Albert, jo que no em sé ni em vull periodista...

m’agradaria dir-te a tu, que et saps i et vols periodista, dues coses respecte de les teves ombres d’AVUI:

Primera.- Comparteixo plenament la teva primera afirmació. L’espanyolisme, el nacionalisme espanyol, mai hauria trencat files en fer front comú al catalanisme. Ni el PP ni el PSOE no han criticat Guerra per haver passat el ribot a l’estatut del Parlament. El PP i el PSOE van pactar la llei de partits, s’han negat a publicar les balances fiscals de Catalunya...

Les diferències entre ERC i CiU són diferències antigues i de mal resoldre. Tenen origen en el menyspreu de Pujol a ERC abans de pactar amb el PP i es mantenen amb el pacte tripartit. Ningú ha fet res per evitar-ho. Tenim un país (suposo que de nació ja no en podem parlar) de fireta, acostumat a la política petita, a la política de curta volada dels titulars i a no veure-hi més enllà d’una campanya electoral. I sinó a l’estatut em refereixo. Quin militant del catalanisme pot dir-hi sí, sinó és per la immediatesa mediàtica? Per la política espúria del culte a la imatge, als mèdias més enllà de cap altra aspiració.

Segona.- Les afirmacions que fas sobre en Colomines em semblen gratuïtes.

Sincerament no crec que fessin referència a mi. Com bé titulo, ni sóc ni em vull periodista. M’agrada la meva feina i m’agrada dedicar una estona de tant en tant en bolcar idees, emprenyades, propostes... en això que en el seu moment a Catalunya coneixíem com a DIP (diaris íntims i personals), per tant quan dius que el que s’escriu aquest dies sobre l'historiador Agustí Colomines com a president de la plataforma Estatut Jo Sí em semblen només ignomínies, encara que s'amaguin en les escombraries digitals autoqualificades de periodisme; dono per descomptat que no ho fas per mi.

Tot i que no rcec que et puguis referir a mi, jo vaig publicar un post, una anotació, sobre en Colomines. Crítica amb ell. I repetiré el què en vaig criticar i m’hi reafirmaré. Perquè ell ha decidit ser un personatge públic, ell ha optat per deixar l’equidistància que d’antuvi l’havia caracteritzat per esdevenir assot del què ell sembla qualificar amb una elegància digna de la teva crítica com a “catalanisme freak”. Ell ha optat per ser ariet i no intel·lectual, no pont de trobada. Ell ha optat per ser tertulià i opinador, no home de reflexió i opinió. Ell ha optat per deixar l’equidistància necessària del catalanisme política que, en un moment antic, va semblar que volia abraçar. Ell ha optat per ser un personatge públic i, per tant, susceptible de crítica sempre que no s’entri en la seva vida íntima i personal. I no hi penso entrar, però no m’estaré de criticar aquells personatges públics que cregui criticables i em vingui de gust criticar.

1.- Vanitós. Ell ha optat per ser personatge públic. Ell ha tingut la manca de modèstia de posar a la xarxa un currículum de 56 pàgines (en una entrevista de treball em van dir que el què passa de 3 pàgines és sobrer) on deu explicar om va fer pàrvuls i deu citar tots els articles erudits que deu haver publicat a qualsevol diari, revista o full parroquial. Ell ha deixat l’equidistància per a ser ariet d’un color polític, per a ser una quota d’intel·lectual d’un partit mancat d’intel·lectuals. La vanitat no és una opció, és una condició. Ecoltar-se en alguns casos és un plaer i un vici, és el seu cas.

2.- Sectari.- Albert, al teu mateix diari hi ha comentaristes exquisits. Per exemple en Salvador Cardús, que proper a ERC no deixa de ser-hi crític; i aquesta crítica lliure i reflexiva és el què el fa vàlid, interessant de ser llegit. Per exemple el lúcid i sempre interessant Ferran Sáez, que quan no està d’acord amb els seus escriu sobre el sexe dels àngels i no justifica allò injustificable. Ell en canvi, lluny de l’elegància dels anteriors, en Colomines es dedica a la kale borroka dels opinadors, titllant de freak al primer que li passa pel davant. Jo mateix admetia al meu post que aquesta és una expressió que puc dirigir a més d’un en un bloc anònim o amb uns amics fent una cervesa; però que assumeixo que és una expressió que, per poc edificant més val no dir en públic, perquè desqualifica més al qui la diu que al qui la rep. Potser en Colomines busca les adhesions i els odis més per les formes que per allò que cada cop sembla que li costi més de dir. Més per l’estètica que per l’ètica.

3.- Ignomínies.- “incendiari amb aspiracions político-socials i intel·lectuals útil a certes estribacions d’un catalanisme caduc”. M’hi refermo convençut en titllar-lo d’incendiari útil. Em refermo en el catalanisme caduc. Em refermo en les seves aspiracions.

De totes maneres, tot i considerar-te un bon periodista (t’he comprat algun llibre), no crec que tinguis cap mena d’autoritat moral per qüestionar res del què es publiqui a la xarxa. El diari que encara ara subdirigeixes (i al qual estic subscrit) és la vergonya més gran del país per publicar articles de’n SSalvador SsoSStreSS. De primer el vaig creure provocador, i el llegia. Fa molt temps em vaig cansar del verb amargat i furibund i de la mala educació d’un articulista i ex-col·laborador de Crónicas Marcianas que es la deshonra d’un bon diari.

Em saben greu, doncs, les teves ombres. No crec que siguin justes. Crec que les has fet des de l’estómac i no des del cervell. Perquè si fossin fetes des del cervell, cada dia tindríem ombres semblants. Diuen els cenacles opinadors d’aquest país que aviat seràs víctima dels nous amos del diari AVUI. No sé si és cert o no. En qualsevol cas et desitjo sort.