L’espanya eterna té un nom: Esperanza Aguirre

Molts conceptuen l’Espanya eterna pràcticament com un intangible. Com un pobre en un poble de l’Espanya interior als anys 50. Com el Cassen a Plácido (obra magna del cinema espanyol dirigida per l’austrohúngaro Berlanga).

Però no, si estigués en perill d’extinció no podria ser eterna, hi hauria una contradictio interminis. L’Espanya eterna és aquella que, tal com deia Machado

Castilla miserable, ayer dominadora,
envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora.
¿Espera, duerme o sueña? ¿La sangre derramada
recuerda, cuando tuvo la fiebre de la espada?
Todo se mueve, fluye, discurre, corre o gira;
cambian la mar y el monte y el ojo que los mira.
¿Pasó? Sobre sus campos aún el fantasma yerra
de un pueblo que ponía a Dios sobre la guerra.

Aquesta Espanya és l’Espanya d’Espe (ranza) Aguirre (& Newman), aquesta és l’Espanya que invita a donar canya contra els catalans, encara que sigui en el futbol; és aquella espanya per la qual Catalunya no és Espanya quan no convé i sí que ho és quan convé; aquella Espanya que amb pràctiques pseudo-democràtiques impedeix que diputats dissidents amb la seva línia política vagin a veure un partit de futbol.

Aquesta és l’Espanya eterna. La de l’Esperança, l’esperança que ens quedi perquè quedi lluny, molt lluny ben aviat.