Els minuts minutats

El Pep Giménez escrivia que li sembla bé que els espais electorals en els telenotícies estiguin cronometrats i que discrepa dels periodistes qui, al·legant llur professionalitat, demanen poder fer les notícies electorals no per blocs minutats, sinó com a ells els plagui, amb criteris de professionals.

Doncs jo també sento discrepar dels intrèpids periodistes d’aquest país, tot i que no sento coincidir amb el Pep Giménez. I el més important de l’afer no crec que sigui la difícil determinació dels criteris objectius (recorda que les persones som subjectes i no objectes i, per tant, els nostres interessos són subjectius i no objectius), sinó precisament els qui demanen aquesta llibertat.

Molts ciutadans es queixen, indignats, que la política és un niu de corruptes que es dediquen a quedar bé només per a guanyar unes eleccions i sucar quatre anys. Sempre he discrepat d’aquesta afirmació, però si hi ha alguna cosa de lletja i bruta en la política és la relació d’aquesta amb la premsa i els mitjans de comunicació. I la deriva anti-deontològica d’aquesta cap a una premsa dirigida. La pública també.

Quan són precisament els periodistes els qui demanen que se’ls tracti com a professionals la pregunta que hom es fa és: Són prou professionals com per tractar-los com a tals?

Sincerament, una professió coneguda per les guerres polítiques entre mitjans, els seguiments diversos de les campanyes electorals, l’ús partidista de les enquestes... No sé... sincerament em fa dubtar... Una professió amb sequaços ecoloxistes dedebò com l’expresidenta del col·legi de periodistes (paladinat de l’ètica professional i progressista del periodisme) Montserrat Minobis, que ja ha signat per Joan Saura... em fa dubtar. L’existència de sequaços com l’Ángeles Barceló, que m’han comentat (i desconec si és cert) que és una assídua a psoetv o Ismael Carbó, periodista del convergentíssim AVUI que és regidor del PSC a Sant Martí Sarroca (en ell els dubtes sobre la professionalitat poden arribar a prendre unes dimensions màgiques i àdhuc místiques) també em fan dubtar, per posar-ne uns exemples. Segurament en trobaríem molts més.

Sincerament, em sembla que aquestes peticions del col·lectiu periodista són normals, com normal seria que els contribuents demanéssim que es confiés en la nostra provitat i no existissin les inspeccions tributàries o que els polítics no creguessin oportú crear una oficina per controlar eventuals casos de frau i corrupció.

Ah, és veritat, que l’Oficina Antifrau no va arribar-se a aprovar per la negatva psoevergent...