Qui tem que ERC no doni el sí?

Porto uns dies parlant de l'estatut... Sembla ser el tema d’aquest començament d’any. Gairebé tothom en parla: amics, coneguts i saludats, de totes les filiacions polítiques. Des dels apolítics fins als més militants. Encara no conec ningú que m’hagi defensat aquest nou projecte d’estatut, “l’Estatut de la Moncloa, com en batejava aquest matí en Joan Puigcercós, els uns perquè l’ataquen i el desqualifiquen de manera furibunda, d’altres perquè se'n queixen i se’n compadeixen amb impotència i els darrers miren de justificar-lo com bonament poden, tot i que ja tenen pràctica en l’autojustificació, no sense certes dosis de sofisme i malenconia del 30 desetembre...

Hi ha una cosa que em resulta simptomàtica: Perquè CiU, PSC i IC-V-EU-i-A tenen tant d'interès en el concurs d'ERC en l'aquelarre aquest en què han convertit l'aprovació del projecte de nou estatut d'autonomia de Catalunya? Perquè són tantes les pressions?

En els cercles de CiU hi impera el desànim, sinó la frustració. Són experts en frustracions i en justificacions, però no tots els sentiments es poden amagar. No es pot hipotecar una altra generació pel caprici partidista d’un noi que vol ser president de la Generalitat. Llegir els diaris aquests dies (tots, una mica de cada) dóna a entendre els nerviosisme de CiU i la necessitat que aquests veuen en el concurs d’ERC en l’aprovació de l’estatut. No és que hi hagi un malestar de fons, és que fa aigües per tot arreu. Ja es torna a recórrer a allò de “ens vindran 3.000.000 milions d’euros” que van dir en la negociació del finançament amb el PP del 2001, avui en Bru de Sala ja diu que el tren ha descarrilat i que va sense rumb a una estació desconeguda. La sensació de malestar, de desànim i de desconcert és gran, molt gran. De fet ja han hagut de fer sortir al pare carbasser Pujol per dir que aquest estatut és per un cap de setmana i prou, que ja s’han adonat que aquest estatut és una enganyifa i que demanaran canviar-lo un cop aprovat aquest.

Els del PSC-PSOE es dediquen a fer un “tour de force” sobre ERC per debilitar ERC i al president Maragall. Saben que escenificar que aquest és el millor pacte del món mundial beneficia Artur Mas i debilita als qui no eren a la foto, un president incòmode per sorprenent i indisciplinat i un Carod incòmode per dissident. Fer que ERC entri al pacte suposa beneir la segona transició que ha de culminar amb un altre pacte a la Comunitat Autònoma Basca. El sí d’ERC és sens dubte el sí que pretenen que faci que el catalanisme polític entengui que és un bon estatut; però no l’és.

Les invectives més surrealistes són les que han vingut per part d’IC-V-EU-i-A, cosa habitual a la casa de les margarites, que ara diuen que és fals que amb l’estatut que els han venut de rebaixes és fals que no es puguin fer polítiques socials per als treballadors. El conseller Xoan Saura no deu saber que els treballadors o s’alimenten d’aire, ja deu fer temps que no en veu cap de treballador, i que els fills d’aquests han d’anar a escola pública, han d’anar a la sanitat pública sense saltar-se les cues tal i com fa la seva dona, l’Imma Mayol (segons fonts afectades i presents en l’event)... i per això fan falta quartos, diners, doblers... i que d’això l’estatut no en dóna. I sense diners no es fan polítiques socials per als treballadors i les treballadores. És clar, com que des del seu departament no en tracta de treballadors i no en fa de polítiques per als treballadors i treballadores...

Si de fet tant molesta als tres partits del quatripartit que encara defensen la proposta és perquè s’adonen que a la societat catalana estan passant dues coses: la gran majoria de catalans ja n’està cansada del sainet de l’estatut i els que encara resisteixen amb sopor tanta diarrea informativa hi estan en contra.

La mar de fons que hi ha és forta, la majoria dels opinadors del catalanisme polític o estan en contra o estan molt poc motivats en la defensa de l’estatut Mas-ZP (que de fet augura més ZP...). Hem sentit frases com que no calien tants esforços per un resultat tant migrat, que aquest estatut és per pocs anys, que no s’ha de poder hipotecar una altra generació de catalans, que no es pot consentir una altra renúncia de tot un poble...

La por és que aquest rebuig i aquest malestar es manifesti en un referèndum i que ERC el pugui capitalitzar en les eleccions posteriors; perquè si una cosa hi ha clara és que si tot segueix així, el tripartit no hi ha qui l’aguanti... i mira que en dos anys se n’han fet de coses... i ho dic seriosament...