John Kenneth Galbraith i l’OPA a ENDESA

John Kenneth Galbraith deia a Nicole Salinger a Introducción a la economía una guía para todos o casi que en la base está el interés personal de cada economista. La política es también fuente de desacuerdos. En los Estados Unidos tenemos economistas republicanos y economistas demócratas. Su compromiso político influye u orienta sus conclusiones. Yo mismo no he escapado a la regla. En períodos electorales me ha sucedido con frecuencia dar por buenas opiniones de algunos demócratas cuya ignorancia en materia económica era notoria.

Aquesta reflexió haurà de servir per plantejar-nos o reflexionar sobre eventuals motivacions extra-científiques o extra-econòmiques en l’estudi de l’economia.

Un exemple claríssim d’aquest fet que enuncia Kenneth Galbraith és l’OPA de Gas Natural a ENDESA. Si per una mateixa operació els uns agrueixen tècnicament que aquesta operació és nociva i d’altres que és positiva, és que aquí falla quelcom.

Més bèstia, però és que en Cañete afirmi que la decisió de la CNE sobre la OPA de Gas Natural mostra el grau de politització de l’organisme i de l’operació. Sobretot si fem cas del què avui indica un gràfic que, publicat al diari AVUI, indica quina és la filiació política de cada membre de la CNE.

Aquestes tonteries que diu el PP entren en la línia de les Paraules Màgiques de què parla el gran Ferran Sáez i Mateu. Deia ahir que com hem pogut arribar a un frau ideològic d'aquestes dimensions? Amb paraules màgiques col·locades estratègicament enmig de llargs reguitzells de fal·làcies, és clar! La dreta espanyola hereva del franquisme necessitava reinventar-se de totes passades, i això implicava la creació d'un nou llenguatge que -cal admetre-ho- ha funcionat com un rellotge. La bafarada d'anís de cantina militar que acompanyava l'expressió "por mis cojones" ha estat rellevada per una asèptica apel·lació al constitucionalisme; i el conegut "hábleme en cristiano" es pronuncia ara amb un deix cosmopolita que potineja la noció de drets individuals.

Doncs això, els hereus del franquisme no cal que utilitzin eufemismes. Si volen dir que no es fa pels seus collons, cal respondre’ls que sí, que es faràs pels nostres, de collons. Perquè negociar amb ells, amb aquesta Espanya eterna (que deiem ahir) significa posar tres coses damunt de la taula: Dignitat i valentia (com es dedica a anar repetint en Carod Rovira) i una altra cosa, aquella que sembla que impressiona als mesetaris àvids de testosterona.

Ja miraré de parlar en un altre post de l’article del Ferran Sáez Mateu, perquè no té desperdici, com la majoria dels seus articles.