Jordi Pujol referma el regionalisme de Convergència

Segurament és una de les meves dèries intentar acotar el sentit de les paraules d’acord amb el seu sentit etimològic. Això permet molt sovint veure com allò que alguns polítics proposen no conjuga amb l’apel·latiu que ells es donen a si mateixos: nacionalistes, socialistes, ecosocialistes, populars...

Ahir, el 29 de març d’enguany (en Puigcercós al Congrés en diria, amb un castellà quixotesc o cervantí, “ogaño”) l’ex-president Jordi Pujol va pronunciar una conferència sobre l’estatut on va desvetllar el seu pensament i el rol de Convergència.

“Començo per dir que el nou Estatut serà millor que el de 1979. Sensiblement
millor. Evidentment no serà el que el nostre Parlament va aprovar el 30 de
setembre, i que ha de seguir essent el nostre objectiu. Però serà millor, com
després explicaré”

“Vull fer notar una cosa. Ja sé que ara hi ha gent que es queixa que l’Estatut que s’aprovarà a Madrid introdueix canvis importants, a la baixa, respecte a l’aprovat pel Parlament. Ho entenc. I sabíem que poc o molt això passaria. Però era important que no fos el propi Parlament de Catalunya el que rebaixés l’Estatut. El Parlament havia de deixar clar què és el que realment volem. De Catalunya n’havia de sortir un projecte d’Estatut molt potent. Que no el puguem aconseguir a Madrid és una qüestió de relació de forces, no de renúncia. I així seguim tenint clar el nostre objectiu: l’Estatut del 30 de setembre.”

Es confirma, doncs, allò que ja he comentat uns cops, i ho confirma la persona amb més autoritat per fer-ho: CiU ja es deixa d’eufemismes, CiU ja no enganya a ningú i enterra el discurs de l’ambigüitat i abraça el regionalisme. CDC admet no desitjar un estat per Catalunya (independent, federat o confederat) sinó que assumeix com a idea força de la formació l’estatut del 30 de setembre.

Per tant, com també he insistit, hem de deixar de veure diferents sectors (sobiranistes, regionalistes, dels negocis...) que cohabitaven a CDC. Ara CDC és regionalista i ho reconeixen els seus líders en públic i en privat. I no és que ser regionalista sigui dolent o un insult. Ho són els bavaresos, ho és el president de Cantàbria i ho és en Labordeta. Ser regionalista és una poció en l’eix nacional com ser de dretes o d’esquerres o és en el social.

El que sí que és dolent i criticable és assumir un estatut descafeïnat, respecte del del 30 de setembre, per a poder mantenir un discurs de la reivindicació nacional durant uns anys més.

En Jordi Pujol acabava dient que “finalment tot això va a parar al Congrés de Diputats i per tant era molt important i delicat el treball a fer en aquest àmbit. I demà això es veurà clarament quan en Duran Lleida defensi la posició de CiU en el Congrés. Millor que el que jo pugui dir avui aquí ell deixarà clar el que de positiu té el nou Estatut”.

I avui en Duran ha deixat clar als sobiranistes que “l’estatut no és per quatre dies, ni quatre anys, ni vuit anys” i que CiU “serà lleial a aquest estatut com ho va ser al de 1979”, un estatut que “ni ´és inconstitucional ni trenca la unitat d’Espanya”.

De tant en tant em pregunto perquè la gent es trenca el cap per definir o qualificar la política de CiU si els seus dirigents són tan eloqüents.

Independentistes, sobiranistes de CiU: aneu buscant lloc que a casa no us hi volen.