El sectarisme d’algunes esquerres (totalitàries?)

Aquest estiu he assistit amb certa incredulitat a un debat que ha tingut com a protagonista per mèrits propis a en Vicenç Navarro. En Vicenç és home brillant,. respectat pels seus estudis sobre polítiques públiques i sobre l’estat del benestar, és catedràtic a la UPF, és professor a la Universitat John Hopkins i un llarg etcètera. És, per tant, una persona viatjada, cultivada i intel·lectualment respectada.

A partir dels currículums de’n Vicenç es veu la seva trajectòria acadèmica i intel·lectual, però res que faci entendre com poden arribar-se a realitzar aformacions com la següent:

El que no vaig dir aleshores, perquè no vaig tenir oportunitat de fer-ho (no se m’invita regularment a la televisió catalana), va ser que aquests silencis es deuen a l’enorme domini del nacionalisme conservador en aquests mitjans, insensibles a la majoria existent el Parlament de Catalunya. Avui no hi ha hagut un canvi significatiu en els mitjans públics d’informació de la generalitat que reflecteixi la nova majoria d’esquerres del país, fet que tindria que dir ser molt més sensibles als enormes problemes socials que les classes populars presenten en la seva vida quotidiana.

Al marge de l’afegitó no se m’invita regularment a la televisió catalana, cosa que ja denota una certa tendència a l’amor desenfrenat cap a si mateix, és particularment preocupant aquesta tendència –perquè no dir-ho pel seu nom?- cap al sectarisme? No sé si al marge de les seves classes a les més prestigioses universitats del món mundial va realitzar algunes estades a la Rússia que feia fora els qui no pensaven com calia pensar.

Al marge que no crec que la TVC de CiU fos excessivament carrinclona o filoconvergent (penseu sinó com els propis convergents criticaven la dissidència informativa de’n Francino), és inadmissible i intolerable pretendre, com manifesta en Vicenç en aquest article, que un canvi de govern hagi de suposar un canvi de la plantilla dels mitjans de comunicació de la Generalitat.

Una de les grans coses de Televisió de Catalunya és i ha estat, fins ara com a mínim, la seva independència. Els de CiU fitxaven gent com en Francino. Els del tripartit donen a en Villatoro un programa de llibres i busquen un recanvi a en Francino. Amb CiU i tripartit es fan, de tant en tant, entrevistes al president de la Generalitat. Ara, a més, fins i tot se n’ha fet algun al cap de l’oposició. De fet totes les sèries les feia gent com en Benet i Jornet, signatari de tots els manifestos d’IC-V i la mussa de CiU, Núria Feliu, ja feia anys que no estava en pantalla. Era una convergent carrinclona la Júlia Otero? Era un convergent carrincló en Buenafuente?

Potser és que el carrincló era en Navarro...

Parlar de silencis deguts a l’enorme domini del nacionalisme conservador en aquests mitjans, insensibles a la majoria existent el Parlament de Catalunya , és una bestiesa tal que només els més grans secretaris de propaganda de ves a saber quins règims podrien manifestar quedant-se tan amples com ell sembla que s’hagi quedat. Tot això, bo i exigint, a més, una major quota personal de pantalla.

De la mateixa manera que el Parlament de Catalunya pot aprovar una llei que digui que 2 més 2 fan cent vint-i-set, també pot aprovar una llei que digui que ara que hi ha els socialistes al govern tot és estupend. Però el fet que s’aprovi no significarà que això sigui cert.

És curiós veure com a aquest home sempre li van sortint grans detractors i que, quan se sent parlar a algú sobre ell sempre és polemitzant. O tothom circula contra direcció o és que en Vicenç té una manera de veure el món, la vida i la societat monolítica i no admet la dissidència.

La no acceptació de la dissidència política és un tret propi tant de dretes com d’esquerres que afortunadament, amb el cada cop són menors. Tot i això l'Iceta & friends l'hi deuen tenir cert apreci...

Per acabar, i abans d’indignar-me més, podeu llegir el seu article a Comunicació21 responent a la Mònica Terribas quan es queixava de la seva forma de tractar els mitjans de comunicació