Parlem de pactes?

CiU i PSC qüestionen públicament els eventuals pactes a què pugui arribar ERC passat Tots Sants per abrogar-se part del seu electorat més nacionalista els uns, més d’esquerres els altres.

Suposo que en dec haver parlat fins l’extenuació de pactes, però és clar... de llegir-ne i sentir-ne tantes beneiteries hom se n’atipa i vol dir-hi la seva... Aquí va, doncs, la meva teoria de la conspiració. Suposo que alguns em diran paranòic, però peer ara fins i tot els militants de CiU amb qui he parlat m'han donat la raó.

En Zapatero tenia quatre temes que li impedien treure una majoria confortable, qui sap si absoluta, en les properes eleccions i volia posar fil a l’agulla per a solucionar-ho: L’estatut català, un govern socialista a Catalunya que li exigia més per a Catalunya, els pactes amb ERC aquí i a allà i el tema basc.

A Espanya, tot i les armes, tot i els morts, sempre ha estat més rendible electoralment el tema català. Assotar-nos i escopir-nos a nosaltres ven més quer assotar i escopir als bascos. Perquè? Això podria ser objecte d’una tesi electoral. Seria pretensiós insinuar-ho en un simple post.

L’Estatut va possibilitar matar tres pardals d’un sol tret. Quins acords crec que van signar-se a La Moncloa? Els següents:

1.- Un estatut rebaixat que ZP pogués aprovar i mitjançant el qual en Mas fes aparèixer CiU com la garant d’una manera de fer política, el peix al cove, que fins ara no havia provocat altibaixos en la política catalana i que havia fet avançar Catalunya. I que ell fins i tot estava disposat a sacrificar-se per Catalunya quan no només no governava, sinó fins i tot quan havia estat desallotjat del Govern tot i haver guanyat les eleccions. Guanys per a Espanya i CiU.

2.- Carregar-se en Pasqual Maragall. Maragall és un dels darrers polítics que no és un simple gestor, sinó que és una persona amb carisma i una trajectòria política intensa. Només ell podia vèncer en Mas. És el polític més valorat de Catalunya. Era un personatge incòmode per al socialisme perquè és imprevisible. I un líder pot ser imprevisible, però Maragall no mana a casa seva. Per carregar-se en Maragall només podia fer posant tota l’artilleria, el pes pesat de l’aparell a la graella I així ha estat. La jugada de fer fora en Clos i promocionar a en Jordi Hereu ha estat únicament una oportunitat aprofitada.

3.- Situar un candidat perdedor a les properes eleccions, és a dir en Montilla. L’home que quan parla fa patir com el nen tonto de la classe...

4.- Aconseguir que Mas sigui president de la Generalitat. Als socialistes sempre els ha resultat molt incòmode que a Catalunya governi un d’ells perquè de cara al seu electorat els és incòmode trobar-se un president socialista que ha estat molt més agosarat que cap altre president en l’aprofundiment de l’autogovern.

5.- Recolzar-se mútuament al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats. Tornar, doncs, al recolzament confortable de Suárez, González i Aznar. Aprovar-se els pressupostos, com ja ha passat amb els pressupostos espanyols, aquí i allà. Practicar la política de no fer-se mal l’un a l’altre i gaudir de la simpatia i la interlocució del govern espanyol els uns i del nacionalisme responsable que mira de transformar Espanya, els altres.

De fet ja va passar quelcom molt semblant quan va plegar en Germà Obiols (Raimon Obiols home tant expressiu com Montilla, però apassinonant intel·lectualment...) i van posar un altre candidat perdedor, Quim Nadal, l’home de les mil vides, que sobreviu a Girona, a l’enfonsament del Carmel, al pitjor resultat en unes eleccions nacionals...

En Nadal ha sobreviscut, com sobreviurà en Montilla. Personalment no sé ni si arribarà a prendre possessió del seu al Parlament. És clar que en Montilla només ha estat l’eina per fer fora Maragall i perdre les eleccions. No és un líder de futur del socialisme català.

Personalment crec que, abans d’acabar la legislatura bé en Toni Castells, bé en Jordi Valls seran presidents del grup parlamentari dels socialistes al Parlament i en Montilla estarà rehabilitat en la política espanyola després d’haver acomplert amb la seva missió, petar-se en Maragall i permetre que Mas sigui president per a poder facilitar la revàlida per majoria absoluta de Zapatero a Madrid.

Gent de tos els colors m’ha comentat que aquesta teoria de la conspiració és força versemblant. Els esdeveniments polítics han anat avançant de manera indefectible en aquest sentit, sense que res ho pogués aturar.

Inclús aquest cap de setmana en Zapatero ha dit a en Montilla que respectarà aquells pactes que ell vulgui fer, talment com allò de “Pasqual: aprovaré la reforma del estatut que salga del Parlament de Catalunya!” d’uns mesos abans de retallar-lo, escapçar-lo i deixar-lo totalment irrecognoscible, el que havia aprovat el Parlament de Catalunya. Quina por les promeses d’en ZP...

Per això em molesta que demanin a ERC amb qui pactarà. Perquè no es demana a en Montilla si, en perdre, renunciarà a encapçalar el Govern de la Generalitat? Perquè no es demana a en Mas si, en cas de ser elegit, buscarà el pacte i la transacció permanents amb els socialistes aquí i a Madrid o si acceptarà un pacte no estable ni signat amb el Partit Popular? Perquè no els demanen a ells si volen pactar amb ERC?