Senzillament, artistes

Aquesta matinada Michelle Bachelet ha guanyat les eleccions presidencials a Xile. Crec que tots ens podem sentir contents d’aquesta notícia, a Catalunya, dreta i esquerra havien demostrat les seves preferències. És agradable veure com, anys després d’una dictadura, els qui van ser assotats pel totalitarisme ara puguin haver recuperat la seva dignitat i tornar a governar un país que mai no haurien hagut de deixar de governar.

Ràpidament, els artistes progres de guàrdia (sempre hi ha progres de guàrdia a Espanya esperant a veure si hi ha algun lloc on treure el caparró i fer-s’hi una foto) van fer-hi cap. Van anar a Xile a recolzar a Michelle Bachelet. Van cantar i van declamar a favor de la democràcia i de la llibertat.

Divendres estava sopant amb uns bons amics i plegats ens preguntàvem, on eren aquests artistes i faranduleros defensors de la llibertat, la democràcia quan a Catalunya els fills d’altres règims totalitaris se’ns estan llençant a la jugular dia sí, dia també? Com és que no ens han vingut a defensar dels insults i les vexacions que ens verteixen els fills d’altres règims totalitaris? Com és que no han vingut a defensar-nos de Rajoy i Acebes (els que equiparen l’estatut amb ETA), del president del CGPJ (el de les sevillanes), de la cúria militar (en Mena i sus amigos), d’aquell inefable socialista que es proclama orgullós de ser (fill de) franquista (Bono) i dels seus col·legues federalistes?

Amb artistes així cada cop entenc més que quan encenc la televisió només hi vegi el Gran Hermano i les Menudas Estrellas...