Votants en terra de meravelles

Les eleccions les guanyen els qui saben transmetre il·lusió. Els qui estan il·lusionats per un projecte de país, de societat i de futur comú amb els seus conciutadans, compatriotes.

Això és molt bonic i sona, fins i tot, desitjable. Fins a cert punt quimèric o il·lús. Recordo que en Piqué va dir, d’ERC, que li recordava a l’abeja Maya per allò de “en un país multicolor”. Però, sincerament, i sense voler provocar comentaris (tot i que sempre m’agraden i s‘agraeixen), primer, m’hi recorden força més les propostes d’en Montilla i en Mas i segon, m’agrada més l’Alícia en terra de meravelles. Entre les colònies pagades, els lloguers pagats, les colònies dels nenes pagades, el dentista gratuït, l’estada dels nenes a a prendre anglès que desgraven... De fet avui, per corroborar-ho, l’AVUI publica avui (tautologia recurrent i empipadora) un estudi econòmic que devia fer l’ex-conseller i ex-roquista Francesc Homs quan assegurava que el model de finançament previ a l’estatut ens duria 400.000.000.000 pessetes (2.404.048.417,53€) de més i una fotografia de’n Montilla encomanant-se a Poblet, a posteriori del pare abat de Montserrat i prèviament a la visita al pare abat de Poblet, a veure si en gràcia de nostre senyor els números quadren.

I probablement això, aquest reguitzell de proposta, probablement inassumibles, només responen a la necessitat de il·lusionar a l’electorat quan aquests candidats són incapaços de seduir amb un projecte de país perquè, senzillament, no el tenen, l’han perdut o l’han oblidat al llarg de congressos de viratge cap un centre amorf on tot s’hi val.

Les recompenses pel vot, inassumibles per l’administració, han esdevingut quelcom assimilable a les ideologies en alguns partits que ja les han oblidades com a residus del passat.

A mi, però, m’agrada més que no m’enganyin. De fet em molesta, m’agrada aquella frase, antiga, que deia que la política és l’art de fer possible la utopia. No m’agrada la subhasta a la barata. I aquesta mia havia estat tan ferotge, desacomplexada i mancada d’escrúpols i rubor.

Segurament, si ERC, PP i ICV-EUiA aconsegueixen posar una mica de sentit comú en la campanya i en les seves propostes, si aconsegueixen arribar als seus electors potencials amb serenitat, pot tornar a passar com en eleccions passades en què els dos grans van baixar en benefici de les propostes minoritàries, convertit a ERC en un tercer partit a mig camí entre grans i petits.

El què està clar és que CiU i PSC van desesperats, desaforats a recuperar terreny perdut els uns i a mirar de guanyar de manera humiliant per als socialistes els altres. I les presses i la necessitat mai no són bones conselleres.