El pacte Mas – ZP es va complint inexorablement: avui Pasqual Maragall confirma la supeditació de la política catalana als designis de Madrid. I demà?

Un estatut i Catalunya adormida a canvi de la presidència de la Generalitat. Zapatero està confirmant que ha passat de Bambi a tauró sense deixar de somriure; això sí, perdent uns quants cabells i canviant de pentinat mitja dotzena de cops, cosa que ha dut de corcoll als seus assessors.

Fa unes hores el president Pasqual Maragall ha fet pública la seva renúncia a intentar revalidar la presidència de la Generalitat. Ha fet complir el destí que Mas i ZP havien escrit per a ell.

El pacte entre Mas i Zapatero incorporava que Zapatero serviria el cap de Maragall en una safata de plata a Artur Mas per tal que aquest fos president de la Generalitat. És a dir, que els socialistes renunciarien al seu millor candidat per a facilitar arribada de Mas al poder... i renunciar al teu millor candidat a Catalunya i renunciar a governar a Catalunya perquè en ZP governi tranquil·lament significa tant com subordinar el PSC al PSOE i Catalunya a Espanya.

Amb el Pacte del Tinell els socialistes a Catalunya havien de governar a Catalunya amb ERC i ICV i, per tant, havia de participar de Catalunya i del catalanisme, lluny de la seva cultura política fins aleshores. Però això, ni CiU ni PSOE, no ho han resistit. Han preferit tenir uns socialistes aliens a Catalunya, han volgut tornar a fer del primer partit polític del país (guanya totes les eleccions en vots) un partit aliè a Catalunya i les seves institucions d’autogovern. Han volgut retornar el socialisme a l’espanyolisme.

El preu doncs, per a CiU ha estat acceptar un mal estatut per a Catalunya i per als socialistes petar-se a en Maragall... i recolzar-se mútuament i tapar-se les vergonyes aquí i a Madrid. Recuperar l’oasi on l’aigua estancada gairebé hi put i on res no es qüestiona ni es debat, res no canvia ni evoluciona.

I Montilla és qui haurà de fer la llastimosa feina d’una candidatura electoral que no tindrà cap altre objectiu que recolzar a Artur Mas com a president. Montilla és un home de partit. Primer renúncia a Cornellà pel partit, després renuncia a la Diputació de Barcelona pel partit i ara renuncia a un ministeri pel partit. Tots els partits voldrien homes com Montilla... El Partit dels Socialistes Catalunya és un gran partit, llàstima que el seu objecte polític no sembli ser Catalunya. En canvi, l’objecte polític de Catalunya sé que sembla ser Catalunya, no renuncia a res i vol tenir-ho tot al preu que sigui.

El pacte de la Moncloa es va complint inexorablement.

I a principis de l’any vinent, quan Núria de Gispert, com a presidenta del Parlament de Catalunya, cridi a votar a José Montilla en l’elecció del president de la Generalitat, aquest respondrà, bé Artur Mas, bé abstenció. Permetent que tot torni a la calma de sempre, a la plàcida decadència, al “dolce far niente” polític català.

Com va recordar-nos en Joan Laporta citant el Guepard de Lampedusa, “han hagut de canviar moltes coses perquè tot torni a ser igual”.