Les enquestes menteixen, mai no et pregunten a tu

“Les enquestes menteixes, mai no et pregunten a tu”. Aquest va ser un dels lemes amb què el català (militant del PSOE de Madrid, per ser més concrets) va fer la campanya de les eleccions primàries per ser candidat del PSOE a la presidència del govern espanyol. Això era més o menys pels volts del 1999, quan els precandidats del PSOE eren un basc i un català afincats a Madrid. El director de la campanya fou l’inefable i conspicu Miquel Iceta, IZ pels amics.

Les primàries li van donar la raó. Va guanyar les eleccions i l’aparell sociata el va fer plegar tot i haver estat un líder parlamentari brillant (tot i que amb un recolzament del partit que o fou nul, sinó que el seu propi partit li va fer una campanya de desgast més dura que l PP). Les enquestes havien quedat en entredit, es van equivocar de mig a mig.

En Saül Gordillo comentava que pràcticament no coneix ningú favorable a votar afirmativament a l’estatut; als afusellaments de la Moncloa. Jo tampoc. Sopant amb uns amics áliens a res que faci tuf de política únicament n’hi havia un, mantenint la tònica de dur la contrària a tot i a tothom fins al punt de declarar-se del “partido”, que admetia estar disposat a votar a favor de l’afusellament de la Moncloa.

Amb tot plegat arribo a la conclusió que l’enquesta de La Vanguardia (diari de gran solvència sociovergent) d’aquest diumenge-dilluns és una gran farsa, una gran mentida al servei de l’amo. De la mateixa manera que cap barceloní creu que el líder més valorat de Barcelona sigui en Clos, cap persona amb un contacte més o menys directe amb la realitat pot concloure que l’enquesta és seriosa.

Fins i tot el líder d’esquerra Toni Soy ho ha posat de manifest en una reflexió blocaire. Per fer aquestes enquestes no val la pensa ni pagar-les.

Per cert, una vegada un professora de comptabilitat em va comentar que els diaris comptabilitzen les enquestes no a proveïdors (com pensaria qualsevol persona amb dos dits de front) sinó com a despeses en “publicitat, propaganda i relacions públiques”.

Conclusió: com el mariner de la calma, analistes polítics, no us fieu mai de les enquestes, fieu-vos del què respireu a la feina, a casa vostra, entre els amics...