Independentistes contra regionalistes: Brillant Partal

Avui en Vicent Partal ens relata la història política contemporània del principat amb un gran encert basant-la en les dues grans estratègies que han seguit els partits catalans: l’estratègia de CiU d’enfrontar els blocs formats, per una banda, pels partits autònoms i, per l’altra, pels partits amb obediència espanyola i; l’estratègia del PSC basada en enfrontar dretes i esquerres.

Fins a la data d’avui, aquests enfrontaments ideològics han estat els únics que s’han produït (en Partal hi afegeix, també, el tots contra el PP). CiU sempre s’ha beneficiat que a les eleccions catalanes, les nacionals, hagi prevalgut la distinció entre els partits d’obediència nacional i els d’obediència estatal. Entre els partits d’obediència nacional, CiU hi és el partit hegemònic. El PSC s’ha beneficiat que en les eleccions municipals i estatals ha prevalgut la confrontació entre partits de dretes i partits d’esquerres. I el PSC és el partit hegemònic en el bloc majoritari, les esquerres.

En Partal acaba dient que, finalment, pot néixer un nou camp de batalla entre els partits estatals: el camp entre regionalistes i independentistes.

Després dels afusellaments de la Moncloa (a l’estatut, no els de’n Goya) i de l’esclat ciutadà del 18 de febrer s’obre una nova divisió, la dels qui en tenen prou amb la conllevancia i els qui no. Entre els partits que no qüestionen l’estructura jurídica i política heretada des de la transició (en paraules d’avui de l’Hèctor López Bofill) i els partits que sí que la qüestionen.

Un cop CiU, PSC i ICV han beneït un estatut light, que no qüestiona aquestes estructures, queda ERC com a única partit que sí que que les qüestiona i pot, per tant, encapçalar un dels pols en què podria entendre’s la política catalana: l’independentista, el sobiranista, el nacionalista o com vulguin dir-li.

ERC, doncs, ara ha de decidir si vol liderar un espai polític propi on pugui ser hegemònica, hereva dels catalans que no volen agenollar-se més, que no volen seguir amb el peix al cove i que van sortir a manifestar-se el 18F, independentment del partit que sentissin. ERC liderararia, així, un espai polític, cosa que mai ha fet.

Això potser provocaria unes eleccions immediates que traurien ERC del govern i retornaria l’apatia de la sociovergència a Catalunya deixant ERC amb més de 23 diputats als bancs de l’oposició, havent liderat el bloc independentista i amb un futur electoral més que positiu. Si no ho fa, però, ERC al cap d’un any haurà de viure unes eleccions (perquè toquen, perquè el temps no és relatiu, el temps és absolut i, si no hi ha un cop d’estat toquen eleccions d’aquí un any llarg) on, havent traït moltes de les il·lusions que s’han dipositat en ella, donaria pas, igualment, a una sociovergència que els seus artífexs ja estan teixint, escalfant els bancs de l’oposició amb un nombre de diputats molt més reduït.

Per això PSC, ICV i CiU tenen tant d’interès en el sí d’ERC; per això és tant senzilla de prendre l’opció d’ERC. És fàcil de decidir, però no de mantenir, perquè com veiem aquests dies, les pressions són moltes. El dubte és: serà capaç ERC de mantenir el cap fred i mantenir la millor decisió que pot prendre per interès propi i per interès de país?