Sobre l'aprovació de l'estaut (II)

M’ha agradat veure que en Josep Maria Aguirre té una opinió diferent de la meva respecte dels requisits procedimentals per a l’aprovació de l’estatut i que en faci una succinta explicació.

En la part política estic d’acord amb ell, però no en la jurídica.

La llei orgànica del resiferèndum tal i com la coneixem és el fruit d’un temps, la transició (aquell mercat de Calaf entre demòcrates esporuguits i militars i feixistes deprimits i prenostàlgics). Pel què fa als referèndums pels estatuts d’autonomia aquesta llei requereix l’aprovació de totes les províncies de manera individual amb una de vots afirmatius sobre els vots vàlidament emesos.

Això és així perquè es van conceptuar les comunitats autònomes com a unió de diferents províncies i, per tant, eren aquestes els subjectes que constituïen les comunitats autònomes. Tot sigui dit amb una manca de rigor i de precisió esfereïdors, en tractar-se d’un post que espero que no massa llarg i que no avorreixi més del compte.

És conegut el cas de Almeria, on el referèndum proposat va gaudir de l’aprovació de 8 províncies andaluses, però no d’Almeria. En aquest cas els polítics de torn van córrer a aprovar una excèntrica i aberrant llei orgànica 13/1980 per la qual es substituïa l’aquiescència de la província d’Almeria pel mandat d’una llei orgànica. Altres casos divertits d’accés a l’autonomia són València i les Canàries, però no vénen a tomb...

Explico això per entendre el context en què s’estableix en el seu moment la necessitat del concurs de totes les províncies de la comunitat autònoma que faci un referèndum per a l’aprovació inicial d’un estatut. En aquest sentit entenc que, políticament, és lògic que, un cop constituïda la comunitat autònoma en qüestió, la reforma de l’estatut no hagi de complir aquests requisits tècnics.

No estic d’acord, però, amb aquesta apreciació des del punt de vista jurídic. M’explico: si l’article 10 de la llei del referèndum diu que la modificació d’un estatut requerirà seguir el procediment que aquest estatut estableixi i, en defecte d’aquest es seguirà el procediment establert a l’article 9 de la mateixa llei del referèndum ens està dient que, en allò no determinant per l’estatut, residualment, de manera subsidiària, seran d’aplicació aquelles prescripcions aplicables a l’aprovació inicial.

La reforma de l’estatut està regulada pels articles 56 i 57 de l’estatut vigent, el de 1979, el de Sau (el que aviat votarem no serà el de Miravet, serà el de la Moncloa). L’article 56 diu que “La proposta de la reforma requerirà, en tot cas, l'aprovació del Parlament de Catalunya per majoria de dues terceres parts, l'aprovació de les Corts Generals mitjançant Llei Orgànica i, finalment, el referèndum positiu dels electors”.

Personalment, al meu entendre, l’expressió ”referèndum positiu dels electors” no és gens concreta, més encara a sensu contrari de la llei del referèndum, que concreta molt els termes de cada possible referèndum. Per tant em sembla que cal recórrer a aquesta per descobrir el procediment per a refrendar la reforma de l’estatut. I és aquí on, més enllà del què políticament es pugui considerar (estic d’acord amb en Josep Maria Aguirre i els serveis jurídics del Parlament) penso que, a dreta llei, cal l’aprovació a les quatre províncies del principat.

Per descomptat que les Corts Generals poden aprovar un pastitxo jurídic com el d’Almeria, però quedaria estèticament i políticament molt malament.

Per descomptat que l’estatut és interpretable i puc errar-me en la interpretació. Però és que si no ho interpreto així, em queda molt poc clar com s’ha de fer el referèndum. I el referèndum és objecte de llei orgànica, per tant, el què no digui l’estatut, només ho pot dir una llei orgànica, en aquest cas la llei orgànica del referèndum.

Per tant em refermo jurídicament en el què vaig dir ahir, tot i que entenc que políticament pugui ser inadequat. Si als nostres polítics també els sembla inadequat, que aclareixin al nou estatut com s’ha d’aprovar la reforma del propi estatut, que pels articles que hi ha fet, ja no ve d’una línia més... però el què no diguin, no poden pretendre que s’interpreti com li convingui a cadascú en cada moment.