La CiU de'n Mas

Quan un partit ha tingut una dependència del líder tant acusada com l'ha tingut CiU, quan aquest partit canvia de líder, moltes coses canvien. Quan hi ha un canvia tant important, òbviament, hi ha una crisi.

Quan els socialistes van rellevar en Raimon Obiols per en Quim Nadal, no va passar res; quan van canviar en Quim Nadal per en Pasqual Maragall, no va passar res. El PSC no depèn del seu líder de torn, és un partit consolidat. Té un aparell que fa que el partit funcioni i té uns líders que s'adapten al partit i donen un accent al discurs d'aquest, el modulen.

Quan Jordi Pujol va plegar en favor de l'Artur Mas, moltes coses van passar a CiU; ara que en Mas és el líder indiscutit, CiU cada cop s'assembla menys a la Convergència i Unió fundacional.

De fet ja ho havia anotat en algun post, la CiU de'n Mas ha anat bandejant a dreta i esquerra de l’espectre política i a catalanisme regenerador d’Espanya i catalanisme de negocis.

Amb els temps, però, sembla que les coses van prenent forma i el moviment política que fundà Jordi Pujol va prenent forma i va trobant el seu espai a l’ombra del seu nou líder, Artur Mas, i dels lloctinents d’aquest. D’ença de la partida de Jordi Pujol aquestes han estat algunes de les decisions o alguns dels símptomes que donen a entendre el reposicionament de la federació en el marc polític català:

1. Ingrés a la internacional liberal, juntament amb UM.

2. Abandonament dels postulats més socials propis de la Convergència funcional, que es feia ressò de les societats del benestar nòrdiques.

3. Canvi estratègic però no de fons. Si fins ara calia anar negociant a Madrid miquta a miqueta sense tocar l’estatut, ara es fa un estatut com a corol·laria de la negociació del peix al cove.

4.- Assumpció de l’ideari més conservadorament catòlic (hi ha catòlics molt aperturistes i progres) en la negociació de l’estatut: no importa que no hi hagi agència tributària, aeroports o nació. L’important és el matrimoni homosexual, l’eutanàsia i l’escola de l’opus.

5.- Es deixa de fer política amb vocació de país per fer política de partit (així ho recollia l’enquesta del periódico, la que feia CiU força més votada, quan diu que ERC és el partit que en la negociació de l’estatut ha mirat menys pels seus interessos i més pels del país)

6.- Assumpció per primer cop d’un discurs gens ambigu: CiU no és sobiranista o ncionalista, CiU ja té un objectiu nacional: l’estatut aprovat al Parlament de Catalunya. La renúncia a l’estatut del Parlament li ha permès poder seguir exercint la crítica i la demanda permanent, però amb un sostre limitat.

En resum, la CiU de’n Mas resulta més regionalista i més de dretes que la de’n Pujol, aquest és el resultat del relleu en el lideratge de la federació.