L'opció de Mas

Reprodueixo un article d'avui a l'AVUI del David Miró. Com que es pot extreure d'internet, intueixo que la difusió endeu ser permesa.

El sistema de finançament pactat entre PSC i CiU introdueix criteris de justícia en un sistema que ha demostrat ser molt eficaç per espoliar Catalunya, però per si mateix no assegura ni un euro més per a les arques de la Generalitat. Tot dependrà de la negociació multilateral posterior en l'àmbit del Consell de Política Fiscal i Financera, en què Catalunya estarà en minoria i es fixaran els criteris de solidaritat interterritorial. Així ho han reconegut tant Antoni Castells com Josep Antoni Duran i Lleida. Ara bé, ¿era aquest el millor sistema que es podia pactar amb el PSOE en aquest moment i en aquesta conjuntura? Probablement. ¿Justifica això el sí de totes les formacions que van donar suport al text del 30 de setembre? Depèn de la lectura que es faci del moment històric. ¿Era el moment en què el catalanisme havia de plantar-se i posar en evidència la hipocresia i la injustícia en què es basa el sistema autonòmic espanyol? ¿O era el moment d'aparcar els grans ideals i agafar allò que ens oferien per reprendre l'ofensiva més endavant? Aquest dilema ha estat resolt pel catalanisme conservador a favor de la segona opció. Era una decisió legítima i defensable. Llàstima, però, que dilluns a la Moncloa tot l'artefacte va quedar en evidència. A les democràcies avançades, els dirigents opositors que viatgen a l'exterior refusen fer declaracions de política interna i menys encara criticar el seu govern. Assumeixen que, de cara enfora, la nació es projecta unida. Dilluns Artur Mas va traspassar tots els límits quan va fer electoralisme i va criticar el govern legítim del seu país (va assegurar que guanyaria les eleccions i que el tripartit no estava qualificat per implantar el nou Estatut). I, cosa que és pitjor, quedava clara la veritable naturalesa de la seva opció: una simple drecera per retornar al poder a costa, fins i tot, del prestigi de Catalunya.

David Miró