L'ocàs dels líders

No... no em refereixo a la selecció espanyola. Van perdre a mans d’un català i ja són a casa, van tornar-hi amb la cua entre, però això no és l'ocàs dels líders, no eren líders de res.

L'ocàs dels líders és la conclusió de l'entrevista de la Mònica Terribas ahir al president Maragall de fa uns dies. Tot sigui dit, gran entrevista per la periodista i pels realitzadors. Mai no s'havia parlat tant d'aquest gènere periodístic vingut a menys i mai no s'havia valorat la realització d'una entrevista com s'ha fet aquests dies.

Fa uns anys a Catalunya hi havia un colla de líders més o menys carismàtics que defugien de les cotilles dels seus partits. Líders amb idees pròpies i ritmes propis. Intel·lectuals més que gestors.

I ahir va quedar clar que aquesta espècia de polítics s'ha extingit. Enterrat Pujol, superats Ribó, Benet, Barrera i tota aquella generació, només quedava Maragall. Maragall ja és enterrat.

Potser quedava en Carod... ja veurem si sobreviurà més andanades mediàtiques...

Alguns han volgut veure, amb encert, que amb la desaparició de Maragall, desapareix l'antipujolisme i, per tant, el pujolisme. Que entrem, en fi, al postpujolisme. Però més enllà d'això, deixem una era de lideratges inqüestionats per entrar en una altra amb uns dirigents sòlids, ben preparats i bons gestors, però que no emocionen ni són capaços de vorejar la fina línia que separa l’exabrupte de la genialitat.

Aquest és un debat que fa anys va haver-hi a Espanya. Plegaven González i Guerra (de la primera línia política, que no mediàtica...), plegava el dinosaure Fraga (de la política estattal, nod e l’autonòmica), plegava Suárez, Anguita... i donaven pas a uns líders més grisos: Zapatero, Aznar, Llamazares...
La majoria d’ells són els líders d’una transició que hem trigat massa a jubilar...