Els animals ja tenen el seu menjar, senyor

Els animals, com deia un conegut anunci publicitari, neixen creixen, es reprodueixen i, amb Cucal, moren. Els animals tenen unes funcions naturals limitades i intrínseques a la seva pròpia naturalesa. No necessiten res més perquè no són més i no necessiten més.

L’home (i la dona) són éssers diferents, perquè en ells es manifesta la raó i la irracionalitat, la força i la feblesa... em podria allargar, però no pretenc fer ni sociologia ni filosofia barata. Però en l’home es manifesta la voluntat com element determinant de la seva personalitat. Ho deia l’avi del president quan al Comte Arnau deia que “seràs roure, seràs penya, seràs mar esvalotat, seràs aire que s'inflama, seràs astre rutilant, seràs home sobre-home, perquè en tens la voluntat.” És a dir, que la condició humana, ja per l’avi del president, en ple romanticisme, era la voluntat de ser. Ho diu la Santa Espina amb allò de “som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol”.

Doncs ara, tot i que volem ser, no ens deixen. Políticament i administrativament, un estatut que no reconeix a Catalunya com a nació ni li permet decidir sobre res transcendent ens condemna a tenir un tractament infranacional, el què en el símil anterior diríem ser una bèstia: no tenir una estructura que permeti fer, voler i decidir.

Podrem voler ser, en tant que persones, però les estructures administratives que bastiran Catalunya seguiran incapacitades per a poder voler ser com a nació, com a poble. Les nostres estructures administratives seguiran incapacitades per a tenir un bri de personalitat pròpia i seguiran subjectes a la voluntat i als designis d’Espanya.

Si s’aprova el projecte de reforma de l’estatut de 1979, Mas i Montilla podran anar a veure al seu amo, ZP, a dir-li: Senyor, els animals ja tenen el seu menjar. I seguirem sent una colònia amb uns administradors que no manen ni decideixen, que es limiten a administrar...