El finançament d’ERC segons Miquel Caminal i Badia

La saga Caminal i Badia és extensa. És una rica família barcelonina que ha donat diversos prohoms al nostre país: un catedràtic de ciència política militant del PSUC i admirador de Joan Comorera (Miquel), un convergent ex-secretari d’organització de CDC, regidor a l’ajuntament de Barcelona, director del Liceu i director de la CCRTV (Joan) i el delegat del Síndic General d’Aran a Barcelona (Francesc de Paula).

Bé, anem al gra, quan jo era estudiant de primer de dret ella era el meu professor de introducció a la Ciència Política (de qualsevol cosa en fan ciència, vaig pensar...). Era i és un brillant professor. Un dia quan estàvem fent el tema de partits polítics vaig anar a una tutoria per resoldre uns quants dubtes i vam acabar parlant del finançament dels partits polítics. Em va sorprendre molt l’afirmació que va fer aleshores: “ERC és un partit que ho tindrà molt difícil per sobreviure, és un partit pel qual les quotes de militància representen tres quartes parts del seu pressupost”. Jo, innocent, vaig pensar que si ERC era un partit que estava a l’oposició, no sabia d’on havia de treure els diners sinó...

Òbviament no feia referència a corrupció, entenc que es referia a una situació (la de l’any 1996, que ja tinc una edat...) en què ERC percebia poques subvencions (moltes se les va endur volant el sis ales cap a CiU, on va retrobar-se amb Hortalà) per part de Parlament, Congrés. Ajuntament de Barcelona...

Feia referència, doncs, a les minvades possibilitats d’un partit fonamentat únicament en la força física i econòmica dels seus militants en l’era de la globalització i la comunicació. Suposo que és aquesta cultura política que fa que ERC sigui un partit una mica diferent i on el valor del compromís i la corresponsabilitat del projecte compartit sigui molt més important que en altres partits on la cultura de la militància és escassa i la del càrrec, imperant.