Espanya i la democràcia. Al partit popular se li descontrola la parròquia?

Amb pocs dies de diferència hem pogut palesar una cosa que cada cop crec que resulta més preocupant, la radicalització de la dreta espanyol i del nacionalisme espanyol i de cert liberalisme que, formulat com es formula, jo encara no sóc capaç d’entendre.

Cada cop és més forta la defensa de postulats franquistes a Espanya, cada cop és més forta la defensa de la bondat de Primo de Rivera i la pretesa recuperació històrica que se’n pretén fer, entre d’altres per part del cunyat de’n Laporta i del seu sogre.

Aquests dies hem vist com una colla de descontrolats del Partit Popular van sabotejar i lesionar una militant del PSOE en una batalla campal a mig plenari del municipi. Els populars cridaven contra de l’estatut i a favor de la unitat d’Espanya. Increïble, però cert. Democràticament van rebentar un ple municipal per una decisió d’un parlament que cau a uns 600 km. Mai no ho han fet de les decisions de Múrcia o de Cantàbria? Deu ser que som diferents... però això no treu certa alteració de les capacitats de percepció i raciocini d’alguns populars.

Fa dos dies comentava el tema del militant del PP de Mollet, que va estar a punt de cobrar per ser assessor municipal, inspiradors de les polítiques municipals del PP de Mollet. No cal dir res més al respecte, ja ho vaig comentar.

Ahir, uns altres descontrolats van irrompre a la Universitat Autònoma de Madrit l’atorgament d’un doctorat honoris causa a Santiago Carrillo pel seu paper jugat durant la transició pels extraordinarios méritos del investido y, de forma significada, a su contribución a la política de reconciliación nacional y a su decisiva aportación al proceso de transición democrática en España, que resultó determinante para la implantación del Estado Social y Democrático de Derecho que reconoce nuestra Constitución.
Això va acabar a crits i xiulets per part d’una colla de brètols que, fent unes piruetes històriques brillants imputaven a Carrillo l’assassinat/genocidi de 2000 franquistes a la riba del Jarama (a Paracuellos concretament) basant-se en els llibres de César Vidal. L’historiador Ian Gibson ha desacreditat aquests llibres per pamfletaris diverses vegades. Aquestes persones, enlloc de cridar i insultar, podrien pensar en la resta de morts de la Guerra Civil i els quaranta anys de pau, en quines persones en van ser protagonistes, quines no van desitjar l’adveniment de la constitució. Reviure la guerra civil és una cosa, criticar-ho és admissible, el què no és admissible és la tergiversació de la història que es pretén fer lloant a Fraga, Primo, Franco i companyia i apedregar a en Carrillo, l’únic que, juntament amb Fraga, per increïble que sembli, va fer alguna cosa per l’adveniment de la democràcia a l’estat espanyol.

Em sembla altament preocupant aquest neo-franquisme que sembla que s’estigui cultivant a Espanya a partir dels sectors més radicals del partit popular, de les ones pastorals radiofòniques, diaris digitals de gran audiència, i una increïble i abundant blogosfera.
Espanya té un problema i la democràcia també.