Les mans netes, o qui paga mana...

Fa uns dies en David Madí, el shreiff de CDC, en una de les seves elocucions plenes de prudència, elegància i sentit d’estat, va afirmar quese sentia molt orgullós de pertànyer al partit amb més donacions anònimes i que animava a tothom a donar més i més diners a CDC.

Amb el seu tarannà i fines maneres invitava a investigar a ERC i PSC pels crèdits condonats.

Pel què fa al PSC, ningú no ha negat els favors de les caixes, pel què fa a ERC, el secretari d’organització d’ERC, Xavier Vendrell ja li ha respost. Ha ensenyat per enèsima vegada la comptabilitat d’ERC, l’ha presentada a tothom qui l’ha demanada i a qui no l’ha demanada i ha presentat un informe sobre els deutes adquirits per ERC d’ençà que ell s’ocupa de les finances d’ERC. A cap partit d’aquests que empren l’insult per debatre el finançament dels partits se li ha vist una actitud com aquesta. Aquestes són les mans netes d’ERC, ara només cal que els deixin que les puguin aplicar a tot l’espectre parlamentari, municipal, provincial... si a CiU i PSC els sembla bé.

Pel què fa a la sol·licitud de donacions, no sé on vaig llegir que es constatava que els partits que rebien més donacions eren els de dretes (per allò de les classes pudents) i els partits de govern. Si les dretes i el govern s’uneixen fa que en un partit català sigui el que rebi més donacions opaques en un estat set cops més gran que Catalunya.

Les donacions signifiquen gratitud. De fet així ho recull el propi Codi Civil (article 348), que diu que la ingratitud és causa de revocació de les donacions.

En Madí, al marge de dedicar-se a la campanya permanent i a provocar (com a principal argument polític i de país), hauria d’adonar-se que no pot anar dient als quatre vents que s’alegra de ser del partit que més favors ha rebut i el que més favors ha de pagar.

No s’adona que la política d’anar a Madrid a pagar els favors a base d’esmenes als pressupostos, de presències als consells d’administració d’empreses estatals... ja s’ha acabat? No s’adona que això ha dut dels més de setanta diputats a uns escassos quaranta-sis?

La independència dels partits polítics no és un tema per jugar-hi. La independència dels partits polítics ha de fonamentar la seva llibertat d’acció. El qui deu favors està lligat per la part menys noble del seu cos: la cartera.