El metro del Carmel li el metro de Jesús

Molts diuen que la política és un estadi de la vida, una etapa de servei públic i d’altres coses per l’estil per denotar que no és llur professió, perquè en tenen d’altra, de professió. Per altres, la política és una professió, una dedicació, la seva feina, allò que saben fer. Però com a feina, és una feina ben diferent de les altres i és que fer les coses bé o malament no és garantia d’èxit ni de fracàs professional, ni tampoc tot el contrari...

Als Països Catalans en tenim dos exemples ben clars. Dos exemples, a més, pràcticament idèntics... deu ser que els Països Catalans encara existeixen...

Un exemple (Exemple 1) és el de Joaquim Nadal. Diuen que és catedràtic d’història, però això talment ja deu haver passat a la història perquè la majoria dels seus alumnes ja deuen estar jubilats. Des que fa d’alcalde de Girona, de conseller multimediàtic, apagafocs i portaveu del Govern que a classe el deuen trobar a faltar.

Fet 1: En Quim, just arribar a la conselleria d’obres públiques, ell que és historiador, va decidir que calia canviar el traçat del nou metro que s’estava fent a Barcelona.

Fet 2: Conseqüència: túnel avall, pisos avall i un munt de gent a l’hotel, al psicòleg, al psiquiatra i munts de diners per indemnitzar sense que ningú denunciï al Govern.

Estalvi: Si s’haguessin fet alguns estudis s’hauria estalviat sofriment i diners públics, a part del temps que el metro trigarà de més a més.

Conseqüència: En Quim Nadal, com que deu resultar tan bon conseller i la conselleria li queda petita, assumeix les funcions de presidència que el defenestrat Bargalló va heretar del defenestrat Carod:

Lliçó: Que se t’enfonsi un túnel t’ajuda a promocionar-te laboralment? Com a norma general no... però a voltes sí...

Un altre exemple (Exemple 2) és el que abans d’ahir va tenir lloc desafortunadament a la bonica vila de València, terra de falles, taronges, paelles i, sobretot, de falleres. Allí tenen de conseller d’Infraestructures i Transports un tal José Ramón García Antón (aquí els pares de la criatura van tenir gràcia i van fer un rodolí).

Fet 1.- Fan un metro a València, com a tota ciutat que es preï, moderna i dinàmica. També tenen la ciutat de les ciències i les arts i moltes altres coses. Com que fer totes aquestes obres és molt car i cal inaugurar-les totes (tal i com es van inaugurar tots els trams de 100 metres del transvasament de l’Ebre en el seu moment) calia estalviar per algun costat. I segons sembla i es desprèn de la premsa, van estalviar en mesures de seguretat i en formació dels conductors (el devien ensenyar allò de “para se un conductor de primera acelera, acelera...” i els devien regalar 50 fitxes dels autos de xoc)

Fet 2.- Aquest metro s’estampa sota el túnel de Jesús. Va al doble de la velocitat adequada i no frena ni pel conductor ni per les mesures de seguretat. 41 morts, diversos ferits i traumes diversos.


Fet 3.- La Generalitat Valenciana anuncia que s’avançarà a l’empresa del metro i a les asseguradores i que pagarà 60.000€ per mort (deu ser la cotització a dia d’ahir...) per evitar denúncies i mals majors. Psicòlegs, traumes, pasiquiàtres, desesperació i vides (les unes mortes i les altres amputades per les morts terceres)...

Conseqüència.- El propi conseller diu que no és moment de parlar de responsabilitats ni de mesures de seguretat. No sembla que pretengui plegar ni que el vulguin destituir*.

Lliçó: Et descarrila un metro, et moren 41 persones i com si res. Vas fent declaracions i rodes de premsa. Com si no anés amb tu el pollastre.

Conclusions als dos exemples:

Conclusió 1.- Els metros estan predestinats a estampar-se. És una conseqüència natural de la vida i no se’n pot culpar a ningú. És una llei que es compleix inexorablement

Conclusió 2.- Hi ha certs polítics (en aquest exemple, tant socialistes com populars) que tenen més barra que el Bailèn 22 i que costa més desaferrar-los de la poltrona que arrencar-los quan juguen a arrencar cebes.

Conclusió 3.- En política no es pot dir que hom s'ha equivocat ni quan hom se n'adona, i cal aprendre que, en equivocar-se, cal treure pit i dir als altres: "I tu, més!" (bo i parafrasejant Salvador Cardús).