No vaig veure el debat, estic tip de la campanya, votaré que NO

Hi ha una cosa d’aquesta campanya que em treu de polleguera: els partits polítics. Sembla que estiguem en plena campanya d’eleccions al Parlament o al Congrés. Hi ha mítings, hi ha espots electorals, hi ha debat entre els principals líders dels partits polítics amb representació parlamentària, hi ha anuncis electorals a la ràdio, a la televisió, a la premsa...

La veritat és que tot això m’atipa. Es tracta d’un referèndum i no d’unes eleccions parlamentàries. No es tracta de veure qui pot governar millor o qui pot desacreditar millor, es tracta de saber si hem de refrendar un projecte positiu, neutre o negatiu. D’eleccions polítiques amb llistes electorals de partits polítics ja en tindrem els mesos d’octubre (Parlament de Catalunya) i de maig (eleccions municipals). No cal anar atipant al personal...

Ahir, quan vaig arribar a casa i vaig encendre el televisor vaig veure que feien un debat electoral i vaig pensar diverses coses: com és que encara permeten que en Cuní aparegui a la televisió, no el volen al zoo? Montilla, de Madre i Maragall l’han espitxat i l’Iceta ha esdevingut el líder del socialisme català? Vaig apagar el televisor i em vaig posar a llegir (en Groucho Marx tenia tota la raó del món quan deia que el televisor és una gran eina educativa...)

Si aquests senyors tenen la lícita aspiració de ser presidents de Catalunya (Iceta, ets el líder socialista?), no poden fer de venedors d’un estatut al mateix temps. És allò de tocar campanes i anar a la processó. Vendre allò que tu has fet o negar allò que tu no has fet. No és que aquests senyors no tinguin credibilitat, és que no són les persones idònies per a explicar l’estatut. Perquè s’hi juguen massa i corren el risc de no ser objectius, perquè del resultat del 18J els en depèn el futur.

Les persones idònies per a explicar l’estatut són, per tant, els membres de la societat civil. Aquells qui coneixen i hauran de viure l’estatut. Aquells qui el poden valorar des de la independència o des de la tranquil·litat de no jugar-se el seu futur laboral.

I és en aquest sentit que em plau descobrir que per una plataforma pel sí (Estatut, jo sí, la plataforma de col·locats de la sociovergència de tota la vida), han aparegut infinitat de plataformes crítiques (Plataforma pel dret de decidir, Economistes pel no, sindicalistes pel no, perquè votem no, la campanya pel no...)

D’aquestes diferents plataformes pel no m’ha agradat la “perquè diem no”, dels homes que van protagonitzar la transició i que, des de punts de vista totalment diferents diuen que no. En són membres en Josep Benet, primer candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya del PSUC, historiador, ex-senador més votat en les primeres eleccions, ex-combatent republicà... en Paco Candel, que considera que el nou estatut no suposa les eines per integrar els nous catalans (o els novíssims, segons ho mirem), la Montserrat Carulla, en Josep Vallverdú, en Trinitario Rubio...

També m’agrada veure uns sindicalistes pel no que lluny de les centrals sindicals que viuen de les subvencions ens diuen que el projecte de reforma d’estatut no assegura unes condicions dignes per als treballadors catalans.

M’agrada veure també els economistes pel no, únics economistes no finançats per les generoses subvencions del conseller Castells, que neguen les bondats del finançament pactat a La Moncloa.

No m’agrada, doncs, l’excessiva politització d’una consulta que hauria d’estar presidida pe debat i la informació plurals. Però veient les iniciatives de la societat civil, silenciades per una premsa que cada cop sembla més una novel·la de fantasia que un recull d’informacions verídiques, cada cop tinc més clar que aquest no és un bon estatut i que cal votar que no.