Estatut, ells sí. El sí generacional dels qui defensenels seus privilegis amb dents i ungles

Davant l’allau de manifestacions de la societat civil en contra d’aquest estatut, ha aparegut una iniciativa, Estatut, jo sí. No em sorprèn ni qui recolza la campanya ni com s’ha realitzat aquesta.

La massa crítica d’aquesta iniciativa són les ments benpensants del país, aquella generació que va fer la transició quan tenia entre 20 i 40 i que ha viscut d’aquesta afortunada condició.

Aclareixo, aquesta generació és la generació que es va trobar, acabada una guerra, amb un país per fer. Són aquells que ni van fer la guerra ni van haver de fugir. Són aquells que, un cop mort el dictador es van trobar un país verge de comunicadors, pensadors, empresaris, catedràtics... Aquesta és la generació que ens va fer la transició i ens va fer el marc legal en el qual ara vivim. Aquesta és la generació de la constitució, de l’estatut, de la LOFCA... També és la generació que ha guiat el nostre país fins avui. És la generació que no va acceptar el concert econòmic per a Catalunya perquè no era modern (sic).

Aquesta és la generació que s’ha enganxat com una paparra al poder i que ha perpetrat, molt sovint des d’una mediocritat aclaparadora, que la generació més ben preparada que ha tingut el nostre país en tota la seva història es nodreixi de becaris, professors ajudants, juniors, assistents, estudiants perennes...

Aquesta és la generació que no desitja cap canvi, que pretén continuar igual que sempre, que evitarà de deixar el poder amb totes les seves forces i seguirà venent el país per poder continuar vivint del cuento.

Els qui acabada la guerra i la dictadura van sortir dels amagatalls on estrbaven per ocupar el poder, ara es revolten per què els qüestionen l’statu quo. S’ajunten i exigeixen que s’escolti la seva veu, encara uns anys més, encara unes renúncies més, encara uns sous i uns euros més, encara uns consells d’administració o unes càtedres més...

I tot sense pudor, sense amagar algunes de les vergonyes que en Vicent Partal ens descobreix. Per exemple que aquesta iniciativa pretesament transversal del catalanisme polític està acollida, hostatjada, pel mateix servidor que la web del PSC, la de COM Radio, La Malla (sobre la qual hi ha un brillant article al Busot), el diari de’n Sopena elplural... i altres webs de la kale borroka sociata.

Vaja, que cada cop tinc més clar que el no, no ha de ser només un no conscient, valent i polític, també ha de ser un no generacional contra la plaga dels qui ja ens van vendre el present i ens volen vendre, també, el futur.

...és comprensible que tots aquests prohoms de la Catalunya de sempre que fins ara s’han representat a sí mateixos com a políticament renyits (Raimon Obiols, el Guti, Narcís Serra, Miquel Roca...) s’uneixin contra els qui els qüestionen a ells i a la seva gestió. Però ells ja són grans, i han de plegar.
_____________________
Per cert, està molt bé la comparativa que en Josep Maria Aguirre fa d’alguns articles dels estatuts català i andalús.