La sociovergència que arriba...

Fa uns dies vaig fer un post sobre els eventuals pactes post-electorals i un altre sobre la candidatura de la Montserrat Tura. Alguns comentaristes van opinar que el que els semblava més factible era la reedició del pacte tripartit. Jo crec que no, ja he anat comentant que el què em sembla més factible és la sociovergència. Enlloc de respondre-ho comentari per comentari ho faré en una anotació/post.

Hi ha dues premisses, gairebé apriorismes, que d’entrada no crec que qüestioni ningú. Primera, que el pacte Mas – ZP no és un pacte circumstancial o conjuntural, és un pacte estratègic i de futur i; segona, que en Pasqual Maragall és un home incòmode per al socialisme oficial.

El pacte Mas – ZP per l’estatut era un pacte que debilitava, i molt, a Maragall i reforçava a en Mas i era, també, un mal pacte per Catalunya, però bo per als seus protagonistes. No obstant això, el pacte Mas – ZP no liquidava del tot a Maragall, perquè no hi havia ningú per a substituir-lo. Calia un recanvi digne.

Personalment crec, i pel què m’ha arribat per persones terceres es confirma, és que el pacte incloïa quatre compromisos secrets dels socialistes a en Mas a canvi del seu vot favorable:

Primer.- La promesa a Mas que feien plegar en Maragall, el candidat socialista més ben valorat i amb més possibilitats de guanyar en les eleccions. D’aquesta manera en Mas, tenint les eleccions més senzilles de guanyar s’avindria al pacte i els socialistes es desempallegarien de Maragall. Aquest compromís satisfeia a les dues parts.

Segon.- El compromís que el candidat amb més diputats fos el president de la Generalitat, és a dir, obviar el sistema parlamentari i assimilar la Generalitat a un sistema presidencialista, la gran dèria de Mas.

Tercer.- Polaritzar la campanya posant com a única díada possible a CiU o al PSC amb tripartit, eliminant del mapa, per tant, opcions com ERC o ICV.

Quart.- Recolzament acrític de CiU al govern socialista i a l’estatut.

Sota aquestes premisses el PSC ho ha tingut molt senzill: per desempallegar-se de Maragall només podien fer-ho portant el pes més pesat del socialisme després de Maragall: Montilla. I així ha estat. Com vaig comentar, la idea socialista és mantenir un cert catalanisme progressista i diletant, que fins ara encarnava Maragall, amb una Montserrat Tura de número dos que actua com a defensora de Maragall i del catalanisme del PSC, ja que a Montilla aquest paper li és de difícil interpretació.

Un cop passades les eleccions si, tal com es preveu des de Ferraz i Nicaragua (seus socialistes) en Mas és president de la Generalitat, en Montilla podrà tornar a l’executiu de Madrid.

Per tant, si tot surt com ho han parit les ments sociovergents, en Montilla haurà fet un viatge d’anada i tornada de la manera que tant agrada a l’aparell socialista: sense qüestionar allò que és millor pel partit, sense pensar què és allò que prefereix personalment: amb vocació de servei als seus, al seu partit.

Per tant, com he dit en diverses ocasions, parafrasejant a Lampedusa, hauran hagut de canviar moltes coses perquè tot segueixi igual.