Tres nits més tard: un nou catalanisme?

Tots els blocs que solc llegir, o gairebé, han parlat, valorat i comentat La Manifestació. Jo no ho havia fet, només n’he comentat alguns aspectes tangencials i, bàsicament relacionats amb les reaccions dels partits polítics que no hi convocaven.

Sense cap mena de dubte, aquesta és una de les grans manifestacions de Catalunya. Com la manifestació contra la guerra d’Irak, la contrària a l’Europa del capital, la contrària a ETA i a l’assassinat de l’Ernest Lluch, la contrària al Pla Hidrològic... Com que Catalunya no pot convocar referèndums perquè és inconstitucional (com tantes coses boniques de la vida), podem considerar que aquestes manifestacions vénen a ser quelcom similar a un exercici d’autodeterminació emocional.

La manifestació d’aquest dissabte, a més, lluny de ser una manifestació publicitada (recordem que els telenotícies van explicar els recorreguts de les manifestacions de’n Lluch, contra la guerra...), recolzada políticament (Lluch, contra la guerra, PHN...) va ser una manifestació silenciada, nascuda del boca a boca i dels pasquins que ens donaven o ens trobàvem als carrers. Lluny de ser una manifestació amb els manifestants de tota la vida, era una manifestació diferent.

I en això rau la diferència. Aquesta manifestació era la manifestació de les persones que no solen manifestar-se, dels que no hi són els 11 de setembre perquè no tenen una militància pètria, de la massa crítica, els de tota la vida, que han anat fent i han anat rebent les envestides a Catalunya amb resignació cristiana o, si més no, amb paciència.

Aquesta gent de tota la vida, però, sembla que ha dit que en té prou. Aquesta manifestació sembla ser el començament d’un canvi en la mentalitat de grans segments de la societat catalana. Una societat catalana que sembla farta de renúncies, atacs i menyspreus. Farta d’una manera de fer política basada en la confrontació entre uns amos del país que no són tals. Farta de la negociació del país.

Amb això no pretenc justificar que sigui una societat farta de CiU, tampoc del PSC, en favor d’ERC. Vull dir, senzillament que es tracta de la positivització d’una societat farta que es negociï la dignitat del país a les seves esquenes, la suficiència de les seves butxaques de matinada i el futur dels seus fills en un consell d’administració. L’error de CiU, de PSC i d’ICV ha estat no veure aquest sentiment de cansament de la política que s’ha apoderat del nostre país i permetre que aquesta manifestació es pugui resumir en un retret a l’afusellament de la Moncloa de l’estatut del Parlament, al pactisme de les renúncies de CiU, a l’espanyolisme desacomplexat del PSC-PSOE i al servilisme d’ICV.

Òbviament aquestes eren raons també de la manifestació. Però el fet que únicament ERC hagi convocat als seus militants i simpatitzants a aquesta manifestació; que hi hagin assistit els seus líders i que ERC hi hagi posat el múscul de la seva organització al servei; això fa que aquesta manifestació s’hagi visualitzat com una crítica oberta a CiU, PSC i ICV. Si únicament un partit hi convocava, si tots els seus consellers i líders i eren presents... quin era el lògic titular?

Les manifestacions sempre són contra quelcom, perquè anar contra uneix i cohesiona molt més que anar a favor d’una mateixa cosa. Sinó que ho demanin a Bismarck, que no va aconseguir la unitat alemanya fins a trobar un enemic comú. En aquest cas l’enemic ha estat l’estatut afusellat a La Moncloa en una sobretaula de 7 hores a les estances del poder espanyol.

Ara ERC haurà de saber ser mereixedora de la responsabilitat d’encapçalar un nou catalanisme desacomplexat, lliure de peatges i de servituds, valent i capaç de mirar-se Espanya i el seu govern cara a cara, que no es vengui per un plat de llenties o un consell d’administració, que sigui digne representant d’un poble català cada cop menys acomplexat i menys temorós, que ja no en té prou amb vells esquemes i amb velles pràctiques.

ERC haurà de fer-se mereixedora de la dignitat i valentia que en Carod esgrimia en les campanyes electorals.

Els altres hauran de suar molt per recuperar la dignitat i la valentia que han perdut en aquesta manifestació. Dignitat i valentia, però, que molts militants d’aquestes formacions no han perdut.