L’autodeterminació quotidiana

L’estat espanyol és un estat nouvingut a la democràcia. Tot just fa 30 anys que el dictador va morir al llit pacíficament i que, sense ruptura democràtica de cap tipus es va fer una transició amb els propis actors de la dictadura com a protagonistes, amb les pròpies persones d’escassa sensibilitat democràtica com a actrius d’una transició que s’ha venut com a modèlica.

Aquesta sensibilitat democràtica s’ha acabat palesant amb un sistema polític on la participació és poc menys que escassa. Cada quatre anys es vota. Ja està.

Fa força temps, quan jo estudiava, un cop vam anar al Parlament a veure un sessió i l’ara famós Joan Ridao, quan els periodistes acreditats al Parlament de Catalunya el premiaven com a diputat més treballador de la cambra, estava presentant una proposa de llei a trametre a les Corts (espanyoles): que les comunitats autònomes poguessin tenir la capacitat de convocar referèndums. Com a via cap a la independència proposava, també, que aquests referèndums poguessin tractar sobre temes no contemplats per la constitució i que, de prosperar, fossin vinculants.

Òbviament les Corts van dir que no.

Més enllà de les eleccions quadriennals quina capacitat de participació en afers públics (dret constitucional segons l’article 23 de la constitució espanyol) hi ha? Cap

És a dir, més enllà dels assumptes d’estat en els quals cal fer una consulta popular, no hi ha res sobre el què es pugui consultar la població, lluny de tradicions més participatives i amb una tradició democràtica més intensa com als Estats Units d’Amèrica, Itàlia, Suïssa...

Per tant la nostra manera de participar políticament, la nostra autodeterminació quotidiana és, necessàriament, les manifestacions. Per això, perquè en aquesta cutre democràcia ja ho hem plebiscitat, ja podem dir-ho ben alt: Som una nació i tenim el dret a decidir.