Fer la pinça a ERC tot preparant un pacte?

En una de les poques columnes que no atacava a ERC que he llegit darrerament a un diari, en David Miró, no sé si per compassió cap a ERC o per què realment ho creu, raonava per on van, al seu entendre, les andanades que ERC està rebent darrerament, no només de la brunete espanyola, sinó que també de la brunete catalana.

No ha estat darrerament, sinó que això ja ve de força temps enllà, que ERC rep per totes bandes. Podria semblar lògic que ERC rebés del Partit Popular en la seva retòrica demagògica que tant agrada a Espanya, però no només, també rep per banda de PSOE i CIU. Recordem que, quan va destapar-se l’escàndol de Perpinyà, les declaracions més dures van ser, precisament, les d’Artur Mas.

Des que ERC va esdevenir partit de govern ha rebut. Des que ERC és el partit català que recolza el govern de Madrid ha rebut; i ara més que mai. Rep apel·latiu de partit sense cultura de govern, partit radical i extremista, partit imprevisible, partit crispador, que s’abaixa els pantalons...

El més curiós és que això ho diuen els que han causat la crisi del Carmel (CiU i PSC), aquells que no volen una oficina antifrau (CiU i PSC), aquells que mai no havien ni pensat en proposar un nou estatut (CiU i PSC)...

Tot plegat quan en el nou govern hi ha departaments que no funcionen i departaments que sí que funcionen... i ningú qüestiona que els d’ERC funcionin. Ningú qüestiona que els consellers Carretero, Bargalló, Huguet, Simó Solà i Cid estiguin fent una feina més que positiva.

De fet, fins no fa gaire, en Josep-Lluís Carod-Rovira era el líder més valorat de Catalunya inclús a les enquestes del CIS en l’època del PP. Ara ho és en Puigcercós, segons les enquestes del Govern.

Insinua en David Miró que aquestes invectives aparentment convingudes no són res més que l’intent de desqualificació d’ERC com a partit de govern per a preparar l’opinió pública de cara a una entesa PSC – CiU i PSOE – CiU. La Santa Espina ho comentava el 25 de novembre quan afirmava que ja s'havia pactat entre PSC i CiU que la força política que obtingui millors resultats en nombre d’escons tindrà la Presidència, mentre que l’altra formació es quedaria amb la Conselleria Primera. En el repartiment de conselleries encara no s’hauria entrat en detalls, tot i que s’apunta a quotes del 50% per a cada partit.

Que dos partits es posin d’acord per fagocitar-ne un de tercer és lògic i fins i tot comprensible des d’un punt de vista partidista, sectari; encara que no sigui un comportament democràticament exquisit. No sé, però, com ho digerirà l’opinió pública; encara que els opinadors professional ja ho estan promovent. El què sí que és trist és que tot això ho facin impúdicament en el moment de negociar el nou estatut i sense comptar que de llurs interessos partidistes en pugui sortir perjudicat el país (la nació?).