Dos apunts més sobre el pacte CiU – PSOE

1.- Altres finalitats estratègiques de CiU

S’ha parlat molt de les finalitats de CiU per pactar: marginar ERC, fer la pinça al president Maragall, provocar una convocatòria anticipada de les eleccions al Parlament... i moltes d’altres que no tenen res a veure amb l’interès general del país.

Una de les variables que CiU ha contemplat de ben segur és que, seguint amb un sostre competencial baix, podran seguir utilitzant el discurs i el recurs de la queixa constant, de la llàstima i de l’autocompassió.

Un partit que mai no ha definit quin és el model de país al qual aspira li ha de resultar altament incòmode assolir un nivell competencial i financer prou elevat com per haver d’optar per constituir-se en partit regionalista (com pugui ser Unió Mallorquina o la Unió del Poble Navarrès) o ser un partit independentista. A CDC i a UDC i han conviscut sempre harmònicament totes dues tendències i mai han hagut d’enfrontar-se obertament. Mai no han hagut d’optar entre independència o regió.

Acceptar aquest estatut de rebaixes, acceptar aquestes engrunes permet a CiU dibuixar-se un futur més clar. Ara ja tenen un futur a mig-llarg termini dibuixat: el projecte d’estatut aprovat pel Parlament de Catalunya. D’aquesta manera la família independentista (o sobiranista, com els agrada dir, ambiguament, a ells) i la família regionalista tenen una senzilla convivència i convivència per a la unitat d’acció.

No caldrà, doncs, definir-se fins d’aquí a uns anys. CiU podrà seguir nedant en la indefinició política i nacional.

El preu? El futur del país que diuen defensar. Un preu barat al costat de no poder fer front a hipoteques i poder recuperar vells sous i velles prebendes governamentals...

2.- Enèsim trencament del catalanisme polític
Es va dir que les desatencions repetides i reiterades de Pujol cap a ERC havien provocat un estrip en les relacions entre els dos sectors del catalanisme. S'ha dit el pacte tripartit. Molta gent ha teoritzat sobre el tema. Fa uns mesos vaig llegir un llibre curt, simple i senzill, però gràfic que en parlava: El futur del nacionalisme, de l'Albert Sáez.

No sé com acabarà tot el xou de l'estatut. Tots n'hem parlat i sabem què en pensa cadascú. Amics que tinc a CiU i a ERC estan indignats (per ara els de CiU justifiquen el què calgui, ja hi tenen pràctica). Els de PSC i d'IC-V-EU-i-A tant se'ls en fot i, els del PP, que són els que haurien d'estar més contens perquè són els que han vist un major part de les seves propostes acceptades, encara estan més indignats que CiU i ERC. A l'e-noticies si no han batut el seu rècord de cometaris, poc deu haver faltat. Jo he vist que el meu humil i poc visitat bloc ha pujat l'audiència.

Fins i tot més d'un periodista ha dit clarament el què en pensa (ahir vaig reproduim article d'un d'aquests, curiosament d'un amb la opinió del qual estic d'acord ;·) )

Em resulta preocupant que aquesta decisió pugui provocar un altres trencament entre els dos partits ubicats en el catalanisme polític i que, a més, pugui fer entrar al PSC en aquest àmbit, en el catalanisme polític.

Una de les principals evidències de la immaduresa de Catalunya és la incapacitat dels seus partits de posar-se d’acord com poden fer-ho els partits normals dels països normals en les qüestions essencials; i l’statuts polític i jurídic del país n’és una. És una llàstima que CiU hagi volgut anar per lliure, pensant més en unes eleccions anticipades que en allò que el país necessita i ha demostrat voler.

Si CiU té tanta pressa per què es convoquin eleccions és per no donar temps que la gent pugui digerir què és i què representa aquest pacte. Un o dos anys sense cap avneç demostrarà que aquest pacte no és res que una pantomima, una escenificació que la sociovergència està llesta per tornar a ser a totes les mamelles.