L'estatut de CiU

En Lluís Bou escrivia el 6 de desembre de 2003, en motiu de l’elecció de l’Ernest Benach com a president del Parlament, que aquest va finalitzar la seva intervenció parafrasejant Heribert Barrera, el dirigent d’ERC que va pactar amb Jordi Pujol la primera legislatura, amb el contundent crit de “Visca Catalunya lliure!”. Una expressió que va ser resposta a l’uníson amb entusiasme pels diputats de CiU, els d’ERC i fins i tot alguns de Ciutadans pel Canvi, segons es va poder comprovar in situ.

Ho recordava, també fa temps, en Jaume Bosch, l’home de Nacionalistes d’Esquerra (la resta ja són a ERC hores d’ara), a IC-V quan deia que els diputats d'ERC, amb la connivència de l'antiga UCD, van votar la investidura de Pujol. A canvi varen obtenir que Heribert Barrera fos nomenat president del Parlament i la promesa de reforma de l'Estatut. Jordi Pujol el 24 d'abril del 1980 va afirmar: "Vull declarar la meva intenció, com a candidat a la presidència de la Generalitat, d'iniciar el procés de reforma de l'Estatut dins el marc estatutari i d'acord amb el que diu la Constitució, en el curs d'aquesta legislatura".

Aquest ha estat i és l’estatut de CiU. Mai s’han pres la molèstia d’esforçar-se a fer un tomb a Catalunya, a canviar-ne el marc legal, per poc que fos. Ni quan tenien la clau amb PSOE i PP, ni quan no havien de pactar el PP, ni quan aguantaven i donaven oxigen a un PSOE impotent electoralment per la corrupció.

Ara que no manen, ara que critiquen el nou govern de Catalunya per espanyolista, ara es projecta des de Catalunya uns nova proposta d’estatut, un nou marc relacional amb l’estat espanyol basat en la bilateralitat. Ara diuen que això els sembla poc.

Què hauria passat, però, si ERC hagués triat per companya de ball a CiU? CiU hauria cercat un estatut de màxims com ha fet ara, empesa per la necessitat de rentar la seva imatge des de l’oposició? Doncs més que probablement n’hauria tingut prou amb un estatut de rebaixes (perquè sense estatut no pactaria amb ERC) que el PSOE li pogués aprovar. Perquè, si fins ara ni ho ha intentat, havent-ho pactat l’any 1980, havent sostingut els diferents governs espanyols, perquè hauria de pretendre-ho ara?

CiU ha tingut la sort de, des de l’oposició estant, haver pogut fer allò que mai no s’atreví ni s’atreviria a fer des del govern: desafiar l’stablishment madrileny. Ha pogut treure pit i netejar la mala imatge de 8 anys amb el PP pactant, entre d’altres coses, de no escometre la reforma de l’estatut. Ha jugat les cartes que tenia amb la intel·ligència i l’estratègia partidista de’n David Madí, però al mateix temps, els observadors de la política catalana que tinguin un xic de memòria hauran descobert que n’hi ha que, com diuen a Madrid s’arriman al sol que más calienta.