel IZ l’assumpció que la campanya gira entorn al PP ja és prou demostratiu del valor que per a ells té l’estatut: una simple arma electoral contra el partit popular.

Però vaja, raons pel sí... cap ni una...

3.- Convergència confon “churros con merinas”

Continuant amb la riquesa idiomàtica de l’IZ, m’ha fet gràcia veure com CiU confon "churros con merinas" posant com a gran argument que un moniato de 2006 és millor que un de 1979. Aquí segurament hi estaria d’acord una verdulera, però no hi estaria d’acord un enòleg o un antiquari. Amb què hem de comparar un estatut, amb un nap o amb una ampolla de vi? És una norma millor senzillament per la seva factura recent? No sempre, sinó que mirin, a tall d’exemple les lleis dels drets dels immigrants (tres o quatre canvis en pocs anys) o d’urbanisme (dues lleis i dos textos refosos en 2 anys) que han hagut de canviar diverses vegades perquè havien estat fetes a cop de titular com l’estatut.

Però no pretenia qüestionar la qualitat de l‘estatut en termes temporals, sinó la campanya de CiU. M’ha fet molta gràcia llegir a l’e-noticies que per a comparar coses de l’any 1979 la federació utilitza un 600 que va deixar de fer-se l’any 1979. Utilitzar i tergiversar la realitat de manera tant barroera només té un nom: tergiversar.

Raons per al sí, en el cas de la federació, tampoc se’n veuen gaires...

4.- Les províncies

Una altra cosa de CiU que em diverteix són les perífrasis que empren per no demostrar que tenen una visió provincial del país. Ara ja han adaptat la seva estructura territorial a les vegueries (àmbits del Pla Territorial General de Catalunya) encara ens trobem que quan parlen d’actes per la campanya del referèndum parlen de Barcelona (província de Barcelona), Girona (província de Girona), Tarragona + Terres de l’Ebre (província de Tarragona) i Lleida i Alt Pirineu (província de Lleida). Vaja, que segueixen tenint les províncies al cap.

Es crea un nou estat a Europa: canviem els mapes i les fronteres!!

2006-05-23T10:32:00.000+02:00

Ahir i avui tots els diaris i tots els blocs en van plens. A Europa hi ha un nou estat que, a més, ha estat reconegut per la Unió Europea.

Més enllà de l’èpica dels sentiments, les il·lusions i un cert romanticisme, aquesta notícia, i m’agradaria dir aquestes, però no n’hi ha tantes com per a poder generalitzar, m’alegren i m’emocionen perquè demostren una cosa inaudita en el nostre món: que els estats s’han de sotmetre a les necessitats de les persones i no les persones a les necessitats dels estats.

La indissoluble unitat dels estats, la inalterabilitat de les fronteres, la incapacitat de modificar allò vigent em desplauen. M’incomoden aquelles persones que no s’atreveixen a mirar-hi més enllà dels seus propis ulls, que no s’atreveixen a acceptar processos democràtics per a mutar, per a transformar estats.

A la plaça a Antoni Rovira i Trias de Gràcia hi ha una placa en homenatge al brillant arquitecte i urbanista que li dóna nom on, a més d’haver-hi el dibuix del projecte que es va imposar per a la construcció de l’Eixample barceloní abans de la tupinada que va imposar Cerdà, hi diu que “el perfil d’una ciutat és fruit del temps més que del traç de l’arquitecte” (le tracé d’une ville / est oeuvre du temps / plutôt que d'architecte). I això és normal, és la conseqüència lògica de l’adaptació de la realitat a les necessitats humanes, a la mesura humana.

Les fronteres, en canvi, són més fruit dels capricis de la història i dels polítics que de les necessitats dels qui hi habiten. Són més fruit dels capricis d’un temps llunyà que de les necessitats del temps proper.

És il·lusionant veure que encara queden estats i ciutadans capaços de creure en la democràcia i en la seva capacitat per canviar unes fronteres que els fan més difícil desenvolupar-se lliurement com a ciutadans.

Molts comentaristes han volgut diferenciar la realitat catalana de la montenegrina adduint raons històriques els uns i raons diverses, estranyes i incomprensibles els altres. Jo puc estar d’acord que són realitats diferents, però únicament perquè al nostre país encara hi ha molta gent que no sap veure-hi més enllà d’unes fronteres antigues, que no sap abstraure’s d’uns mapes antics per pensar i descobrir quins són els mapes i les fronteres més útils per a sí... i també d’un estat incapaç de reconèixer la diversitat encara que la vesteixin de rosa fluorescent i l’hi col·loquin al davant.

El sectarisme de Ribó rebenta el prestigi de la Sindicatura de Greuges i el funcionament del departament Benestar per interessos partidistes

2006-05-19T23:15:00.001+02:00

Fa uns dies una bona amiga periodista em comentava la seva alegria perquè la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència començava a funcionar. La DGAIA és una unitat administrativa que, històricament, mai ha funcionat. No per la incompetència o competència dels titulars del departament de torn, sinó per complexitat de la matèria a tractar: l’atenció a la infància i l’adolescència, l’atenció i la promoció del benestar dels menors, protecció i tutela dels menors desemparats, en circumstàncies excepcionals, des d’un punt de vista d’atenció a les persones, assistencial i no des d’un punt de vista d’ordre públic i seguretat.

Doncs per primer cop en força temps començava a funcionar de manera, no correcta, però menys incorrecta que anteriorment.

El cas de la noia de Montcada, Alba per la premsa, que va tenir lloc desafortunadament el passat 4 de març ha fet que aquesta millora de funcionament hagi sofert una patacada. Una patacada, no per l’ensurt lamentable, sinó per l’actuació del nou justicier català, superheroi poscomunista i ecosocialista.

Rafel Ribó, Síndic de Greuges, autodenominat defensor de les persones, ha exercit de franctirador ecosocialista. Ha carregat de manera indiscriminada contra un departament governat per ERC en un assumpte que era competència compartida entre interior i benestar. Només ha carregat, que no aconsellat o proposat, contra part dels responsables competents.

L’actuació del Síndic, doncs, no ha estat la defensa dels drets fonamentals i llibertats públiques dels ciutadans, que és la seva funció d’acord amb l’article 35 de l’estatut de 1979 (i fot-li, que portem 3 posts seguits amb articles de tot tipus!!), sinó que ha estat un atac polític en tota regla, de manera injusta i indiscriminada contra ERC. De rebot ha deixat tota la DGAIA en situació de shock, aturada per una temporada, castrada de les millores que havia tingut.

Per aquest motiu un dels adjunts del síndic, en Jaume Funes, ha presentat la seva dimissió.

Fa temps vaig escriure un post on em queixava de l’ús partidista d’algunes institucions, aquest ús partidista dóna una imatge de Catalunya de país petit, de país de fireta i d’estar per casa. Però si de l’ús i de l’abús que intel·lectuals forjats en la cultura política del comunisme més dur fan de les institucions hi sumem la persecució política i la laminació dels avenços que fa l’administració, ja no només podem parlar de mala actuació del Síndic, sinó d’actuació perversa i contrària a la finalitat darrera de la institució.

Casualment aquest Síndic no va badar boca en el cas del túnel del Carmel, en la crisi del 3%...

Fent la viu-viu vol felicitar la valentia i honestedat de Jaume Funes, adjunt del Síndic, per haver plegat.
____________________
Merda!!! Acabo de veure que el Busot acaba de fer un post sobre el mateix tema!! Però amb més gràcia que no pas jo, per descomptat...

Sobre l'aprovació de l'estaut (II)

2006-05-19T10:53:00.000+02:00

M’ha agradat veure que en Josep Maria Aguirre té una opinió diferent de la meva respecte dels requisits procedimentals per a l’aprovació de l’estatut i que en faci una succinta explicació.

En la part política estic d’acord amb ell, però no en la jurídica.

La llei orgànica del resiferèndum tal i com la coneixem és el fruit d’un temps, la transició (aquell mercat de Calaf entre demòcrates esporuguits i militars i feixistes deprimits i prenostàlgics). Pel què fa als referèndums pels estatuts d’autonomia aquesta llei requereix l’aprovació de totes les províncies de manera individual amb una de vots afirmatius sobre els vots vàlidament emesos.

Això és així perquè es van conceptuar les comunitats autònomes com a unió de diferents províncies i, per tant, eren aquestes els subjectes que constituïen les comunitats autònomes. Tot sigui dit amb una manca de rigor i de precisió esfereïdors, en tractar-se d’un post que espero que no massa llarg i que no avorreixi més del compte.

És conegut el cas de Almeria, on el referèndum proposat va gaudir de l’aprovació de 8 províncies andaluses, però no d’Almeria. En aquest cas els polítics de torn van córrer a aprovar una excèntrica i aberrant llei orgànica 13/1980 per la qual es substituïa l’aquiescència de la província d’Almeria pel mandat d’una llei orgànica. Altres casos divertits d’accés a l’autonomia són València i les Canàries, però no vénen a tomb...

Explico això per entendre el context en què s’estableix en el seu moment la necessitat del concurs de totes les províncies de la comunitat autònoma que faci un referèndum per a l’aprovació inicial d’un estatut. En aquest sentit entenc que, políticament, és lògic que, un cop constituïda la comunitat autònoma en qüestió, la reforma de l’estatut no hagi de complir aquests requisits tècnics.

No estic d’acord, però, amb aquesta apreciació des del punt de vista jurídic. M’explico: si l’article 10 de la llei del referèndum diu que la modificació d’un estatut requerirà seguir el procediment que aquest estatut estableixi i, en defecte d’aquest es seguirà el procediment establert a l’article 9 de la mateixa llei del referèndum ens està dient que, en allò no determinant per l’estatut, residualment, de manera subsidiària, seran d’aplicació aquelles prescripcions aplicables a l’aprovació inicial.

La reforma de l’estatut està regulada pels articles 56 i 57 de l’estatut vigent, el de 1979, el de Sau (el que aviat votarem no serà el de Miravet, serà el de la Moncloa). L’article 56 diu que “La proposta de la reforma requerirà, en tot cas, l'aprovació del Parlament de Catalunya per majoria de dues terceres parts, l'aprovació de les Corts Generals mitjançant Llei Orgànica i, finalment, el referèndum positiu dels electors”.

Personalment, al meu entendre, l’expressió ”referèndum positiu dels electors” no és gens concreta, més encara a sensu contrari de la llei del referèndum, que concreta molt els termes de cada possible referèndum. Per tant em sembla que cal recórrer a aquesta per descobrir el procediment per a refrendar la reforma de l’estatut. I és aquí on, més enllà del què políticament es pugui considerar (estic d’acord amb en Josep Maria Aguirre i els serveis jurídics del Parlament) penso que, a dreta llei, cal l’aprovació a les quatre províncies del principat.

Per descomptat que les Corts Generals poden aprovar un pastitxo jurídic com el d’Almeria, però quedaria estèticament i políticament molt malament.

Per descomptat que l’estatut és interpretable i puc errar-me en la interpretació. Però és que si no ho interpreto així, em queda molt poc clar com s’ha de fer el referèndum. I el referèndum és objecte de llei orgànica, per tant, el què no digui l’estatut, només ho pot dir una llei orgànica, en aquest cas la llei orgànica del referèndum.

Per tant em refermo jurídicament en el què vaig dir ahir, tot i que entenc que políticament pugui ser inadequat. Si als nostres polítics també els sembla inadequat, que aclareixin al nou estatut com s’ha d’aprovar la reforma del propi estatut, que pels articles que hi ha fet, ja no ve d’una línia més... però el què no diguin, no poden pretendre que s’interpreti com li convingui a cadascú en cada moment.

Què ha de passar perquè s’aprovi l’estatut? Els serveis jurídics del Parlament i el president Maragall busquen el caos i la confusió

2006-05-18T18:05:00.000+02:00

Aquests dies estic assistint a un interessant debat jurídic: quines majories es requereixen per a l’aprovació de la reforma de l’estatut? En Saül Gordillo va dir que els serveis jurídics del Parlament de Catalunya li havien dit que “El referèndum es regeix per la Llei Orgànica 2/1980 de 18 de gener, amb la qual cosa el sí o el no ha de guanyar en el conjunt del Principat. Es tracta del comput total, a les quatre demarcacions electorals. Va ser, el 1979, amb l'aprovació de l'Estatut per primera vegada que el sí havia de guanyar a les quatre demarcacions per prosperar. Ara, però, no estem davant d'un nou Estatut (malgrat que es digui popularment així) sinó d'una reforma”.

Permeteu-me que en discrepi per complet, no de’n Saül, sinó del serveis jurídics del Parlament. Sempre amb la reserva del possible error...

L’article 10 de la llei orgànica 2/1980, sobre la regulació de les diferents modalitats de referèndum, diu que “el referéndum para la modificación de Estatutos de Autonomía previsto en el artículo ciento cincuenta y dos, dos, de la Constitución requerirá previamente el cumplimiento de los trámites de reforma establecidos en ellos o, en su defecto, de los que fueran precisos para su aprobación, debiendo ser convocado en el plazo de seis meses desde el cumplimiento de los mismos”. És a dir que en la modificació dels estatuts d’autonomia caldrà donar compliments als tràmits que els propis estatuts determinin o, en el seu defecte, els mateixos tràmits que per la seva aprovació. És a dir, que agafem com a criteri residual el procediment d’aprovació inicial.

L’estatut de 1979, articles 56 i 57, no parla en cap cas de quina manera es realitzarà el còmput de vots i què caldrà per donar el referèndum per aprovat. Per tant, en allò que l’estatut de 1979 no digui res al respecte del referèndum per a la modificació del propi estatut, caldrà que seguim el què la llei orgànica del referèndum disposi per a l’aprovació inicial d’un estatut.

L’article 9.2 de la llei orgànica 2/1980, sobre la regulació de les diferents modalitats de referèndum, diu que “El Estatuto se entenderá aprobado cuando obtenga en cada provincia mayoría de votos afirmativos de los válidamente emitidos, siguiendo en tal caso la tramitación prevista en la Constitución”. Per tant, per a l’aprovació del referèndum caldrà que a les quatre províncies catalanes (Barcelona, Gerona, Lérida y Tarragona) el sí obtingui una majoria dels vots vàlidament emesos; és a dir, el sí obtingui més vots que la suma de vots no i blanc (el vot nul no és un vot vàlidament emès, tal i com el seu nom indica) en totes les províncies.

Per si encara quedava algun dubte, avui el President de la Generalitat ha aprovat la convocatòria de l’estatut, el qual demanarà als ciutadans de Catalunya: “Aproveu el projecte d'Estatut d'autonomia de Catalunya?”.

És a dir, per si quedava algun dubte, el propi convocant no anomena al text proposat “reforma de l’estatut d’autonomia de Catalunya”, sinó que en diu “projecte d’estatut d’autonomia de Catalunya”, tot i que el text aprovat a les diferents cambres legislatives es tituli “proposta de reforma de l’estatut d’autonomia de Catalunya”. Però li diguin com li vulguin dir, és clar que cal que, per a aprovar la reforma d’estatut o el nou estatut, aquest sigui sufragat afirmativament a totes les províncies per més del 50% dels vots vàlidament emesos.

Per acabar, un missatge que m’ha arribat avui per SMS:

AHIR VAM DERROTAR A L’ARSENAL,

EL 18J DERROTAREM L’ESTATUT!!
VICA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA!!

La sociovergència agafa el pont aeri i s’estrena amb una reforma tributària de dretes

2006-05-18T13:19:00.000+02:00

La cara B del pacte de la Moncloa entre Mas i ZP deu ocupar unes quantes pàgines més que la ja famosa cara B del pacte celebrat al Palau del Tinell, perquè després de precipitar-se l’acord per l’estatut, l’expulsió dels consellers d’ERC, el recolzament de la federació de CiU a un govern de la Generalitat en estat de caos i provisionalitat, ara s’hi suma el recolzament incondicional dels 10 diputats de CiU a totes les propostes socialistes.

La darrera que ens volen encolomar és la reforma fiscal proposada pel valencià Solbes. Els antics partits aliats dels socialistes, ERC i IU, - ICV ja han dit que no estan disposats a recolzar un reforma com aquesta, que únicament afavoreix les classes més altes de la societat. Per posar un exemple, la reducció de trams de gravamen fa que el tram inferior passi del 15% al 24%. Sense anar més lluny. És a dir, els més necessitats pagaran el 24% de les seves rendes, quan abans en pagaven el 15%. Mentrestant, el tipus màxim, baixa.

Sembla que la il·lusió d’un govern que fes polítiques d’esquerres s’ha tornat a esvair. De la mateixa manera que es va esvair la il·lusió de tenir un bon estatut i un bon finançament per a Catalunya.

Sembla que la cara B del pacte de la Moncloa s’està començant a aplicar de manera implacable. Ara només cal esperar per veure quin socialista serà conseller primer d'Artur Mas.

Si no ho és, vota NOT

2006-05-17T18:36:00.000+02:00

Doncs això, que si Catlonia is not Spain, queda clar què cal votar al referèndum, oi? Tal com diuen els cadells de CDC, si Catalonia is not Spain, cal votar que NOT.

Però ja els han explicat a aquests jovenets que a CDC això de Spain ja els està bé? Que els és un bon negoci.

El tarannà de la Carme Figueras

2006-05-16T13:19:00.000+02:00

Que al Govern hom pugui trobar-hi germans i parelles és fins a cert punt assumible, però tants fa basarda... Entre els germans Maragall (que cada cop recorden més als Dupond i Dupont per llur desorientació), els Nadal (tenim el superconseller que hauria d’estar declarant amb Mena, el Director General de Mobilitat, el cap del TBO socialista i ara hi ha un nou fitxatge, la Secretaria dels Serveis Territorials del Departament de Treball i Indústria a Girona; tot plegat, a més d l’ex-rector de la UDG, únic no sociatista, antic signataria de manifestos pro-ERC) i ara arriben el matrimoni Zaragoza – Figueras o Figueras - Zaragoza crec que superen el cupo generosament.

Vistos els perfils dels nous consellers, crec que podem incloure aquest matrimoni com a governamental, ja que l’amo de l’aparell sociatista és qui, juntament amb Montilla, ha decidit, d’esquenes al president Maragall, qui són els nous consellers.

Doncs bé, la Carme Figueras és una dona a la qual es va posar entre cella i cella ser alcaldessa del seu poble, Molins de Rei. Va quedar-se a les portes, va ser la més votada, però va empatar amb ICV en regidors i ERC va optar per un pacte d’esquerres a Molins.

Fins aquí normal, però el què ja no és normal és l’estil de fer oposició d’aquest apèndix de l’aparell nicaragüenc que era consellera de Benestar a l’ombra (a l’ombra del govern Pujol, no a la presó). Un dels casos més escandalosos ha estat la ubicació del nou CAP a Molins. L’equip de govern, d’acord amb les seves funcions proposà a Marina Geli, consellera de Sanitat, un emplaçament al Barri de La Granja. L’oposició sociatista proposava un solar on antigament hi havia hagut l’antic escorxador.

Més enllà de les raons legals, polítiques i d’altre índole, el què és important de recordar és que la regidora del PSC va apretar a la seva companya de partit Marina Geli perquè desautoritzés públicament a un govern municipal, que havia pres una decisió de manera legítima (encertada o no). Pretenia, i va aconseguir, que la Conselleria de Sanitat manifestés el seu recolzament a la proposta d’un partit de l’oposició enlloc de valorar la proposta municipal. És a dir, va fer que una membre dels eu partit emprés partidistament el Govern de la Generailtat de Catalunya per desautoritzar una decisió d'un ajuntament presa seguint tots els requisits legals.

Sectarisme, sí... sectarisme de l’aparell sociatista. I aquesta és la lleialtat institucional de Carme Figueras i la seva manera de respectar les decisions sobiranes i legítimes d’un ajuntament democràtic. I això és el què podran trobar-se els ajuntaments catalans quan hagin de relacionar-se amb la Conselleria de Benestar i Família.

Per cert, el primer tinent d'alcalde de Molins i alcalde dels dos primers anys del mandat, a qui no tinc el plaer de conèixer, Víctor Puntas, em té enllaçat des del seu bloc. Moltes gràcies!!

Més informació sobre la diplomàtica Carme Figueras, al Busot!

Descobert el primer argument de pes a favor de l’estatut

2006-05-16T13:11:00.000+02:00

Fins ara només hem sentit arguments a favor del no a l’estatut i, per part del partidaris del sí, diatribes en contra dels primers. El nou conseller de governació, l’encarregat del referèndum, ja ens ha donat el primer argument de pes a votar a favor de l’estatut: L’Estatut és una passada.

Només he sentit una emoció pel lirisme tan subtil que reuneix aquest argument del conseller Sabater similar en sentir en Josmar amb la seva proposta enginyosa i interessant: És superfort!

Ara entenc perquè tenia tanta antipatia el president Maragall als consellers Carretero i Vendrell. Ells mai haurien estat capaços d’aquesta sensibilitat i finezza.

Hooliganisme sociata d'El Periódico

2006-05-15T14:12:00.000+02:00

Avui la portada d’El Periódico supera les expectatives de sectarisme i hooliganisme sociata. Un cop els sociates del partit fan cas als sociates del diari i es peten ERC i enterren viu a Maragall, el nou director, germà dels Nadal (Quim, el que hauria d’estar declarant davant d’un jutge i en Manel, que té un bigoti més petit que el de’n Carod, però que Déu n’hi do), s’ha tret del barret aquest “Tripartit potent”.

No només ha començat la campanya del referèndum. Ja ha començat també la de les eleccions de la tardor...

Salvatjades cíniques com aquesta són habituals, però, a El Periódico, el tabloide sensacionalista de les províncies catalanes. Avui mateix Busot denuncia la retirada d’una enquesta perquè el resultat d’aquesta devia molestar als germans Dalton... perdó, Nadal.

AFEGEIXO: I casualment la notícia que apareix a sota fa referència a un problema, el de l'habitatge, que per mlt que el reculli el nou estatut, amb el finançament que aquest recull, no s'hi podrà posar solució.

El llegat dels deu consellers d’ERC

2006-05-15T13:02:00.000+02:00

La Mireia Galindo em demanava en un comentari que digués quelcom sobre l'expulsió dels consellers d'ERC, crec. El que més m'agradaria és, però, era parlar dels projectes que han començat i que deixen a mitges per la seva destitució. Òbviament d'ells no en puc parlar perquè no els conec, però sí d'alguns dels seus projectes més positius i que a mi em resulten més rellevants.

Ara que pleguen, recordaré els projectes i les decisions més positius. No són fruit de seguir webs o argumentaris d’ERC, són fruit de seguir, il·lusionat, la tasca d’ERC al Govern durant dos anys i escaig.

Segur que els socialistes ja s’encarregaran de recordar tots els errors i d’apropiar-se de tots els encerts, ara que tenen el 100% del govern ells i els seus sequaços.

Josep-Lluís Carod-Rovira i Josep Bargalló (conseller primer)

El departament de presidència ha projectat, per primer cop, una llei de polítiques de joventut que posi fi al drama present de no saber què són les polítiques de joventut i qui les realitza. La llei està pendent d'aprovació.

També s'ha començat a aplicar la llei de política lingüística, s'ha fet un ingent esforça en la internacionalització de l'esport català i en les seleccions catalanes, s'estava treballant en una normativa per a la instal·lació de centres de culte que allunyés aquest tema de la xenofòbia i de la demagògia.

De la conselleria en primera depenia la creació de l’Oficina Antifrau que entre PSC i CiU s’han encarregat d’impossibilitar que acabés sent una realitat. Por?

Des de la conselleria en cap també s’han engegat iniciativa de recuperació de la memòria històrica i de reconeixement dels exiliats de la guerra civil (facilitant-ne el retorn, per exemple, o reconeixent i rescabalant en part als catalans que van passar temporades a camps de concentració).

També del conseller primer depèn el nonat Programa per al col·lectiu gai, lesbianes i transsexuals; primer pla per a l’equiparació dels drets d’aquest col·lectiu. Esperem que el mascle Quim Nadal també hi sigui sensible...

Anna Simó (consellera de Benestar i Família)

Personalment considero que ha estat una de les millors participacions en el Govern. Ha abandonat l'assistencialisme com a abc de les polítiques de Benestar Social. Per això ha preparat, i queden pendents d'aprovar, unes lleis de serveis socials i de pensions que reconeixen uns drets iguals a tots els ciutadans, iguals per a tots, a uns mateixos serveis socials. Insisteixo, abandonar l'assistencialisme per tendir cap al reconeixement de drets.

S’acaba d’aprovar la llei d’atenció a la infància i a l’adolescència. A veure com s’aplicarà...

Al marge d'això s'ha trobat amb el cas de l'Alba. Jo no hi entenc d'aquests temes, però una bona amiga que sí que hi entén m'ha comentat que la DGAIA (Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència) és un ens que a la Generalitat mai, ni ara ni fa 23 anys, ha funcionat. Actualment estava en procés de començar a rutllar una mica (tampoc gran cosa...) i que la descoordinació entre la DGAIA i certes dependències d'Interior (Montse Tira) van provocar el cas noticiable. Més enllà d'això, el síndic de greuges, autoproclamat defensor de les persones, s'ha dedicat a fer més de líder ecosocialista que de defensor de les persones amb el seu informe. Aquest informe ha aturat de soca-rel les incipients millores de funcionament de la DGAIA.

En aquest sentit, crec que ja s’ha aprovat la primera Llei de la Infància de Catalunya i la llei d’adopció de les parelles homosexuals.

Això són polítiques d'esquerres!

Josep Bargalló i Marta Cid (consellera d'Educació)

No crec que calgui dir gran cosa de la gestió d'educació.

1.- Convocatòria dels milers i milers de places de professors interins que hi havia (de manera irregular. No hi pot haver tants interinatges i tan perllongats!!). Aquests 4.200 nous mestres que la publicitat del sí del PSC-PSOE són els que ha convocat i contractat la consellera Marta Cid.

2.- Pacte Nacional per l'Educació amb sisena hora inclosa. Pacte que no s'havia aconseguit mai a Catalunya ni a gaires països propers que aposta per un ensenyament de major qualitat i que iguala una mica la pública i la privada.

Aquests anys s’han construït nombrosos centres educatius, tot i no haver pogut eradicar, encara els barracons i s’ha començat a treballar en una nova Llei d’educació permanent de Catalunya que ha de garantir el dret a l’educació de le spersones adultes.

Això són polítiques d'esquerres!

Joan Carretero i Xavier Vendrell (conseller de Governació)

Ha preparat i deixat llesta per a l'aprovació la llei que regula l'estatut dels electes locals i que dignifica la feina dels alcaldes i regidors a Catalunya. Això compta amb l'oposició dels socialistes, que probablement voldran retallar-la.

Ha triplicat els fons transferits als ajuntaments de Catalunya per a la realització d'obres i serveis.

Ha posat en marxa l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, que ha posat Catalunya a primera divisió mundial en cooperació al desenvolupament i ha tingut una activitat assimilable a la de molts estats enviant observadors internacionals a diferents eleccions.

Davant del descontrol de la funció pública, més enllà de nomenar un director general de la funció pública que va haver de plegar davant de les pressions del lobby funcionarial, ha redactat un llibre blanc de la funció pública a partir del qual caldrà reformular el funcionament i la contractació pública de treballadors de l’administració autonòmica. Caldrà, doncs, entre moltes altres coses, aclarir quines són les formes d’accés a la funció pública i com s’adquireix la condició de funcionari interí.

En aquest sentit, per a delimitar millor l’esfera dels càrrecs públics i els seus límits ha fet la llei que regula les incompatibilitats dels càrrecs al servei de la Generalitat.

Joan Solà i Manuel Balcells (DURSI)

He sentit aquest matí a la ràdio que avui s’inaugura el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona. És un projecte de l’anterior govern de CiU que, gràcies a l’impuls d’aquests darrers anys, veurà la llum avui. És un centre amb vora un miler d’investigadors, probablement el major centre d’investigació de Catalunya i un dels primers d’Europa.

El Departament ha apostat obertament per la confluència cap a Europa dels estudis universitaris i ha tingut molt clara que la igualtat de fet dels catalans passa per unes beques més justes i més nombroses.

També s’ha optat per la igualtat dels catalans a partir del CTTI promovent el cable arreu del territori català. Mentre els bascos, en la privatització de Telefònica van crear Euskaltel, els catalans (el Govern anterior) va optar per posar un home de la seva confiança al consell d’administració de Telefònica. El conseller Solà ha intentar suplir aquest error o aquesta decisió sectària a partir de l’acció ferma i decidida del CTTI per cablejar tot el país i fer arribar la xarxa a tots els catalans.

Pere Esteve i Josep Huguet (conseller de Comerç, Consum i Turisme)

Després d’haver a provat les lleis d’horaris comercials i d’equipaments comercials, l’expulsió dels consellers d’ERC agafa a Josep Huguet amb el Pla Territorial Sectorial d’Equipament Comercials redactat i a punt d’aprovació.

Ha creat l’Agència Catalana de Consum, organisme que vetlla pels drets de consumidors i usuaris.

Vaja, que els consellers d’ERC han estat expulsats del Govern tot just quan tenien moltes iniciatives a punt de ser aprovades i moltes altres a punt de començar-se a aplicar. Talment amb els pixats al ventre.

Després encara apareixeran els socialistes dient que els d’ERC els han deixat les conselleries empantanegades i que no han fet el traspàs de poders adequadament...

...i en Quim Nadal campa en llibertat mentre li donen més competències

2006-05-14T17:27:00.000+02:00

En José María Mena és un tio que, o bé és un sectari o bé és un ignorant. Però el fiscal anti-corrupció fa i desfà segons li ve de gust a cada moment...

En Joan Carretero i en Xavier Vendrell tenen sengles procediments contenciosos oberts per l’ínclit fiscal en cap.

L’un per haver donat una llicència per a construir una benzinera. L’altre per haver, presumptament, demanat diners a funcionaris que no eren militants d’ERC.

Aquest darrer cas és sorprenent perquè, en pocs dies, s’han vist desfilant per la fiscalia desenes de treballadors, funcionaris i no funcionaris (ho dic perquè no només hi ha càrrecs de confiança o laborals sinó que, seguint el diari, he vist que el noi que va encendre el ventilador és un jove granollerí que treballa a una empresa de la Generalitat i, per tant, no pot ser funcionari). Si realment hi ha indicis de cap delicte em sembla molt bé que s’actuï amb aquesta diligència. Ho celebro.

Em sorprèn, però ,que en altres casos no s’hagi actuat amb aquesta eficàcia i amb aquest interès.

No em remuntaré a anys anteriors i a notícies que hauríem de cercar a les hemeroteques. Parlo del cas del 3% i del túnel de Carmel.

És sorprenent com el cas del 3% es va acabar amb una comissió d’investigació en un vist i no vist, gairebé sense que el fiscal Mena molestés als responsables de les finances convergents. Recordem que el principal responsable va morir d’un atac de cor precisament un dia d’aquells. Crec que es deia, de cognoms, Torrent Macau.

Per altra banda, sorprèn, també, que el cas de la negligència més gran de la història de l’obra pública a Catalunya es tanqués també amb una comissió d’investigació parlamentaria sense que la fiscalia no hi digués res. Un túnel projectat en època convergent està construint-se quan el conseller Nadal decideix que s’ha de fer en un altre lloc; i així es fa, sense projecte, sense cates geològiques, sense estudis geotècnics...

No sembla que la fiscalia tracti amb equitat i igualtat les diferents qüestions que hi arriben. Vaja... que foten fora d’ERC al Govern per dir el que pensa i, mentrestant, el responsable de l’enfonsament del túnel de Carmel campa lliurement pel carrer i li sumen les competències del Departament de la Presidència.

La millor conjuntura possible

2006-05-12T12:40:00.000+02:00

A començaments de la legislatura espanyola, la legislatura en què ZP quedava a expenses dels vots dels partits catalans, es va considerar que ens trobàvem en els millors de les circumstàncies possibles per a aprovar un nou estatut per Catalunya que modifiqués la relació difícil entre Catalunya i Espanya.

Era fals. La bona conjuntura per a poder aconseguir un nou encaix de Catalunya a Espanya és aquella en què tots els partits catalans o, si més no els políticament no subsidiaris de l’estat espanyol (CiU i ERC), tenen clara la necessitat de defensar a Madrid un millora de l’autogovern i del finançament.

I no ha estat el cas. Mentre ERC ha proposat des de l’any 1979 la seva intenció i disposició de reformular l’estatut actualment vigent; CiU només s’hi ha mostrat favorable després que els tres partits d’esquerres fessin una proposta de bases fa dues legislatures. I un cop han governat aquestes esquerres i han proposat aquesta reforma, amb CiU fora del Govern, CiU ha fallat en l’aspecte essencial: la unió política dels partits catalans no subsidiaris.

S’ha retret repetides vegades de la submissió d’ERC a la poltrona, però el què ha fet fracassar aquest estatut (no en la tramitació, sinó en el contingut) ha estat el fred als peus, la necessitat de poder d’una CiU que, per a poder recuperar una certa quota mediàtica i obtenir el beneplàcit de ZP per a recuperar la Generalitat en contra de Maragall i d’ERC, ha acceptat allò que en ZP, que el PSOE, li han imposat.

Perquè, qui està més subjugat al PSOE, aquell qui li aprova els pressupostos i el duu al balcó de la Generalitat o aquell qui li demana permís per ser present de la Generalitat i recuperar les feines dels seus amics a canvi de la rendició nacional de Catalunya?

A Madrid, plens d’il·lusió, es deuen estar pixant de riure... i mentrestant sembla que la millor conjuntura possible acabarà sent aquella en què CiU no pugui obtenir rèdits polítics i econòmics de la venda de Catalunya, no pugui tornar a vendre Catalunya.

Premi a la incompetent del Govern

2006-05-12T10:54:00.000+02:00

Després de la gran Caterina Mieras, Marina Geli s’ha guanyat a pols la condició de membre més incompetent del Govern per no haver estat capaç de torejar una vaga de metges que ha acabat amb esbroncada a un president que cada cop recorda més al Hitler de la gran pel·lícula “El Hundimiento” (que cpmta amb una gran actuació d'un Bruno Ganz, que amaga un bigoti certament maragal·lià).

Doncs premi a la seva incompetència: morta ERC ara es dediquen a carronyejar amb les conselleries i, interinament, fins a nova decisió o nova remodelació, Geli s’endú dues conselleries: Educació i Benestar i Família.

Potser és una tàctica per desprestigiar la bona feina d’ERC a aquestes conselleries a partir de la incompetència de la socialista gironina.

Maragall a la cruïlla

2006-05-12T01:10:00.000+02:00

Arribat a casa unes hores més tard i amb la bilis a lloc, en la calma de la nit em plantejo una cosa. Quina solució prendrà ara Maragall per a omplir els sis buits que han deixat els consellers d’ERC?

Certament no és què solc plantejar-me quan arribo cansat a casa, però que pot fer? Ja ens té acostumats a anar topant de cap en una i altra soca per governar. A anar fent trompicons. A governar a cop de declaració i autoesmena; però què farà ara amb les sis cadires que queden al Govern de la Generalitat de Catalunya?

Pot fer, òbviament dues coses, però no sé quina d’elles pot resultar pitjor...

Primera.- Nomenar sis nous consellers i fer una nova remodelació del Govern. Una nova loteria per nomenar consellers en la qual els biopijos han comprat molts números (cal veure si l’aparell socialista els deixarà que els toqui... perquè la conselleria en cap, educació, benestar... no són cap tonteria com la conselleria del bus de l’estatut). Fer-ho suposa assumir que el govern està instal·lat en la crisi permanent i repeteix exactament tres setmanes més tard (sempre en dijous, i els pobres de Polònia amb pressa per fer-nos riure...). No és seriós canviar dos cops el govern en tres setmanes. Perquè si ho fas... significa que no només no saps governar, sinó que, a més, no saps ni com fer els canvis al Govern.

En aquest cas podria fer conseller al tete i ja es tancaria el cercle virtuós... vull dir viciós, que les lligues ja les guanya el Barça.

...i això et deixa en molt mala posició per a les properes eleccions...

Segona.- Pot unificar les sis conselleries com alguns han especulat, però això encara donaria una major sensació de provisionalitat. Una sensació d’apedaçar el Govern a les envistes d’unes eleccions posteriors al referèndum.

I tenir un govern apedaçat i provisional esperant unes eleccions, tampoc és la millor situació per a preparar les eleccions de la tardor.

La qual cosa demostra que la decisió s’ha pres sense cap mena d’interès per governar a Catalunya, ja que deixa al Govern en una situació d’incòmode ridícul que mol probablement farà perdre les eleccions al partit del president.

La qual cosa demostra que els socialistes només tenien dues intencions: fer content ZP i el govern dels socialistes (no el catalanista i de progrés, l’espanyol i d’Espanya) i, per l’altre, petar-se en Maragall, bé perquè no el presentin, bé perquè el condemnin a estavellar-se electoralment.

La qual cosa demostra que a can socialista manen capitans i barons, així com a ca’n Ribot no hi mana l’amo com diu el refrany, sinó que hi mana el porc.

CiU i ZP contra Catalunya

2006-05-11T20:22:00.000+02:00

Avui s’ha consumat el què es va pactar a La Moncloa: en Mas acceptava un estatut rebaixat, indigne i insuficient per a qualsevol nació i ZP rebentava el tripartit a canvi. Mas guanyava el govern i ZP guanyava la pacificació del conflicte nacional català i del conflicte català del PSOE (enfrontament PSOE - Maragall).

Avui, doncs, Mas ha tingut les eleccions que volia i ZP ha aconseguit tirar endavant un nou estatut per Catalunya que no suposarà cap avenç.

Quin és el preu? La dignitat de Catalunya. Catalunya no ha estat res més que una moneda de canvi. Catalunya ha estat el què van negociar Mas i ZP una plàcida tarda a la Monloa: la rendició nacional de Catalunya a canvi de les poltrones que fins ara ocupaven PSC, ERC i l’esquerra merda (vull dir verda...).

El PSC demostra no tenir cultura de coalició

2006-05-11T20:08:00.000+02:00

Feia uns dies que tenia aquest post al cap, però no l’escrivia perquè porto uns dies molt atabalat. Però, òbviament, avui l’actualitat ha desbordat tot allò que hauria pogut ser raonable.

Fa uns dies vaig comentar quina era per Montilla la cultura de govern. Era la cultura de la submissió als poders fàctics i econòmics. La total desatenció a la militància dels partits i la imposició als qui et resultin desafectes; dissidents.

Aquests dies, però, m’ha xocat especialment la manca de cultura de coalició del partit socialista. Òbviament no és el cas dels biopijos d’ICV, que s’han ajupit a les ordres socialistes sempre que ha calgut.

Ha estat sorprenent com els socialistes han estat absolutament incapaços de respectar la diversitat i pluralitat existent al govern. Més enllà de la gestió diària, correcte crec que per a qualsevol observador, els socialistes han estat incapaços d’admetre que ERC fos fidel a allò pactat: el pacte del Tinell i l’estatut del Parlament de Catalunya.

ERC, fent gala d’una cultura de govern i d’una cultura de coalició exemplars va decidir que cap dels seus consellers faria campanya a favor o en contra de l’estatut. Era lògic, aquest estatut no era del govern perquè no l’havia promogut el govern i perquè, de fet, només té dos pares, ZP i Mas. L’única resposta lògica i sensata per part de sociates i biopijos hauria estat fer que el seus membres del govern seguissin l’exemple dels representants d’ERC.

El PSOE-PSC, però, ha estat incapaç de veure que Catalunya no s’acaba al carrer Nicaragua (seu socialista) i que l’esquerra és plural. Maragall i el PSC han cavat, per ordres de Zapatero, la seva pròpia tomba per les properes legislatures.

Només hi ha una forma de plantar cara a aquesta incompetència, arrogància i xenofòbia política: dir-los NO.

Qui deien que guanyava si guanyava ZP?

2006-05-08T11:48:00.000+02:00

El PSC va basar la campanya del 14 de maig de 2004 en el famós sil·logisme “si guanya Montilla, guanya ZP”, “si guanya ZP , guanya Catalunya”; per tant calia concloure que “si guanya Montilla, guanya Catalunya”. És molt fàcil veure en ZP el mal menor per Catalunya, si ho comparem amb les hostes del PP... Era una campanya feta, doncs, amb l’estómac.

El dijous em va fer gràcia llegir una notícia de l’e-notícies que deia que la inversió de l’estat a Catalunya cau més d’un 40%.

El tema de les infraestructures és un tema divertit, perquè després d’aquest magre resultat de les primeres valoracions de la gestió del Govern ZP a Catalunya, ens trobem que el nou estatut diu què caldrà fer amb les infraestructures de cara al futur. L’estat haurà d’invertir segons la renda satisfeta a Catalunya. En aquest sentit, avui Maragall ho afirma dient que l’Estat haurà d’invertir el 18’8% de les infraestructures a Catalunya (ho recull la Vanguardia al final d’una divertida notícia). Per contra, l’estatut andalús, que ara per ara té tanta vigència com el català, diu que la inversió de l’estat en infraestructures es farà segons la població del territori. És a dir, que seguirem sumant taules i cadires, barrejant renda i població i seguirem perdent bous i esquelles romanent a l’estat espanyol.

Amb aquests exercicis de malabarisme econòmic i polític de ZP i dels socialistes es demostra que les previsions del noeonat estatut sobre infraestructures no es compliran i que si guanyava ZP, no guanyava Catalunya.

Per tant, desemmascarada la falsedat d’una de les proposicions del sil·logisme, podem concloure la falsedat de la segona proposició: “si guanya ZP no guanya Catalunya” i, “si guanya Montilla, guanya ZP”. Per tant, “si guanya Montilla, no guanya Catalunya”.

Vaja, que en ZP ha enganyat als catalans tal i com feien Suárez, González i Aznar.

EDITO: Recomano llegir l'explicació de'n Jaume Planas al respecte en el primer comentari al post. Altament recomanable.

La cultura de govern i la maduresa dels partits polítics, segons Montilla

2006-05-04T12:02:00.000+02:00

El batxiller Montilla (com l’anomenen en alguns cenacles madrilenys, ara que es porta qüestionar la gent pels seus estudis i no per la seva feina), darrerament es dedica a la formulació de les teories polítiques més fines i elaborades des de Panebianco i Sartori.

El batxiller Montilla ha qualificat a ERC de “partit poc madur” i de “partit mancat de cultura de govern” per la decisió presa per les seves bases de proposar un no a l’estatut, decisió que ell considera de força “extraparlamentària”.

Intueixo que en la fina teoria política montillista (que no té res a veure amb la DO Montilla-Moriles) la cultura de govern i la maduresa com partit s’adquireixen per la sodomització de les voluntats de les bases del partit i la capacitat d’una cúpula institucional de fer allò que cregui convenient per defensar la seva condició en qualsevol moment sense consultar ni haver de rendir comptes a ningú. En Joan Ferran fa, en el seu llibre recentment publicat, un elogi dels capitans i dels dirigents territorials com a adormidors de consciències i imposadors de voluntats.

La cultura de govern, doncs, sembla ser, segons Montilla la renúncia dels principis i del programa amb què hom es va presentar per satisfer a l’status quo. Es tracta de la renúncia de la política com a cultura de govern. La renúncia dels principis i dels ideals per satisfer, no aquells qui et voten, no aquells qui t’has compromès a defensar, tampoc els qui paguen les quotes d’associats, sinó aquells que, poderosos, et financen les campanyes electorals. Aquells que no volen que res canviï per què ja els va bé tal com funcionen les coses. Imposar al partit la política que els manen els oligarques i no els membres del teu partit que paguen cada més per ser-ne i participar-ne.

Però com que ERC no es finança amb donatius anònims, sinó que fa complir la famosa carta financera... fot-li garrotada!!

I fins ara no li ha anat del tot malament...

Nerviosos, amb mal de panxa pel referèndum

2006-05-03T18:48:00.000+02:00

Els del tripartit estautari (PSC-PSOE + CDC-UDC + ICV-EU-iA) estan nerviosos i aviat els hauran d’administrar un fortasec.

No es pot explicar d’altra manera les declaracions excèntriques de Saura, secundades per Mas i de Madre, d’allargar l’horari de les votacions de 20 a 22 hores. Més tard que aquests líders es posessin en evidència tots solets, es va evidenciar que la proposta era il·legal.

Aquesta proposta tan ben acollida pels illetrats del tripartit estatutari no es pot entendre com a cap altra cosa que una crida desesperada a una participació que serà més que baixa. Serà baixíssima. A més, l’únic electorat que s’ha mostrat interessat en l’estatut, el d’ERC i del PP, ara resulta que rebran consigna partidista de votar que no.

De la mateixa manera, les crítiques a la decisió d’ERC o el trasllat de la culpa de l’eventual desfeta de CiU a ERC, al tripartit o al PSC i del PSC a CiU i ERC no és més que la demostració que aquest estatut no té qui el voti. Que estan nerviosos.

De fet ja va passar fa us anys que, quan ens van intentar encolomar l’OTAN els catalans van dir que no, o com diria La Trinca, narinan, narinan, narinan...

Com va dir fa temps en Saul Gordillo, no conec gairebé ningú que estigui disposat a votar que sí.

... encara resultarà que el NO és imparable i que la direcció d'ERC estava disposada a perdre's el final de la festa... la rebolcada democràtica del final de festa...

Un partit més democràtic, un partit diferent

2006-05-03T18:44:00.000+02:00

Esquerra és una anomalia per moltes raons. Una d’elles és, per descomptat, la seva condició de partit assembleari on els seus membres decideixen democràticament com s’organitza el partit i quines decisions ha prendre.

Això que sembla de la lògica més elemental, no ho és. La llei de partits exigeix que aquests, subjectes a la pròpia llei, han de tenir un funcionament democràtic. Res més. Per tant els delegats en un congrés són perfectament democràtics i legals.

M’agrada que ERC vagi un pas més endavant que els altres partits i consulti les bases per donar sentit comú al què potser des de la posició del qui està permanentment envoltat de líders polítics no pot arribar a percebre’s.

Altres partits no ho fan, senzillament es dediquen a seguir el diktat del líder de torn. En aquest sentit penso en el què va fer CDC (que no Unió) amb la Constitució Europea quan, després de permetre al seu congrés per delegats debatre sobre el sentit del vot, aquest va decidir que no. Posteriorment el líder va convocar un altre congrés per ratificar-ho i demanar un vot “sí crític” que gairebé s’0equipara en excentricitat al “nul polític”.

Abans que en Pedro m’atribueixi una mania persecutòria a CiU m’agradaria dir que de CiU en puc fer el comentari que n’he fet, però que dels altres partits, ni això. Ni un espai, per petit que sigui, a la lliure participació dels seus membres. Òbviament puc equivocar-me perquè no els conec massa, però ni la filial del PSC (ICV) fa cap exercici similar (menys encara fer congressos assemblearis, tot i donar lliçons modernitat democràtica).

Els mitjans de comunicació, malgrat tot, afins al diktat d’una oligarquia silenciosa, sembla que els agradi recrear-se amb l’exercici democràtic d’ERC i amb el reconeixement públic de la seva direcció de no haver valorat adequadament el sentiment dels seus afiliats. Els titulars han incorporat sovint la paraula “revolcón” (òbviament en castellà, com a La Vanguardia); també va passar quan la militància va decidir que ERC seguís sent un partit assembleari.

M’agrada que ERC confiï prou en els seus afiliats com per donar-los la veu i la paraula en els temes decisius. M’agrada que cregui que un partit política és la suma dels seus afiliats o no la suma dels seus dirigents. I si a alguns els fa gràcia o els sembla criticable, a mi no me’n fa. A mi m’agrada.

El vot nacionalment digne i estratègicament vàlid: el no

2006-04-28T16:45:00.001+02:00

Han corregut molts bits de lletres per la xarxa i litres de tinta pels diaris sobre les moltes raons per votar no. Jo fins ara he parlat de les raons que, dins del joc democràtic, em servien per creure que el no és l’opció més vàlida i que aglutinaria més sensibilitats i, per descomptat més vots. Això em va valer un dels enllaços que més il·lusió m’ha fet; el de’n Toni Soy, alcalde d’Argentona i negociador del sistema de finançament per ERC.

Políticament ja s’ha adduït que els tres pretesos avenços que es branden per defensar un sí a l’estatut són falsos, tergiversadors i invàlids:

1.- Millor finançament: Em remeto a dos articles de’n Ramon Tremosa. No sé si és el millor expert en finançament autonòmic, però de ben segur és el que més l’ha estudiat. Un a l’AVUI i l’altre a l’observatori de l’estatut d’Òmnium Cultural que denuncien al perpetuació de la dependència econòmica de Catalunya a ran del text que es sotmetrà a refrendament.

2.- Consideració de Catalunya com a nació: Em remeto als especialistes de la tolerància entre nacions del PSOE, Alfonso Guerra i Juan Carlos Rodríguez Ibarra. El primer ens va recordar que Espanya havia passat el ribot a l’estatut que Catalunya va aprovar amb el 90% i, el segon, també guerrista però amb una oratòria menys diplomàtica, va resumir-ho dient que ens havien guanya (per neòfits: que Espanya havia guanyat a Catalunya).

3.- Competències: Pretenia referir-me a alguns dels articles de l’Hèctor López Bofill a l’observatori d’Òmnium, però avui el conseller Joan Saura (Xoan dels cafès per en Pasqual) ha fet una afirmació que és la constatació que les competències noves són una farsa. L’AVUI ho titula: “Saura vaticina conflictes amb l'Estat per les noves competències”. És a dir, que les competències que ens venen com a gran avenç hauran de passar-se uns anyets debatent-se al Tribunal Constitucional fins que ens diguin de qui són.

Si ara s’aprova aquest estatut, ja poden sortir en Mas, en Duran i el papa de Roma per dir que després d’aquest cal treure l’estatut del Parlament del calaix per ytornar-lo a proposar. Si aquest estatut s’aprova serà per anys i, com he dit, no soluciona ni encaix de Catalunya a Espanya, ni finançament de Catalunya ni competències. És a dir, res del què en un principi es proposava arreglar (que no solucionar). És a dir, que la cançó de l’enfadós que diu que és un petit pas endavant i que més val això que res és totalment falsa. No s’ha millorat, avançat, en pràcticament res i, un cop aprovat aquest estatut, Espanya no ens en concedirà cap altre. És a dir, aquest estatut que no només no millora la situació de Catalunya ni dels Catalans, a més, barra el pas a hipotètics avenços posterior.

Més encara, si s’aprova aquesta proposta d’estatut s’haurà vexat Catalunya com a nació prenent com una broma allò que el Parlament de Catalunya, manifestació de la sobirania popular, va aprovar amb el 90% d’acord.

No és, doncs, només qüestió estratègica, no és només qüestió de veure qui treu més o menys vots. És una qüestió de dignitat nacional. I el no és l’única resposta democràtica vàlida.

Un referèndum és una decisió maniquea. Mani, filòsof persa de fa una colla d’anys, distingia únicament entre el bé i el mal, entre la llum i les tenebres (simplificant una prolífica obra filosòfico - religiosa en quatre paraules...). D’aquí es va encunyar el mot maniqueisme. Un referèndum és també una decisió maniquea en què només són vàlides les dues úniques respostes possibles, sí o no.

La meva és no.

Els amics de CiU veten el català al Parlament Europeu

2006-04-27T18:23:00.000+02:00

Doncs sí... així és. Ras i curt. No crec que fos perquè aquest fos un acord entre ERC i PSOE, sinó perquè no deuen saber amb qui entendre’s.

Vaja, i no em refereixo als amics del Majestic (sí, l’hotel en què es va pactar el recolzament del grup parlamentari liderat per Xavier Trias al José María Aznar de la majoria absoluta), que també. Em refereixo als liberals europeus que, amb el seu vot, sumat amb el dels populars com Vidal Quadras han vetat el català com a llengua de relació escrita dels ciutadans amb el Parlament Europeu.

Dóna la casualitat, doncs, que els socis d’Unió són els del PP europeu i que els de Convergència són els liberals. Els dos que hi ha votat en contra.

... hi ha amistats que maten... que maten a Catalunya com a nació... vull dir, com a nacionalitat històrica constituïda en comunitat autònoma...