El ministre – candidat

Són coses que deu tenir el poder això d’emprar-lo de manera que no respongui a la seva finalitat, a l’interès social en suma. En dret, de l’ús de l’administració i les potestats administratives per raons distintes de les que les fonamentes se’n diu desviació de poder i està prohibida per l’ordenament jurídic.

Doncs bé, en la nostra tradició (cultura si ho preferiu) política sempre hi ha hagut una figura que m’ha regirat les entranyes, la del ministre candidat (o la del conseller candidat en el cas català, que només s’ha produït clarament en el cas del conseller en cap Artur Mas).

Avui apareix la noticia que el ministre Montilla ha signat un conveni amb la Generalitat de Catalunya per fomentar l’ús del català en les noves tecnologies. No és matèria del Ministeri del Cultura? Òbviament aquesta subvenció, aquest dispendi de cabals públics per una finalitat tan encertada, no té altra finalitat que pal·liar el gir espanyolista del PSC.

Aquest ús barroer, però, d’un ministeri com a plataforma electoral no és nu en absolut, recordem, sinó, el ministre Jaume Matas, de Medi Ambient. Mai les Illes Balears havien estat tan visitades per un ministre de medi ambient, ni mai tantes coses havien tingut relació amb el Ministeri de Medi Ambient en les balears.

Repeteixo doncs, que de la mateixa manera que em vaig alegrar que el conseller candidat no guanyés, desitjo que els electors catalans penalitzin l’ús partidista que estan fent els socialistes en general i el ministre – candidat Montilla en particular de l’administració pública, és a dir, de tots, siguiem o no socialistes.