4 a traïció

Una de les coses que més em va agradar de l’aprovació del projecte d’estatut a Catalunya per part de CiU, PSC, ERC i IC-V-EUiA era la visualització del clam de més autogovern i d’un millor finançament de tot Catalunya (bé, del 90%, sempre hi ha minories autistes i extraterrestres).

La mateixa sensació de plaer polític em va produir veure els tres líders parlamentaris del principals partits catalans a Madrid. Amb tres tons diferents però serens, intel·ligents i complementaris.

La meva esperança era que en la negociació hi anessin representants del quatre partits catalans que van aprovar el projecte d’estatut plegats. Que es visualitzés una negociació entre Catalunya i Espanya, que es visualitzés un conflicte i un clam nacional a Catalunya. Però CiU va voler seguir l’estratègia de negociar per separat, com a l’estatut, per sortir a la foto sol. Aquesta ha estat l’estratègia de 23 anys de govern a la Generalitat, que Catalunya no negociï, que ja ho farà CiU en nom seu. Al PSOE li va anar que ni pintat per limitar una negociació entre l’estat i quatre partits polítics per separat.

Un altre inconvenient és que en la negociació que haurien pogut fer plegats els quatre grups en representació del Parlament de Catalunya no hi hauria hagut marge a maniobres bilaterals, no hi hauria hagut marge a la dissidència. És molt més senzill que PSC, CiU o ERC es despengin en una negociació bilateral que en una negociació unitària.

Aquest cap de setmana en Maragall ha hagut de fer unes declaracions que semblaven més de’n Carod que seves per marcar territori al sí del PSC i perquè al PSC tinguin les coses clares, tinguin clar quin és el model que defensen. Però fins on podrà aguantar Maragall?

Les negociacions a quatre bandes són com el joc de TV· dels sis a traïció. Són un constant nerviosisme a veure què fan els uns i què fan els altres. Cap dels quatre sap què ha negociat l’altre, no sap fins on han cedit o han deixat de cedir, no sap fins a quin punt els altres, per sortir a la foto primer poden arribar a cedir.

En resum, que la negociació a quatre bandes no m’agrada perquè no introdueix el conflicte Catalunya – Espanya en la negociació i perquè aquesta esdevé un joc de nervis entre els negociadors catalans, que donen tot l’avantatge a la part espanyola de la negociació.