La corrupció arriba a la pre-campanya i apunta a CiU i PSC

No hi ha campanya complerta sense acusacions de corrupció I aquesta pre-campanya comença forta i els mèdia ja han començat a esbombar acusacions a tort i a dret i a apuntar amb el dit a alguns membres de PSC i CiU; de CiU i PSC, els dos clàssics catalans en parlar de corrupció.

En Lluís Bou fa, avui, una excel·lent crònica relatant com s’han esdevingut i acompassat les diferents filtracions dels diversos casos de corrupció i quin paper hi ha jugat els mitjans de comunicació. Per exemple el paradigma del bon periodisme, El País i la SER, es va dedicar a propagar la informació sobre la relació entre la màfia russa i l’exconseller, número 4 de Mas, Fernández Teixidó el dia abans que es fes pública la relació amb els mateixos individus d’Eduard Planells, subdelegat del govern central a Barcelona, socialista, doncs. Per descomptat, la filtració sobre Fernández Teixidó ha eclipsat la sospita sobre la provitat del governant socialista. Ètica en la política i ètica en el periodisme; perquè polítics i periodistes sempre han estat dues espècies que es retroalimenten.

De l’Eduard Planells no se n’ha sabut gran cosa, doncs. De’n Fernández Teixidó sí. Que la cúpula de CiU la marginat i condemnat a fer sol, abandonat, lluny de la seu de CDC, una roda de premsa per desmentir-ho adduint que no coneixia la condició de mafiós del seu interlocutor. Algun cop m’han demanat què és pitjor, si la ignorància o la indiferència. En política, tant perillós és ser ruc com ser un corrupte. I el número 4 de CiU, o és un ruc o és un corrupte. D’això no n’hi ha cap mena de dubte.

La màfia russa, a més del socialista Planells i el convergent Fernández Teixió, sembla que també ha extès els seus tentacles a alguns alcaldes de la federació. Segons filtren alguns mitjans, la investigació policial podria afectar algun ex-president de la Diputació de Tarragona i alcalde del Baix Camp. Res confirmat, però tres sospitosos i tots tres amb càrrecs presents o passats molt rellevants en els seus partits polítics. Vaja, que no eren militants que anessin per lliure...

Al mateix moment, el Partit Popular ha dut a la fiscalia als socialistes de pagar summes sumes de diners a amics seus per fer informes copiats d’internet i, més encara, copiats d’altres informes que s’havien cobrat prèviament. I dic amic perquè resulta que Antoni Gutiérrz Rubí és l’amic de Miquel Iceta que realitza, al bloc del portaveu socialista l’apartat “Zona Web núm. 52 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.”

I mentrestant el PP, que mai no ha governat a Catalunya i, per tant, li resulta difícil corrompre-s’hi gaire, ICV i ERC, resten al marge gaudint de l’espectacle.

I em deixava el clàssic: Ignasi Farreres. No es pot parlar de corrupció a Catalunya sense citar Unió, Ignasi Farreres i els casos Treball i Turisme. Ara la fiscalia li demana 5 anys de presó. Però el cas és que, per ara, en Farreres encara no ha visitat el Trullo, Chirona, ni hi ha hagut de lluitar per una pastilla de sabó com ja ho va fer el responsable de la formació dels socialistes catalans, Josep Maria Sala, per l’afer de FILESA-MALESA i TIME EXPORT.

Podríem parlat de molts casos més per ambdós costats, però per ara no n’han sortit més. Encara... i esperem que no en morin més a Laos...

Llàstima que PSC-PSOE i CiU no van voler revisar la llei de finançament dels partits polítics tal i com va demanar ERC; tampoc van voler crear l’oficina antifrau com demanava ERC, també van estigmatitzar ERC per unes pràctiques que, conduents a un finançament independent dels donatius anònims i la generositat desinteressada o no de terceres persones, són plenament legals segons la fiscalia.

El festival ha començat. A veure si, un cop acabada la campanya, descobrim qui s’ha aprofitat més dels calés que els catalans paguem mitjançant els nostres impostos i que ells es comprometen a gestionar amb transparència i provitat.
I un cop hagin acabat de rebolcar-se pel fan de la corrupció i acabin dient “i tu més”, els catalans els puguem enviar a pastar fang.