Qui crea el consens per reformar la constitució espanyola?

Sembla que l’adveniment d’una nova candidata a la successió del tron del regne d’Espanya ha provocat un allau de manifestacions favorables a la modificació espanyola.

Els catalans fa temps que ens trenquem les banyes cercant la forma de trobar-nos còmodes a l’estat espanyol. Hem inventat un lèxic propi de la matèria: governabilitat, encaix, fet nacional, problema català...

El príncep Felip va destacar que la reforma de la Carta Magna que equipararà els drets de la seva filla amb els d'un home obeeix a la lògica dels temps" i "al sentiment majoritari dels espanyols". No va voler parlar de terminis perquè, va dir, "els temps els marquen les Corts generals" i en elles es decidirà quin és "el moment polític".

És sorprenent i admirable veure com una joveneta acabada de néixer ja provoca el què els catalans portem anys i anys intentant i trencant-nos-hi les banyes.

El millor de tot és que, si fem cas a son pare i seguim la lògica dels temps, la institució de que ambdós representen no existiria. És a dir, el millor de tot plegat és que els representants d’una institució anacrònica aconsegueixen amb un part (que ha costat Déu i ajuda, i el sofriment de gran part dels súbdits del Regne d’Espanya) el què un poble no ha aconseguit ni amb vots ni amb Parlament ni amb democràcia.

Això realment representa i aclareix l’essència del Regne d’Espanya.