Divergència i desunió, mentre en Mas es reinventa a sí mateix per enèsima vegada

Avui l’e-noticies ja comença a parlar de les llistes municipals de CiU. Fan bé de començar-se a arremangar si pretenen no perdre l’única capital de província que encara els queda (Tarragona, on CDC i UDC es tiren els plats pel cap a veure qui substitueix a en Joan Miquel Nadal qui, tot i voler plegar per tornar a fer de diputat al Congrés, no s’atreveix a deixar l’alcaldia ni a renunciar a la candidatura per por del què els pugui caure al damunt). Un cop aclarits els casos de Barcelona i Lleida (en Trias ha corregut tant com ha pogut per a ser nomenat, pel què pugi ser; i a Lleida no crec que ningú qüestioni el president d ela Diputació de Lleida com a candidat, un dels pocs que les darreres eleccions va remuntar resultats per a CiU), els queda veure com arreglen el desastre de Girona. Fóra lògic que, no tenint-hi res a perdre, CDC deixés que Unió tingués una capital de província (un 25% de les capitals de província, com en la resta d’acords electorals CDC-UDC) on estavellar-se.

Queden com a capítols al marge els casos com Banyoles, on a última hora el president comarcal d’UDC va estripar la candidatura que CDC pretenia imposar unilateralment a UDC. No crec que siguin capaços de pacificar tots els casos on personatges antagònics políticament i social hagin de compartir llistes.

... i tot plegat el dia en què l’Artur pretenia reinventar-se a sí mateix. L’Àrtur (que diria en Trias) bo i dient que CiU no renuncia al full de ruta dibuixat a l’Estatut, però, potser no quedarà més remei que arribar-hi per etapes.

Ara resultarà que el qui havia de venir a redimir Catalunya dels impius espanyolistes del tripartit, vist que ara, a diferència dels darrers 25 anys, sí que hi ha un govern que aposta per aprofundir en l’autogovern seriosament i amb un nou estatut; ara fa de pragmàtic, de liberal, d’home d’estat i de negociador.

Sembla que els problemes del tripartit tapin els de CiU, però quan els grans opinadors d’aquest país (aquests que viuen de llegir el diari i comentar-lo al voltant d’una taula amb cafè i croissant) diuen que en Mas ha trobat la fórmula, ha trobat el to al seu discurs d’opositor amb vocació de governar, resulta que aquest canvia, bé per inseguretat bé perquè el to anterior no el convencia, bé perquè en Madí li ordena e contrari.

Aquell que, campió del nacionalisme, deia que a l’Estatut, o tot o res, ara diu que caldrà negociar-ho per etapes i es mostra partidari d’un estadisme de curta volada, com el de Tony Blair.

Potser espera fer com en Tony Blair, guanyar per absència de rival, per descomposició interna del rival.

Però per ara, de rival n’hi ha, i les enquestes de moment diuen que el partits del govern no cauen, demoscòpicament parlant. Potser és per això que en Mas canvia. Al final serà cert allò que deien fa anys d’ell, que era un candidat fet a cop d’enquesta i d’estratègia de mercadotècnia.

Fa temps vaig escriure un post on comentava que hi ha dos tipus de líders: els que quan es lleven saben què faran, perquè és allò que creuen i pel què s’han presentat, i estan disposats a mantenir-ho costi el què costi; i els que quan es lleven llegeixen les enquestes i canvien el seu discurs segons el mandat d’aquestes... talment com les pometes del pomer, que segons el vent d’on ve, veurem el pomer com dansa...