Les conseqüències de tres sí

El no d’ERC està provocant un rebombori a tots els mitjans de comunicació més que considerable. Els líders empresarials també es posen les mans al cap i, pel què s’hi juguen, també se’ls hi posen els líders de la resta de partits polítics de l’arc parlamentari.

Però perquè tanta pantomima? Tanta gesticulació sobreinterpretada? No els seria més senzill marginar ERC? No donar-li cap mena de cobertura...

Hi ha un petit problema als tres estadistes que comanden els partits que demanen el sí: els seus partits, la seva militància, els seus votants...

CIU.-

Ja vaig comentar que amics de CiU em van enviar un munt de missatges la nit del 30 de setembre lloant les proeses negociadores de’n Mas i, agradi o no, cal reconèixer que més o menys se’n van sortir ben parats. Aquest mes de febrer, però, no n’he rebut cap. La desil·lusió i el desànim de la militància de CiU queda palesa amb les declaracions de Jordi Pujol, el líder sentimental i emocional de CiU, dient que aquest estatut és per 4 o 5 anys i que, un cop aprovat ja en demanaran la reforma. En Garrofaire va escriure (vaja, escriure no va escriure gaire, no calia) un post en que ens donava a entendre el desànim convergent amb la foto dels líders donant la bona nova al país.

CiU no vol atrevir-se a deixar que ERC capitalitzi la mar de fons que està generant aquest estatut; els cada cop més analistes i intel·lectuals que a les pàgines de tots els diaris es mostren insatisfets.

CiU no vol desmotivar la seva militància a poc temps (mesos, any i mig?) de les properes eleccions al Parlament.

A CiU li cal, doncs, una virulenta campanya contra ERC; una altra virulenta campanya contra ERC que rebentarà els ponts de diàleg (si és que encara en quedaven) per enèsima vegada entre ambdues formacions (no dic que sigui cosa només de CiU, és culpa de totes dues formacions). A CiU li cal un ràpid sí d’ERC, tal com va comentar en Xavier al post Hit and run.

PSC.-

El PSC també en té, de problemes interns, però per raons diferents a les de CiU, al meu entendre per dues raons diferents:

Primera.- Perquè CiU no capitalitzi un nou estatut ells n’han de ser la punta de llança. Si ERC hi diu que no, part del govern presidit per en Pasqual Maragall, on hi ha membres del PSC, hi diu que no. Amb aquestes contradiccions al govern, la imatge del PSC queda debilitada i apareix incerta i difuminada. Amb una imatge debilitada del PSC és més fàcil que CiU els prengui protagonisme.

Segona.- Per no perdre credibilitat

a.- Davant del catalans. El PSC va fer una aposta per governar amb ERC i fer un gir catalanista (sí, sí... com el PP...) aprovant un estatut. Si els seus socis no diuen que sí al gran projecte de la legislatura quedarà en evidència que el gir catalanista és un viratge poc més que escàs. A més, ara no tenen altre candidat que en Maragall, atès que en Monti és xarnego no pot ser candidat i, si s’han d’avançar eleccions, necessiten un candidat fort; i en Maragall cada cop ho és menys.

b.- Davant del PSOE. Amb un govern presidit pel PSC, és inversemblant que aquest govern no doni suport unívoc al projecte d’estatut. Això dóna ales perquè el PSC torni a ser un partit de segona pel PSOE. Quan en González manava, l’Obiols i en Nadal no eren ningú, l’interlocutor del PSOE a Catalunya eren Pujol i CiU. Pel PSOE és molt més agradable de cara a Espanya negociar amb CiU que amb els del teu propi partit.

ICV.-

Avui parlo d’ICV, no d’IC-V-EU-i-A, perquè aquesta coalició no es posa d’acord ni en els temes caus com l’estatut.

Els amics de Busot (bonica Vila de l’Alacantí) explicaven ahir les trifulgues estatutàries dels eco-gaites. Resulta que en Saura, emocionat de ser conseller, que l’estatut tiri endavant i que ell surti a la foto, ha dit que sí de manera incondicionada. Els seus socis, els verds i EUiA se li han posat de cul. Resulta que la part d’esquerres de la coalició discrepa amb aquest sí irreflexiu i amb aquest postamaterialisme de govern que els fa cada cop menys rojos i menys verds. A la manifestació del 18 de febrer, no només hi seran membres de les organitzacions convocants coaligades a ICV (EUiA, de l’EPM i els verds dICV) també destacats militants, dirigents i treballadors provincials d’ICV.

És molt dur intentar ser a totes les fotos quan s’és tant petit... i si a sobre tens partits encara més petits que et fan de consciència crítica de totes les teves renúncies... doncs encara més. A aquests eco-gaites, doncs, per no quedar retratats de debò, també els convé màxim consens al voltant de l’estatut.

Vaja, que si aquests tres partits tenen tantes pegues i uns costos polítics tant alts per dir que sí, és normal que s’esforcin en propiciar una situació insostenible per a ERC que els aboqui a donar el quart sí... però per ara ERC és l’únic partit que no té problemes interns ni de cohesió i, a més, està encapçalant un malestar entre la societat catalana cada cop més gran i més transversal, i així és difícil fer canviar ERC.