La mística convergent

Diu la mística convergent que amb 11 anys Jordi Pujol va pujar amb el seu oncle i un amic d’aquest, al cim del Tagamanent, la contemplació de l’ermita destruïda, de les masies abandonades, i el comentari dels adults, «caldran molts anys per refer tot això». Segons la seva pròpia autointerpretació –que potser no és exacta, però és molt significativa–, aquell dia Pujol va intuir per primer cop la que havia de ser la missió de la seva vida: reconstruir Catalunya (extret de la segona pàgina d’un article de J.B. Culla a la revista Idees).

De fet quan l’any 2003 va convocar les eleccions al Parlament de Catalunya, des de la cima de l’Aneto amb amics i família digué: “Al Montblanc jo no hi penso pujar. Per a mi se m'ha fet tard per pujar al Montblanc”, al·ludint de manera críptica i amagada que ell ja no aniria més enllà en autogovern, tot i que podria haver-li agradat anar-hi. Cedia el testimoni a l’Artur Mas. Es recuperava la mística i l’emotivitat de la convergència de tota la vida, la convergència eterna, la del pal de paller i de fer país.

Personalment jo només puc dir que fa unes setmanes vaig passar amb uns amics pel Tagamanent i la gran diferència entre els anys 40 i ara era la ingent quantitat d’urbanitzacions malgirbades que s’havien anat assentant als volts del Tagamanent. S’han reconstruït l’ermita i les masies, però també s’ha destruït el paisatge. No sé si la mística convergent també té alguna interpretació metafòrica a aquesta realitat contrastable... No sé si entre la mística i la pràctica hi ha hagut una lleugera diferència...