Quatripartit contra ERC i a favor de les retallades

Ja ho va dir Bismarck en unir Alemanya: per posar-se d’acord, el millor és trobar un enemic comú (en aquest cas els austríacs). Aquests dies recuperem la millor estratègia militar, que és també la millor estratègia política, i tornem a veure que la unitat d’acció és el millor mètode per posar “prietas la filas” és atacar l’enemic comú.

En aquest cas l’enemic comú és ERC, els amics que la volen batre són CiU, PSC, ICV, PP i els seus apèndixs mediàtics.

Dos exemples fefaents han estat la carta financera d’ERC i les declaracions a La Vanguardia del conseller Joan Carretero.

El primer, cronològicament parlant, va ser un intent del sicari Barbeta de perpetrar una destitució periodística del conseller més molest del govern al qual ràpidament va apuntar-s’hi el hooligan socialista Xavier Vidal-Folch un cop llegit el bloc del Miquel Iceta. En Carretero en va sortir reforçat i ERC també.

El segon ha estat la no renovació d’uns nois de Joventut. Resulta que, essent ERC l’únic partit que no rep cap donatiu anònim i, tal i com fan el PSC i ICV (com a mínim, i em consta que CiU també) cobren una part progressiva (com més es cobra més es paga, com a la declaració de l’IRPF), és el partit que apareix a la premsa amiga com a extorquidors de càrrecs públics. Com diuen al Busot, si fos cert el què aquests dies ha corregut a la premsa i els 50.000 funcionaris d’ensenyament, els assistents socials, els professors universitaris, els treballadors dels albergs... paguessin l’impost revolucionari d’ERC, ERC no caldria que es presentés a les eleccions, podria comprar el país directament.

És curiós veure com els aspirants de torrebruno s’han acarnissat per unes pràctiques que ells mateixos practiquen. Deuen patir per la seva supervivència política i econòmica, ara que ja no surten a cap foto ni notícia...

I a què es deuen tantes pressions? Doncs al fet molt simptomàtic que fins i tot CiU ja reconeix en públic que el desastre que en Mas i en ZP no va ni amb rodes i que el referèndum a què caldrà sotmetre’l pot tenir uns costos elevadíssims per aquells qui volen vendre el país per un fotografia i quatre càrrecs. Vaja, que estan nerviosos.

De moment el pobre de’n Carod ja ha caigut víctima de la pressió, en un atac de cor. Esperem que la resta de dirigents puguin resistir la pressió del quartipartit CiU-PP-PSC-ICV i els seus sicaris (...i mai més ben dit, pobre Carod...).

I ara que els amics quatripartits ja estan a punt i tenen "priets la filas" els podem recordar aquell càntic falangista:

Prietas las filas,

recias, marciales,

nuestra escuadras van

cara al mañana

que nos promete

Patria, Justicia y Pan.

...i ens donen un estatut que ni pàtria, ni justícia, ni pa...