L’error d’ERC
ERC ha estat, històricament i tradicional, un partit reactiu, un partit que ha viscut sempre en contra de tot: contra Espanya, contra el Partit Popular, contra els governs de la Generalitat de Catalunya, contra els governs de torn de Madrid...
Entrar al Govern de la Generalitat havia de demostrar que, més enllà de proclamar la utopia des de l’oposició, ERC també era capaç de gestionar-la des del govern. Entrar al govern li havia de donar la pàtina de partit radical en el fons, però capaç d’actuar de manera moderada i de governar de manera responsable i ordenada. Com diria en Sellarès, amb sentit d’estat.
Aquesta voluntat d’aparèixer com un partit d’ordre, menys reactiu i menys opositor li ha fet empassar-se gripaus i li ha fet guanyar-se complicitats. Una mica de tot. Talment com aquest bloc, ha hagut d’anar fent la viu-viu...
Aquest pactisme i aquesta moderació, però, té uns límits. I resulta de cabdal importància saber quan es superen aquests límits.
L’entesa entre el líder de l’oposició al Parlament de Catalunya i el cap del govern espanyol, no superava cap límit. Era una baixada de pantalons del líder de l’oposició davant del cap de govern espanyol, res més.
El límit el van sobrepassar els socis de govern d’ERC en assumir com a propi allò que havia negociat el cap de l’oposició del seu propi govern enlloc de la representació del Parlament de Catalunya. El van sobrepassar quan van obviar les fidelitats de govern per assumir la retallada.
En aquest moment ERC s’havia d’haver plantat. Havia d’haver dit prou, deixar el Govern, evitar-se xous com el de les darreres modificacions del Govern i deixar en evidència Mas i socialistes. Marxar abans que la foragitessin.
En política els continguts són el més important; però també ho són els temps. Més quan ens movem en una política mediàtica. I ERC mai hauria hagut d’esperar que li expulsessin dos consellers primer i a ERC mateixa del govern. Hauria hagut de plegar abans. Probablement aquest fet hauria simplificat, i molt, el referèndum per a ERC (si n’hi hagués hagut) i les eleccions.
El referèndum perquè, havent pres la decisió ràpidament, abans que el Partit Popular, ja s’hauria tret del damunt la pressió de coincidir-hi o no.
Les eleccions, perquè haurien coincidit amb una situació menys enrevessada on ERC hauria liderat la seva pròpia opció enlloc d’aparèixer dubtant i canviant d’opinió, insegura de si mateixa...
Entrar al Govern de la Generalitat havia de demostrar que, més enllà de proclamar la utopia des de l’oposició, ERC també era capaç de gestionar-la des del govern. Entrar al govern li havia de donar la pàtina de partit radical en el fons, però capaç d’actuar de manera moderada i de governar de manera responsable i ordenada. Com diria en Sellarès, amb sentit d’estat.
Aquesta voluntat d’aparèixer com un partit d’ordre, menys reactiu i menys opositor li ha fet empassar-se gripaus i li ha fet guanyar-se complicitats. Una mica de tot. Talment com aquest bloc, ha hagut d’anar fent la viu-viu...
Aquest pactisme i aquesta moderació, però, té uns límits. I resulta de cabdal importància saber quan es superen aquests límits.
L’entesa entre el líder de l’oposició al Parlament de Catalunya i el cap del govern espanyol, no superava cap límit. Era una baixada de pantalons del líder de l’oposició davant del cap de govern espanyol, res més.
El límit el van sobrepassar els socis de govern d’ERC en assumir com a propi allò que havia negociat el cap de l’oposició del seu propi govern enlloc de la representació del Parlament de Catalunya. El van sobrepassar quan van obviar les fidelitats de govern per assumir la retallada.
En aquest moment ERC s’havia d’haver plantat. Havia d’haver dit prou, deixar el Govern, evitar-se xous com el de les darreres modificacions del Govern i deixar en evidència Mas i socialistes. Marxar abans que la foragitessin.
En política els continguts són el més important; però també ho són els temps. Més quan ens movem en una política mediàtica. I ERC mai hauria hagut d’esperar que li expulsessin dos consellers primer i a ERC mateixa del govern. Hauria hagut de plegar abans. Probablement aquest fet hauria simplificat, i molt, el referèndum per a ERC (si n’hi hagués hagut) i les eleccions.
El referèndum perquè, havent pres la decisió ràpidament, abans que el Partit Popular, ja s’hauria tret del damunt la pressió de coincidir-hi o no.
Les eleccions, perquè haurien coincidit amb una situació menys enrevessada on ERC hauria liderat la seva pròpia opció enlloc d’aparèixer dubtant i canviant d’opinió, insegura de si mateixa...
Per això crec que ERC va errar... per això crec que ERC va dur més enllà del què calia aquesta imatge de partit de govern, responsable... perquè se li ha acabat girant en contra. No havia d’assumir una responsabilitat que no li corresponia, que corresponia a CiU, PSC-PSOE i ICVPerò també crec que els escassos vots NO són una petita passa per començar un llarg viatge, una llavor sembrada que germinarà d’aquí a un temps i que haurà de generar consciències i opinions d’aquí un temps escàs.
I no crec que ERC, malgrat aquest error, hagi de caure en el derrotisme o l’alarmisme. Perquè governar, ha governat bé. I perquè les enquestes sobre l’estatut que s’han demostrat més encertades del què alguns crèiem i volíem, diuen, també, que ERC es manté i, per tant, que per poc que recuperi la iniciativa política i sàpiga explicar l'obra d egovern, pujarà altre cop.
anotat a les 16:56
8 Comments:
Sempre llegeixo amb gust el teu bloc i t'agraeixo les teves informacions i, sobretot, el to que fas servir. Avui demostres que la crítica és constructiva i amb fonament. Sóc simpatitzant i votant d'ERC i t'agraeixo el que dius i com ho dius. I sobretot el teu optimisme. Ens en caldrà molt, la campanya serà dura.
Gràcies per seguir mirant aquest bloc encara que fes vora un setmana sense anotar-hi res.
Gràcies també per les lloances, intentaré ser-ne mereixedor :P
Molt d´acord en tot el que dius.
Segurament ERC hauria d´haver marxat del govern abans que els fessin fora, estic amb tu.
Ara, tal i com li vaig llegir al Victor Alexander i hi estic molt d´acord, els partits del SI seran en molt poc temps presoners del seu vot afirmatiu que que l´estatut es mostrarà insuficient i serà el moment d´ERC.
El tandem pot ser el revulsiu pq ERC tot i els problemes amb el NO, es mantinguin o fins i tot pugin a les properes eleccions.No serà fàcil, gens fàcil.
Per mi l'error d'Erc és que ara facin veure que tornen a recuperar el discurs de l'equidistància quan tothom sap amb qui pactaran.
La situació d'Esquerra és que ara ha de trobar ara un discurs propi, fet que no s'havia donat abans.
Per la gent que som d'esquerres, el discurs de Convergència ens fa veure que el que en Mas i companyia cerquen és dur Catalunya de l'estat del benestar a l'estat de les privatitzacions a on has de pagar per tots els serveis: educació, sanitat, carreteres, etc. Privatitzacions que desplacen el benestar de les classes populars a les classes dirigents i els seus lobbies.
I per la gent que no volem votar un partit que hagi de demanar permís a Madrid per prendre decissions, Esquerra és l'única força realment independent. Ha estat escandalós com en el procés de reforma de l'Estatut hi havia membres del PSC a banda i banda de la taula. I com Iniciativa s'ha dedicat a cantar les lloances de l'Estatut sense ni tan sols conèixer-ne els detalls.
És bén cert que al llarg de tot el procés, ERC ha passat per diferents postures per arribar al No, però crec que tenien esperances -fonamentades o no- de poder aconseguir un poc més del que n'havia quedat. I a la reunió de Castelldefels sembla que s'han centrat i han fet anàlisi de tot el procés. I si la solució aportada és el tàndem Carod-Puigcercós, endavant i amb el cap bén alt. D'altra banda, el problema no és amb qui pactarà ERC després de les eleccions, sinó que es repetirà el que va passar el 2003: hauran de ser els altres partits els qui hauran de trucar a la porta per demanar el pacte. I de bén segur que aquest cop el negociaran millor, perquè ja n'han tingut una experiència.
Així que jo ho tinc clar, com vull una esquerra catalana i independent, continuaré confiant en ERC.
Pedro, el què dius em sembla totalment injust o em sembla part de la campanya de CiU i PSC. ERC pactarà amb qui més convingui, de la mateixa manera que ho faran CiU i PSC... i per ara CiU i PSC estan recuperant moltes complicitats perdudes...
Marc i Nexus, com us podeu imaginar, estic força d'acord amb vosaltres. El més important per ERC, ara, és recuperar la iniciativa política i no anar a remolc d'unes circumstàncies que sembla que no haguessin previst.
Jo espero que de tot surti alguna cosa bona, i a les eleccions com a minim si ERC no puja és mantigui en els 23 diputats, a mi això ja em demostraria que ERC te un electorat minim i propiament "seu"
PD: Cony que friki, una imatge de la conferencia aquella gens llaaarguiiiiiiiiiisssiiiimaaaaaaaaa d'en Carod fa temps
jejeje... és que m'he aficionat a les imatges allargades per encapçalar... i trobava que aquesta donava el pego...
és el què té anar desant totes les imatges que publico, que desperés sempre es poden recuperar :P
Publica un comentari a l'entrada
<< Home