L’abraçada de l’ós amorós o “a por ellos, que son pocos y cobardes” (Loquillo)

A començaments de la legislatura molts diaris espanyols qualificaven a Carod-Rovira tal i com Juan Ramón Jiménez ho feia a Platero, "... era así peludo, suave, blando como si fuera de algodón, que no lleva huesos". Aquest era el paral·lelisme que alguns empraren per denotar la dolçor i delicadesa de les seves formes i la contundència dels seus fets... i sembla que els temps els donen la raó. Sembla que els temps duguin les coses al lloc on ell les esperava.

Quan després va optar per entendre's, ell i ERC, amb els socialistes per impulsar un govern autodenominat catalanista i d'esquerres ERC va declarar a alguns analistes que una de les voluntats d’aquesta entesa era la de, a curt termini, nacionalitzar una esquerra que mai no havia estat nacional i, a llarg termini, normalitzar el mapa polític català fent que hi hagi dos partits hegemònics: la dreta catalana (CiU) i l’esquerra catalana (ERC) i PP i PSC com a partits més petits.

CiU va plantejar-ho com un complot judeo-massònic per acabar amb la federació. Aquest clima de tensió en certa mesura ha ajudat a clarificar i a delimitar la frontera electoral entre ERC i CiU. Aquesta frontera es va acabar de perfilar el 14 de març de 2004, a les eleccions que va guanyar sorpresivament ZP. La frontera electoral menys clara, més desdibuixada és, doncs, per ara, la del PSC.

La primera de les dues raons del tripartit, nacionalitzar l’esquerra a curt termini, va quedar palesa amb la proposta de nou estatut per part del tripartit i l’entrada del PSC a un camp de joc, un discurs, que fins aleshores havia estat patrimoni d’ERC i de CiU en exclusiva.

La segona de les dues raons era l’alternativa a la primera. L’allunyament socialista de l’estatut del Parlament i la recuperació del llenguatge més estatalista i jacobí, juntament amb la posició de força d’ERC contra els afusellaments de la Moncloa i el clam de la manifestació del 18 de febrer els ha fet perdre la centralitat del catalanisme política i els ha resituat en el centralisme i en la dependència orgànica de tota la vida.

Aquesta resituament, un cop establerta la centralitat de la política catalana en el debat de l’estatut, de les competències i del finançament fa que els socialistes perdin pistonada davant l’esquerra no dependent de Madrid. Sinó, de què no haurien fet els socialistes que en Maragall destituís en Carretero? Com hauria, ERC, jugat tant fort per en Carretero i tant poc per en Carod? Si els socialistes s’haguessin sentit forts haurien forçat la sortida i provocat unes eleccions. Però... no els quadren els números... i comencen a córrer enquestes apòcrifes molt positives per CiU i ERC. D’aquesta manera es confirmaria l’abraçada de l’ós amorós als socialistes o l’aforisme del peix peti que es menja al gran. De manera que, en contra del què deia CiU del pacte tripartit, l’espai polític català sortiria reforçat en unes noves eleccions.

Un dels exemples més clarificant és el dels elogis de José María Sanz, més conegut com a Loquillo, a Puigcercós, de qui diu que per president no li agraden ni Pujol ni Maragall, que prefereix en Puigercós.

Per tant, amics d’ERC, ja sabeu, com diria el propi Loquillo, “a por ellos, que son pocos y cobardes!!!”