A favor del no, en contra del vot marginal i compromès: el nul

Quan hom atribueix la definició de marginal a quelcom sol fer-ho amb un to pejoratiu. Jo hi faig tot sovint. No és, però, el cas, avui. Segurament si agafés el Coromines o el Fabra m’explicarien que el significat de l’adjectiu marginal és molt més ric. No els consultaré, però avui m’agradaria emprar aquest adjectiu en el sentit etimològic del terme: que resta al marge d’allò habitual, majoritari; minoritari.

La democràcia és un joc, un sistema polític, quantitatiu, no qualitatiu. Guanya aquell qui arrossega més vots a casa seva i no qui fa reflexionar més als seus. Prima, doncs, la quantitat sobre la qualitat, si se’m permet. Valen més dos vots incondicionals i irreflexius que un vot meditat, temperat i reposat. La democràcia, doncs, s’oposa a sistemes oligàrquics, elitistes, aristocràtics...

En el cas d’un referèndum, doncs, on les opcions són dues, a tot estirar tres: sí, no i blanc, pretendre votar una altra cosa, pretendre votar nul, és ser marginal, és pretendre quedar al marge de la majoria en democràcia, en el joc de les majories. És condemnar-te a perdre per avançat.

Perquè? Doncs molt senzill, perquè el vot nul és, per un costat, el vot més reflexiu, més meditat i més inconformista. Per l’altre, el més militant i escàs. En summa, el vot més escàs i més conscient; però en el joc democràtic tant hi fa, guanya qui aplega més sensibilitats en una papereta. I no és el mateix agadar la primera papereta que trobes al col·legi electoral que dur la teva papereta de casa o escriure la teva papereta al propi col·legi electoral davant dels teus veïns, el botiguer i el director de l'oficina de La Caixa que t'ha de concedir la hipoteca.

El malestar per l’enèsima subjugació a Espanya, el malestar a la vexació de la decisió presa pèl nostre Parlament es pot expressar democràticament de moltes formes: amb un vot en blanc, sense votar, amb un sí resignat, encadenant-se als col·legis electorals... però és, sense cap mena de dubte, al voltant d’un no que pot reunir més gent. Perquè és més senzill agafar una papereta amb un no al col·legi electoral que escriure-hi la llista de la compra o “som una nació” o “busco presidenta de mesa per a amistat i el que sorgeixi”.

El vot “no”, doncs, és el que més possibilitats té per aglutinar el descontentament entorn a l’estatut, fer electoralment notori un malestar amb l’enganyifa que l’espanyolista i demagog de’n ZP i el regionalista i demagog de’n Mas ens han endossat.

S’ha posat de manifest al llarg d’aquestes setmanes veient com un eventual no d’ERC posa extremadament nerviosos a certs líders polítics catalans, fins al punt que en Mas va arribar a dir que hi havia possibilitats que el referèndum no tirés endavant.

Si ERC i la societat civil organitzada acaben demanant el vot nul, jo creuré que és un error, perquè aquest nul no crec que pugui amassar una quantitat de vots que palesin el malestar que es va posar de manifest el 18 de febrer.

Si demanen el vot nul i hi ha més de 300.000 vots nuls admetré que vaig errar el càlcul, tot i que mantindré que hi hauria hagut més de 300.000 vots no més. Però mentrestant aquests dies he anat llegint articles de’n Salvador Cardús, mails oberts de Vilaweb i molts més que no recordo demanant el vot no. Perquè nul? Perquè resignar-se amb menys del què et toca?