Quelcom es mou a CiU?

No solc escriure posts a aquestes hores... però llegint el post d’avui d’en Jaume Ciurana m’han vingut ganes de fer un segon post. Em Jaume Ciurana és regidor de CiU a Barcelona, diputat provincial i president del Consell de Districte de Sarrià Sant Gervasi, de Barcelona... vaja, que no és un qualsevol...

En Jaume Ciurana, entre d'altres coses diu que:

• L'èxit esclatant de la manifestació hauria de servir per que els que decideixen les estratègies de CDC i d'ERC
• CDC s'ha de fer preguntes, [...] una de les que s'ha de fer és si és possible fer una manifestació d'aquestes característiques sense que bona part dels assistents siguin persones que conformen la seva base electoral natural
• ra, el que ERC i CIU haurien de ser capaços de fer és de canalitzar aquesta expressió popular en un sentit positiu envers el comú denominador que ambdues formacions comparteixen
• Estic d'acord en que la negociació bilateral i el trencar la unitat dels partits catalans va ser un mal negoci[...] (en resposta a un comentari)

Des de la formació del tripartit no havia vist, llegit o escoltat paraules com aquestes, que contenen una certa d'autocrítica (a més de certa dosi de crítica a ERC que, per habitual i perquè no és el què ve a tomb no he reproduït). Des de Mas i Madí no havi sentit veus discrepants dins de CiU amb una mínima rellevància (és a dir, que no compto els euroconvergents pel no).

És possible que de dissidències en sentim cada cop més. Moltes són les possibles raons d'aquestes dissidències, algunes:

1. És possible que CiU comenci a perdre la cohesió interna fruit de la incomoditat que els pactes de la Moncloa provoquen en els sectors més catalanistes de CiU?
2. Com diu en Jordi Sànchez diu, avui a El País, que alguns líders deuen estar meditant com de gran va ser el seu error per dedicar-se a negociar pactes en les seductores estances del poder polític espanyol.
3. Molts militants de CiU perceben com cada cop estan més lluny del seu electorat tradicional, un electorat que podria coincidir amb el perfil social dels manifestants de dissabte.
4. La afició de'n Mas a fer seguidisme del PSOE és cada cop més aguda i, no només molesta als seus militants, sinó que col·loca al partit en una situació incòmoda: la de la supeditació als socialistes que tant havien criticat a ERC i que semblava que els donava rèdits demoscòpics.
5. La supeditació al socialisme provoca que ERC cada cop se senti més lliure per fer un discurs netament catalanista i deslligat de dependències estatals i, el què té més mèrit, fer-ho des del govern.
   

Sí, sembla que alguna cosa es mogui a CiU... i és que cada cop tenen més motius per estar procupats. Tota la estratègia d'oposició feta en hores de brain storming amb costoses enquestes i papers fet pels politòlegs més importants del país llençats a la borda perquè ERC va decidir que deia que no i que 600 entitats van decidir der que no i que moltes persones (en Ciurana diu que el nombre no importa, que fou un èxit) van decidir que no... i sense tantes enquestes ni tants estrategues joves i agressius com els Madí, Homs, Pujol Ferrussola, Vives... van dir que no persones normals, el què en Pujol sènior en deia la bona gent d'aquest país.