Es crea un nou estat a Europa: canviem els mapes i les fronteres!!

Ahir i avui tots els diaris i tots els blocs en van plens. A Europa hi ha un nou estat que, a més, ha estat reconegut per la Unió Europea.

Més enllà de l’èpica dels sentiments, les il·lusions i un cert romanticisme, aquesta notícia, i m’agradaria dir aquestes, però no n’hi ha tantes com per a poder generalitzar, m’alegren i m’emocionen perquè demostren una cosa inaudita en el nostre món: que els estats s’han de sotmetre a les necessitats de les persones i no les persones a les necessitats dels estats.

La indissoluble unitat dels estats, la inalterabilitat de les fronteres, la incapacitat de modificar allò vigent em desplauen. M’incomoden aquelles persones que no s’atreveixen a mirar-hi més enllà dels seus propis ulls, que no s’atreveixen a acceptar processos democràtics per a mutar, per a transformar estats.

A la plaça a Antoni Rovira i Trias de Gràcia hi ha una placa en homenatge al brillant arquitecte i urbanista que li dóna nom on, a més d’haver-hi el dibuix del projecte que es va imposar per a la construcció de l’Eixample barceloní abans de la tupinada que va imposar Cerdà, hi diu que “el perfil d’una ciutat és fruit del temps més que del traç de l’arquitecte” (le tracé d’une ville / est oeuvre du temps / plutôt que d'architecte). I això és normal, és la conseqüència lògica de l’adaptació de la realitat a les necessitats humanes, a la mesura humana.

Les fronteres, en canvi, són més fruit dels capricis de la història i dels polítics que de les necessitats dels qui hi habiten. Són més fruit dels capricis d’un temps llunyà que de les necessitats del temps proper.

És il·lusionant veure que encara queden estats i ciutadans capaços de creure en la democràcia i en la seva capacitat per canviar unes fronteres que els fan més difícil desenvolupar-se lliurement com a ciutadans.

Molts comentaristes han volgut diferenciar la realitat catalana de la montenegrina adduint raons històriques els uns i raons diverses, estranyes i incomprensibles els altres. Jo puc estar d’acord que són realitats diferents, però únicament perquè al nostre país encara hi ha molta gent que no sap veure-hi més enllà d’unes fronteres antigues, que no sap abstraure’s d’uns mapes antics per pensar i descobrir quins són els mapes i les fronteres més útils per a sí... i també d’un estat incapaç de reconèixer la diversitat encara que la vesteixin de rosa fluorescent i l’hi col·loquin al davant.