La revolta dels vençuts

En Marc Durandeau va titular una cançó seva com El silenci dels vençuts. Aquest títol sempre m’ha agradat molt, la cançó també, tot i que fa temps que vaig perdre el cassette, la cantava abans de compondre cançons per gent com en Chayanne.

Doncs bé, silenci no, revolta dels vençuts és el què semblava que s’havia de produir i ja s’està gestant a Israel.

Entre el Likud, la dreta religiosa d’Israel, i el partit laborista han forçat al primer ministre Ariel Sharon a abandonar el partit. L’estratègia d’un home en la seva senectut personal i política que tendeix a cercar la pau al seu país li ha costat la militància que ell mateix va fundar ja fa molt de temps. El Likud duia temps debatent-se entre la radicalitat de Bibi Netanyahu i el pragmatisme que, amb l’edat i els nous temps, ha adoptat Sharon. Sharon ha considerat que no podia continuar com a primer ministre per un partit en el qual sempre tenia unes majories pírriques. El desmantellament de diverses colònies hebrees i la creació d’un nou estat a Cisjordània no poden dur-se a terme al mateix temps que fa equilibris al teu partit. L’estratègia del nou líder del laborisme israelita, Peretz, hi ha donat el cop de gràcia.

Diverses informacions periodistes anuncien que un altre vençut pot revoltar-se al seu partit, en Shimon Peres; i que aquest pot acompanyar Sharon en la seva aventura. Aquest sí que és realment el gran vençut de la política israeliana. Mai ha guanyat res. Només va poder governar quan Ytzhak Rabin fou assassinat. Ara, fa pocs dies, va perdre les eleccions internes del partit laborista per enèsima vegada.

No sé si aquestes decisions són fruit d’una vellesa aquí menystinguda i en altres civilitzacions molt preuada. La senectut en aquestes civilitzacions és sinònim d’experiència, temperança, pragmatisme, acord, pacte... De moment sembla que a Sharon el seguiran uns quants dipuats i que les enquestes avalen la seva decisió. Si hi sumem el valor que Peres afegeix a aquesta aposta, potser trobarem en Responsabilitat Nacional el nou gran partit d’Israel, tot i que s’hauran d’afanyar a cercar algun hereu, perquè molts anys com a líders ja no els queden...

A Catalunya seria estrany veure aixecar il·lusió i esperança una opció encapçalada per líders en la seva vellesa... més necara encapçalada per líders derrotats i vençuts... més encara si hi sumem ambdós atributs.