Agustí Colomines o el catalanisme tolerant

Em fa l'efecte, i ho lamento, que hi ha un catalanisme freak que, a més d'ignorant, és radical fins a l'amenaça i les desqualificacions contra els col·legues. Potser és la veta carlina que no s'han sabut espolsar del damunt certs republicans. Però retornem a les raons que van empènyer la meva amiga a no adherir-se al Manifest pel Sí a l'Estatut.

Escric això ara que plego de veure Àgora, tip de tants cutres i feliç de retrobar l’Anna Sallés, una persona amb la qual tinc algunes diferències, però li reconec les neurones, la humanitat i la capacitat d’enfadar-se amb raó. L’Anna Sallés em reconforta amb la humanitat mentre en Colominas em torna a treure de polleguera. Mentre l’Anna és una pija d’esquerres que no va dient qui és i què fa, en Colomines és un trepa ressentit que ens plantifica a la web de UNESCOCAT un currículum de 56 pàgines. Entre nosaltres, només un trepa pressumptuós amb síndrome d’inferioritat pot tenir la falta de rubor, vergonya i sentit comú per mostrar orgullós un currículum així.

En Colominas crec que és germà d’en Joan Ramon, d’un dels primers blocaires del país, aranista consumat i també amant dels currículums.

Però vaja, el què no deixa de sorprendre’m és la frase que he col·locat al capdamunt de l’anotació. Frase extreta d'un article publicat encara avui a les pàgines d'opinió del diari AVUI. Aquest sectarisme d’una persona pública diu molt poc a favor d'ell i fa preveure molt poc de futur a allò que ell predica, com la unitat del catalanisme. Admeto que en algun post o en alguna conversa entre cerveses puc haver fet comentaris tan poc edificants com aquest, però mai els escriuria en un diari ni els faria en públic.

Hi ha dos tipus d’opinadors, els que opinen i els que fan campanya. En el catalanisme, uns basteixen ponts entre els principals blocs del catalanisme, els altres els enfonsen. Alguns exerceixen d’intel·lectuals (com en l’espanyolisme ho fan els Carreras, Espada, Boadella...) i d’altres en són.

En Colominas no passa de ser un incendiari amb aspiracions político-socials i intel·lectuals útil a certes estribacions d’un catalanisme caduc, burgès i decadent que practica en política nacional allò que només els burgesos es poden permetre en llur decadència despreocupada: el dolce far niente.