La llei de política lingüística i el fill bastard. Algunes raons per un no

Aquests dies hi ha una controvèrsia contrastable sobre la paternitat de l'estatut, que si en Madí, la de Madre, l'IZ... si seguim amb la metàfora del naixement, crec que és evident que el pare és ERC, que fa 25 anys que demana un nou estatut (va demanar-lo en Barrera en l'aprovació del vigent), les llevadores són en Madí i en Rubalcaba i en Mas i en ZP són els que paguen els bolquers.

De la mateixa manera que també fou el pare de la llei de política lingüística, ERC també ho és amb l'aprovació d'un nou estatut. I, com en la llei de política lingüística, si al final el fill és bastard, ERC no haurà de tenir cap mena de problema en votar-hi en contra.

Per quines raons pot ser un fill bastard? Per quines raons es pot haver votar en contra o, en el seu defecte en blanc o no votar d'aquets projecte? Aquests només són alguns dels que se m'acuden ara mateix, a corre-cuita, i amb por de fer-me repetitiu amb el què ja comentava ahir:

Primera.- Tots els partits catalans havien convingut que la paraula nació havia d'aparèixer al preàmbul i a l'articulat. En ZP fins i tot va dir que havia trobat fins a set o vull maneres de satisfer els que ens considerem nació. S'havia parlat de comunitat nacional entre d'altres, fins i tot Mr. Propper Duran havia plantejat dir-ne histórica nación. Al final els l'han embeinada amb una al·lusió a un pronunciament del Parlament en què es considerava com a nació a Catalunya i, a l'articulat, nacionalitat

Segona.- Es trenca una estratègia negociadora, la de tots els partits catalans. La unitat negociadora, la unitat del poble català és el què havia de donar lloc a un estatut ambiciós. Trencar aquesta estratègia ha comportat un estatut minso que no aporta cap novetat que no s'hagués aconseguit sense un cost polític i emocional tant gran per a Catalunya

Tercera.- Pel que a la gestió dels tributs, l'acord fixa que aquests es recaptaran mitjançant un òrgan coordinat per l’administració estatal i autonòmica pels tributs parcialment cedits i, per l’administració estatal en els tributs propis d’aquesta.

En què s’avança? De fet en res, perquè l’administració autonòmica ja participa en la gestió de l’AEAT a partir d’òrgans mixtos de coordinació. Més endavant, i si a Espanya li sembla bé, al cap de dos anys es pot crear una agència tributària catalana única que serà dirigida de manera consorciada estat-Generalitat i on sempre hi manarà l’estat perquè tindrà una participació major en els tributs, ja que l’impost de societats seguirà sent estatal.

Quarta.- La negociació dels diferents tributs és la part més cutre de la qüestió. Si durant la negociació s’havia parlat del 100% de l’IVA i de l’IRPF i de trams de l’IS, la conclusió paupèrrima és la següent: un 15% més d’IRPF i un 10% més d’IVA millorables quinquennalment. És a dir, seguim en el model LOFCA: participació en els tributs de l’estat: els tributs mai no són autonòmics i la participació en aquests és renegociable quinquennalment. Per tant, d’aquí a cinc anys tornarem a estar plorant perquè ens donin alguna engruna, i com deia l’Ovidi, ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer.

Més greu és no haver aconseguit ni un tram miserable de l’IS. L’IS és el tribut que grava les societats i que, per tant, permet tenir una política empresarial plena. Un tribut a partir del qual poder incentivar les empreses a dur a terme unes o altres polítiques i a poder tenir un veritable registre de les empreses radicades al país (... o nació, si em permeten...).

Cinquena.- Per cert, el model de finançament pactat és el que proposava el PP de Catalunya. De fet el que proposava el PP de Catalunya, segons més d’un, és un finançament millor que el pactat per CiU.

Sisena.- El comunicat de premsa de CiU acaba dient “CiU ha demostrat un cop més la seva manera de fer basada en la fermesa en defensa d’uns determinats postulats”.El què no explica és quins són aquests postulats... i crec que més val que no els aclareixi o acabarà de perdre la credibilitat que encara li pugui quedar.

És a dir, que ja pot sortir qui vulgui a dir missa. A mi, si no hi ha millores substancials, no em convenceran de votar a favor d'aquest retorn a la sociovergència, a la dimissió del país, a les renúncies responsables i a la justificació de l'injustificable.

Fa uns dies ho deia l'Eduard Voltas a Tribuna Catalana, qui no vulgui votar-hi en contra, sempre pot abstenir-se.