Àrees verdes, presons i altres, com a expressió de la hipocresia i el maquiavelisme socialista

Les àrees verdes són un encert, un èxit. Els qui al·legaven gratuïtament el contrari estan començant a desdir-se de les invectives que deixaven anar contra aquesta encertada forma de conciliar i pacificar el trànsit a Barcelona, avui ho comenta un lector de l’AVUI (vegeu carta al director).

No obstant això, veure com un encert les àrees verdes no ens ha d’amagar la forma pròpia de sectaris amb què el socialisme governant les ha implementades (ara que està tant de moda aquesta paraula).

Les àrees verdes es situen inicialment a l’Eixample i part de Ciutat Vella. Convindrem que l’Eixample és un districte tradicionalment fidel a CiU. Convindrem que hi ha altres zones on calen mesures de conciliació i pacificació del trànsit a part de l’Eixample.

Els punts d'orientació i informació per a drogaaddictes existents a Barcelona es troben, segons el web de l’Ajuntament de Barcelona als districtes de Gràcia, Sarrià i les Corts. No crec que existeixi cap barceloní que cregui que aquests districtes són els que concentren un nombre més elevat de drogodependents. Mentrestant, tot i no crear-hi cap punt d'orientació i informació per a drogaaddictes, a Nou Barris hi ha grups de ciutadans que es dediquen a fer patrulles veïnals per impedir que els drogaaddictes es punxin al carrer.

Aquests darrers dies s’ha parlat de la controvertida presó que s’ha de construir a les terres de Lleida. De la mateixa manera que en els casos anteriors, no crec que la Segarra sigui el focus de delinqüents més alt de les comarques de ponent.

En resum, els governs socialistes es dediquen a emplaçar els equipaments amb un alt cost social en zones on socialment el propi partit socialista no té una implantació majoritària i on on són necessaris. Llocs, per tant, on el partit socialista té menys a perdre que els altres partits més arrelats a aquests àmbits territorials.

D’això se’n diu sectarisme.