Estat de setge mediàtic

Avui, com cada dia laborable, anant a treballar he comprat el diari. Avui, però, he començat llegint els esports. En Nadal ha guanyat el seu partit a París i apunta a la seva segon victòria a Roland Garros.

Les pàgines de política em tenen tip. No perquè no m’interessi l’actualitat política o desconfiï dels intrèpids periodistes. N’estic tip perquè en aquesta campanya electoral pel referèndum hem passat de la tergiversació i la manipulació habitual en qualsevol mitjà de comunicació al simple estat de setge periodístic, mediàtic.

A voltes dubto si a part de mi i dels blocaires habituals hi ha algú més que pretengui votar que no. Llegeixo el diari i no en trobo ni rastre. El Partit Popular ha desaparegut (ja entrarem en la seva desaparició mediàtica) i sembla que ERC es dediqui a parlar del tripartit i no del referèndum de l’estatut i de la seva aposta pel no. Òbviament jo em debato sobre si els d’ERC són ximples o és que els mitjans de comunicació actuen al marge de la realitat. Miro la seva pàgina web i comprovo que és la segona de les possibilitats (al marge que molts segueixin creient que no s’han tornat ximples sinó que ja ho eren).

Fa uns dies la Mireia va dir que en l’acte convocat per la Plataforma pel dret a decidir a la plaça Catalunya hi havia sis mil persones i que la resta era pornografia (les dades oficials deien que n’hi havia unes dues o tres mil). Els diaris van optar per no parlar-ne o per veure-hi un fracàs estrepitós de les forces del no. Aquest cap de setmana uns trenta joves de CDC han desplegat una bandera estelada a la mateixa plaça de Catalunya. Eren una trentena i han rebut portades dels diaris de major tirada i han rebut qualificatius de “com una onada independentista pel sí” (potser els comparaven amb la difunta Jurado y la seva ola). Sobren comentaris i/o comparacions.

Vaja, que la realitat publicada i la realitat real (demano que se'm perdoni la tautologia) cada cop tenen menys relació i es debaten en una relaciódialèctica gairebé onírica.

El Periódico fa poc va rebre la seva dosi: van posar a dirigir-lo al germà del portaveu del govern socialista. L’AVUI ha rebut la seva: el professional (tot i que a voltes hi discrepi) Albert Sáez l’han plegat i, interinament, abans no arribi un altre professional, i tenen al hooligan i mercenari Vicent Sanchis com a amo de tot. El País i La Vanguardia no necessiten canvis, ja tenen tot el què els cal.

Solució: llegir els esports, ara que no hi ha futbol...