Es confirma la sospita: Mas fa política a Madrid, Carod i Montilla a Barcelona.

Sí, és un titular que a simple vista pot semblar bèstia. Segur que suscitarà més d’un comentaris retraient-me ves a saber què del nou govern. No importa.

Quan es va fer el pacte rebaixat per l’estatut vaig dir que intuïa que era la torna del pacte per a fer president a en Mas. Van passar les eleccions i els socialistes, tot i perdre, van entendre’s amb ERC. No devia haver-hi hagut pacte, doncs. Aleshores no s’entenia a sant de què venia el pacte a Madrid per un estatut de saldo. Vaig creure que en Mas actuava de bona fe i que el van enganyar com un passerell, vist el resultat final. Semblava doncs que no havia rebaixat l’estatut de tots els catalans per interès propi i de partit, sinó perquè, pobre noi, no en deu saber més i amb la seva ignorància devia haver pactat allò de què va ser capaç.

Avui, però, l’insigne diari “La Razón” publica una entrevista a en Mas en què titula «Hablé con Zapatero de que en Cataluña gobernaría la lista más votada, es decir, CiU».

Concretament, i en el decurs de l’entrevista, entrevistador i entrevistat discorren:

- No hubo compromisos. Lo que había era una reflexión de CiU sobre que, si contribuíamos desde la oposición a grandes operaciones de Estado, las reglas del juego serían respetadas en todo momento.
- ¿Esas reglas consistían en que gobernara la lista más votada?
- Lógico. No hay que poner todo por escrito. En los más altos niveles de la política tiene que funcionar la relación de confianza.

És a dir... que no només es va dedicar a aigualir l’estatut (grandes operaciones del estado), sinó que a més va ser prou passerell perquè li aixequessin la camisa. Amb líders així anem bé per anar a Roma...

Mentrestant un comentarista m’ha demanat que parli de l’aixecada de camisa amb les hores de classe en castellà. A fe que ho vull fer, però atès el seu to i fent-ho venir a colació amb el timo estatutari, m’agradaria dir que mentre CiU utilitza barroerament el Sant Cristo gros Pujol per contra ERC dient que amb ella perilla la immersió lingüística, en Carod li respon,

recollit per l’AVUI, que "l'Estatut diu el que diu i punt, i ara que ningú pretengui fer-li dir coses que potser a alguns ens hauria agradat que digués".

Pinochet i la transició espanyola

Se me’n refum que hagi mort el colpista i dèspota no il·lustrat Pinochet. Era un assassí, un colpista i un dictador.

Ara surten alguns factòtums de la branca neocon de convergència dient que els dictadors d’esquerres són tan dolents o pitjors que els de dretes. No faré judicis de valors.

Estic fart de veure i sentir a parlar d’aquest gran cabró a la televisió com si fos el gran maldecap mundial i la gran preocupació de la bona gent catalana i espanyola. Com si restablir la democràcia a Xile fos la missió històrica de la raça espanyola. Perquè els espanyols i determinats gregaris catalans no tenen més ulls que per veure les misèries hispanoamericanes? Perquè aquesta obsessió malaltissa? La unitat de destí dels espanyols és dur la democràcia a hispanoamèrica? No en tenen prou havent-hi realitzat en èpoques dels reis catòlics alguns dels genocidis més salvatges de la història?

Sembla que amb Xile es pretenguin amagar altres dictadures amb més morts a les seves esquenes que Pinochet. Perquè l’Àfrica no és precisament un continent pacífic. Tampoc l'Àsia. Perquè no es parla dels assassins, dictadors i dèspotes d'aquests altres països?

Més encara, a compte de què vénen tantes lliçons de democràcia si, a Espanya, encara campen pel carrer amb total llibertat i impunitat gent com Milans del Bosch, Fraga i companyia. A compte de què tantes lliçons de democràcia provenen d’un país que va fer una transició que va permetre a tots els responsables de la dictadura quedar impunes de les seves penes?

És mala consciència? No s’atreveixen amb els seus? Ja els està bé que aquí encara corrin lliures alguns governants franquistes?

Vostès tenen dos problemes, i es diuen...

Sí, desafortunada la frase de l’expresident. Desafortunada i poc estudiada per la fiscalia, perquè possiblement s’haurien trobat algunes sorpreses en el sentit de les paraules de l’expresident i en el sentit contrari. Però no és d’aquest problema que vull parlar, sinó dels dos grans problemes amb què CiU s’enfronta, coma mínim, abans de les eleccions municipals.

Primer i principal l’hegemonisme. Hegemonisme és com s’ha denominat la política internacional de Bush i pren nom de la concepció i la voluntat d’aquest de ser hegemònic, poder fer i decidir el què li plagui en el moment que li plagui en ser el més gran i el més fort: el cosí de zumosol mundial. En aquest sentit CiU peca de sentir-se encara partit hegemònic, possible canalitzador de grans majories, en un moment en què aquestes ja no existeixen a Catalunya. CiU, doncs, no ha entès que a Catalunya, les majories absolutes són cosa pràcticament prehistòrica i no s’ha sabut adaptar a una nova situació, a un nou sistema de partits canviant, diferent, en què cal tenir cintura política i s’han de teixir complicitats per poder governar. El PSC ha estat més hàbil en aquest sentit i ha sabut guanyar confiances i complicitats. El problema, doncs, és voler ser “o cèsar o res”, menystenir als altres i presentar-los com a enemics a batre, més que com a possibles companys.

El problema de CiU és, doncs, que en ser hegemonista, en voler romandre sol i guanyar sol, sense ningú més, s’ha quedat sense amics, sense companys. I en una època sense majories absolutes vol dir que s’ha quedat sense governar.

El segon problema és la manca de respecte institucional, manca de respecte a les altres forces polítiques, al nou president, al president sortint i als resultats de les eleccions.

Fa temps vaig dir que una noia de CDC em va comentar que un cop l’expresident Pujol (ella n’hi diu president) la va renyar per criticar al president de la Generalitat. Ell li digué que pot criticar a en Maragall i als socialistes i a qui vulgui, però que la presidència i les institucions són sagrades i que no es toquen. Perquè si ens quedem sense institucions, què ens queda?

Doncs aquest és l’altre problema de CiU, menystenir als presidents i impugnar un resultat electoral per no estar-hi d’acord, posar els interessos partidistes per davant de tot. Reclamar la presidència moral per Mas quan aquest ha estat incapaç de formar govern. Perquè ara que en Mas ha guanyat per vots poden reclamar un sistema presidencialista, però quan Maragall guanyava per vots no el reclamaven aquest sistema i s’afermaven al parlamentarisme per argüir llur victòria.

I aquesta crítica, que pot semblar més lleugera que l’anterior és molt més de fons que l’anterior. Perquè CiU en les seves majories absolutes aconseguides gràcies a un líder indiscutible i indiscutit, més líder de país que no pas de partit, era el partit dels qui estimaven i respectaven Catalunya i per això i pel lideratge de Pujol, eren hegemònics, per això eren pal de paller. Però mancats de líder i de majories absolutes descobrim que desapareix també el respecte a les institucions del país i per tant desapareix la condició de pal de paller.

Per a tornar a aspirar a tot, CiU ha de deixar enrere la voluntat de l’hegemonisme i ha de tornar a confiar i estimar el país per damunt de les seves pròpies sigles. I per això potser necessitarà una altra generació de líders o, si més no, una altres dirigents.

L'estatut, un joc de polítics?

Quan es debatia en seu parlamentària el contingut de l'estatut hi havia una colla de personatges més propers al lerrouxisme que a un autodenominat post-nacionalisme, que predicaven que l'estatut era una cortina de fum d'uns polítics que no es preocupaven pel benestar de les persones i que es dedicaven a parlar només de les coses que a ells els interessaven: llengua, cultura i país.

I els titllàvem de lerrouxistes i de ser gent que es dedicava a crear conflicte on no n'hi havia, a enrarir l'ambient polític català. Perquè l'estatut no havia de ser la resposta als problemes dels catalans, però sí que n'havia de ser una eina útil de resolució.

I amb què ens trobem ara? Amb un estatut que és incapaç de resoldre els primers problemes reals que ens han sorgit: RENFE i aeroport. I insisteixo, es tracta de problemes quotidians, de la gent normal, d’aquells a qui alguns invoquen com a obreres (treballadors) no preocupats pels temes identitaris.

Potser l’estatut que ens van fer aprovar no era altra cosa que un joc de polítics, potser no eren altra cosa que negociacions de saló que no tenien en compte l’interès de la Catalunya real, sinó els interessos dels polítics de quedar bé i de practicar allò de que “qui dia passa, any empeny”.

Potser sí que tenien raó els qui deien que era un joc de polítics, potser el temps i les negociacions els han donat la raó. L’estatut del Parlament parlava de trens i d’aeroports. D’inversions i de tributs. I en referèndum ens van fer dir que l’emperador duia un vestit nou, sense trens ni aeroports, sense inversions ni tributs. I els venedors / entabanadors han estat els qui ens l’han encolomat, els qui han jugat a jocs cortesans, de polítics, i van prescindir dels interessos de la Catalunya social de’n Montilla, de la Catalunya de tietes i padrines de’n Mas i de la resta de catalans.

Sorpresa

Doncs sí, sorpresa, d’aquí la meva rectificació d’ahir. Sorpresa per dues coses:

Primera.- La independència del PSC que ha prescindit dels dictats de Zapatero. Tot i les clares preferències del PSOE per la sociovergència, els socialistes catalans han actuat amb autonomia política. Ara només cal veure si seguiran així. Si això de l’entesa nacional els fa prendre consciència i a les properes eleccions estatals recuperen el grup socialista al congrés. I CiU va trucar a Madrid per negociar, quan de fet els qui han decidit el govern ho han fet des de Barcelona i a desgrat de Madrid.

Segona.- Si l’Estatut que CiU va pactar a Madrid era descafeïnat i ho admetien tots els opinadors afectes i no es va pactar una entesa cordial a posteriori amb els socialistes a la Ciutadella, què es va pactar a Madrid? No s’hi val respondre que s’hi va fer un sacrifici pensant en el país més que en propi benefici. Perquè el país, per ara, no se n’ha beneficiat gaire. O és que els socialistes els han traït i per això en Duran ara amenaça que no els votaran les lleis pactades?

Sincerament, jo m’inclino per creure que els socialistes han traït a CiU, que per això li ha agafat l’emprenyada que li ha agafat i s’ha dedicat a anar instigant cassolades al mé spur estil “rojos pancarteros”. I Zapatero ha optat per desentendre-se’n i no emmerdar-s’hi més. Ja ho va dir en Guerra fa temps, en ZP és un bambi, però un “bambi de hierro”. En política els escrúpols són mala companyia segons Maquiavel, i ZP ho sap.

Finalment, com que encara no m’he refet de l’ensurt de diumenge, m’agradaria recomanar uns quants articles de molta més volada que no pas aquestes modestes anotacions que aquí publico. Els articles més lúcids que he pogut llegir entre ahir i avui (no n'he pogut llegir pas massa) són aquests:

D’hipòtesi a projecte, de Josep Maria Terricabras
Reflexió, de Josep Maria Terricabras
Esquerra travessa el Rubicó, de Vicent Partal
De rendicions, de Vicent Partal

¡Que error, qué inmenso error!, d’Antoni Puigverd (La ditxosa edició digital de La Vanguardia no em permet posar un enllaç, però un amable comentarista anònim ha deixat l'enllaç que adjunto)

“Esquerra travessa el Rubicó” i ¡”Que error, qué inmenso error!” és convenient llegir-los un rere l’altre. Es contraposen força bé l’un a l’altre. Donen una certa idea de la sorpresa que aquesta "entesa nacional i de progrés" ha causat.

Errare humanum est, ignoscere divinum

Comença la sociovergència: CiU pacta uns pressupostos espanyols a ZP que no compleixen l’Estatut dues setmanes abans de les eleccions (titular d'un post, entre diversos, on vaticinava la sociovergència)

Doncs això mateix, errar és humà i perdonar és diví. Hi ha moltes frases llatines que s'hi refereixen. I tal com en el seu moment vaig dir en diversos comentaris, si m'errava ho admetria. I ho admeto.

Crec, també, que va ser Ulpià qui digué que "errore veritas non amittitur", és a dir, que la veritat no ho és menys per un error.

I posats a persevarar en les llatinades, a qui pugui agradar: "errare humanum est, sed in errore perseverare dementis".

113, 111, 110, 94, 108, 98, 85...

Del 83% de l’hemicicle l’any 1984 (segones eleccions, el mapa polític català començava a assentar-se) al 63% enguany. Lentament, en 22 anys, els dos partits tradicionalment, històricament majoritaris a Catalunya han anat sofrint una lenta i suau decadència.

Al llarg d’aquests anys, doncs, la divisió entre dreta catalana i esquerra espanyola ha esdevingut insuficient, ja que la societat catalana no es limitava només a la divisió de la política en dos eixos, un de nacional i un de social. L’eclosió d’ERC i PP ho posen de manifest. I la reaparició dels post-comunistes reciclats demostra que, més enllà de l’eix dreta – esquerra també apareixen partits defensors dels valors post-materials, dels drets de tercera generació; partits d’estrats socials benestants amb una certa consciència social. La riquesa política i cultural del país, doncs, comporta, també, una major fragmentació electoral.

Sembla doncs, que més enllà de Ciutadans, es consolidi un sistema de partits a Catalunya que, totalment diferent de l’espanyol, es compon de 5 partits on els dos grans són cada cop menys grans i els dos petits cada cop menys petits. I ERC ja està enmig, a cavall entre els grans i els petits.

Sembla doncs, que es perfili un nou sistema de partits amb tres grans i dos petits. De fet avui en Desclot ja parla a l’AVUI dels tres grans. ERC serà gran, però per ara encara està a mig camí.

Possiblement aquest legislatura tingui encara un govern monocolor, però en el futur ens haurem d’acostumar a les coalicions de govern. Els polítics hauran d’aprendre a governar en coalició i els electors ens haurem d’acostumar a aquesta nova forma de govern.

Primera anàlisi en calent, encara

Bufff... per on començar? Han passat tantes coses que semblen interessants i importants... Miraré de fer un munt de comentaris breus:

Resum

CiU ha guanyat, però poc. PSC s’enfonsa, però poc. ERC i PP es mantenen, però poc. ICV puja i Ciutadans irrompen.

Definitivament hi ha tres grans partits a Catalunya.

Participació

La participació ha estat baixa, molt baixa. D’un 56%

Els bots en blanc i nuls s’han multiplicat per dos i ja sumen un 2’5 de descontents. Les opcions no tradicionals (per dir-ne d’alguna manera, i sumant-hi els Ciutadans) sumen un 7’41%. Els partits tradicionals han perdut un 5’41% respecte del 2003.

Preocupant, doncs, que un 44% dels catalans no s’interessi o es senti desmotivat per a decidir sobre llurs institucions i, del 56% que vota, un 2’5% no faci confiança en ningú i un 7’5% no ho faci ens els partits tradicionals.

Crisi de partits? Campanya mal feta / enfocada? Probablement és el resultat mé simportant de les eleccions i respecte del que més s'haurà de reflexionar i més hauran de reflexionar els partits.

CiU

Han guanyat però només han guanyat un 0’5% de vots percentuals i n’han perdut 95.914 d’absoluts. Vaig dir que la campanya ultra-agressiva de’n Madí conduïa a la desmobilització republicana i socialista, però la mobilització convergent. M’he equivocat, vora 100.000 votants de CiU el 2003 s’han quedat a casa. Molestos amb el líder, amb el partit o amb la campanya.

No poden estar contents. Esperaven molt més. Només han guanyat 2 diputats.

S’haurien de replantejar l’estratègia i la continuïtat d’un estratega que ha laminat el creixement que tenia CiU fa uns mesos.

PSC

Moltes vegades he dit que tenien un candidat per perdre. I han perdut, que és del què es tractava. Han perdut un 4’5% dels vots ,i ho han fet, sobretot, a Barcelona i Tarragona, on impera el socialisme de tall espanyol més que a Lleida o Girona. Queden per sota dels resultats de Raimon Obiol.s i lleugerament per damunt de l’estrèpit de’n Quim Nadal (que també es presentava per perdre a canvi de recolzar també un president socialista a Espanya: González).

Pot ser interessant veure com afecten aquests resultats a les eleccions municipals i estatals que vindran.

Es queden a un 12% de vots i 17 diputats d’ERC. A cada elecció que passa la diferència és menor.

ERC

Han aguantat la caiguda que tothom s’entestava a preveure (no pas jo...). El 2003 Carod va prometre 1.000.000 de vots per al 2007 i es va col·locar en la sortida cap a aquestes eleccions en un lloc immillorable, segon de bord d’un president en retirada, per tant amb la possibilitat de heretar-ne el llegat.

Han estat tres anys llargs en què Carod ha dilapidat unes expectatives electorals i polítiques molt grans però, al mateix temps, 15 dies en què ha tornat a ser un líder d'un gran nivell, respectat, que li ha fet recuperar part d'allò, perdut durant la legislatura.

L’espai electoral d’ERC, doncs, tot i la davallada del 2’5%, ha quedat definitivament consolidat com a tercer pol polític del país. L’esquerra independentista.

Un detall: a l’Hospitalet, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs... la baixada ha estat mínima. A Gràcia, Osona i el Ripollès ha estat del 5% i més. Sembla doncs, que l’electorat d’ERC és ric, divers i transversal. La zona metropolitana més socialista no s’ha vist afectada per les acusacions convergents que el vot a ERC equivalia a fer president a Montilla. En canvi, a les comarques de tradició més convergent sí que s’han vist afectades per aquestes acusacions.

PP

Han estat els de sempre. Ciutadans els ha fet mal, perquè part de llur creixement ha estat als feus electorals del PP ( en part ha estat amb càrrec a vots del PP i en part del PSC).

ICV

Han demostrat ser els més motivats per anar a votar, els més orgullosos de sí mateixos, més encantats de conèixer-se. El què per ara segueix sent un club d’amics (a Lleida tenen un matrimoni per regidors que, a més, s’han succeït en encapçalar la llista al Parlament per Lleida. Al final ell ha sortit, ella no va sortir) ha de mirar d'evolucionar cap a un partit polític.

Han guanyat 40.000 en un context de clar abstencionisme i desconfiança en els partits tradicionals. Tot un èxit. Quants d’aquests 40.000 deuen venir d’altres partits, de l’abstencionisme o dels nous electors? És un creixement consolidat?

Ciutadans

La baixa participació ha fet que 90.000 vots hagin estat suficient. En altres circumstàncies, una major participació, no haurien arribat al 3%.

Sense cap mena de dubte, aquesta aparició és fruit d’una legislatura en què el PSC ha abraçat el catalanisme i, empès per ERC, ha engegat el procés de reforma estatutària. Per tant el PSC ha estat el seu principal graner de vots. Però també, en menor mesura, el PP.

La seva irrupció al Parlament pot ser el pas previ a llur desaparició (com el partit socialista andalús de la primera legislatura) o, per contra, acompanyat pels poder mediàtics espanyols (Ones pastorals i delinqüents costaners) pot dividir l’espanyolisme en tres (fer per tant més petits els partits referents de l’espanyolisme: PSC, PP i ells mateixos) i introduir un conflicte a Catalunya que, o no hi era, o quedava amagat per l’oasi català.
La seva aparició pot ser nacionalment danyosa, pot obligar a PSC i PP a escorar-se cap a l’espanyolisme i fer aparèixer ERC i CiU com a únics referents del catalanisme polític. També pot fer despertar un catalanisme latent, adormit i autcomplagut transversal a la societat catalana.

El meu pacte, el que m’hauria agradat

(aquest és el meu mapa en els Democraciaweb als quals feia referència uns posts més enrera i un lector atent va trobar a la xarxa)

Diverses vegades he dit que m’agradaria que Catalunya fos un país normal. Per ser país normal, entre moltes d’altres coses, Catalunya hauria de disposar d’un sistema de partits polítics propi i normal. Això és, un partit de dreta o centre-dreta nacional i un partit d’esquerra o centre-esquerra nacional. Això és, CiU i ERC.

Jo entenc que aquesta va ser una de les principals raons del pacte tripartit per part d’ERC. Però tampoc pretenc que aquest raó susciti debat. El debat el vull enfocar per una altra banda.

El què realment m’interessa és, pensant en el futur del país, escatir quin eventual pacte, vistos els resultats que pot haver-hi demà (gran abstenció socialista que farà que CiU, que ha fet una campanya per fidelitzar el vot propi, pugi mantenint vots o pujant poc i que PP i ERC es mantinguin un o dos diputats per sobre o per sota dels que actualment tenen), pot ser millor per al futur del país.

I sincerament el què se m’acut millor, en aquesta clau apartidista, és el què em va comentar un amic convergent que desitjava: un govern en solitari de CiU. És a dir, un govern de col·laboració d’ERC amb CiU. Amb ERC en una oposició concertada amb CiU. Amb càrrecs d’ERC al govern, però no consellers, amb bon tracte d’ERC en mitjans afins a CiU, representació a la CCRTV... però no dins del Govern de manera oficial.

Tal i com van fer Batasuna i el PNV. Reunint-se i pactant cada setmana. Amb un objectiu: normalitzar el mapa política català, anar a carregar-se el PSC (no a guanyar-li les eleccions, fer-los minoritaris en un mapa on CiU i ERC fossin els dos pols majoritaris, l’esquerra nacional i el centre-reformista nacional).

Òbviament això necessitaria d’una concertació i d’un sentit patriòtic per al qual no sé si hi ha gaire predisposició.

No sé, però, si el partit que es nega a pactar amb ERC i corre a aixoplugar-se sota les faldilles de Zapatero per retallar l’Estatut i aprovar uns pressupostos contraris als interessos de Catalunya tindrà la capacitat de perdre una eventual posició confortable a Madrid estarà gaire per la feina.

I que no em diguin que són situacions equiparables amb la de la legislatura 2003-2006. Que no ho són.

La campanya polonitzada